ANGLADA ADVERTEIX EN UN LLIBRE QUE SI PxC NO ENTRA AL PARLAMENT ARA, EN 15 ANYS LISLAMISME POT SER LA TERCERA FORÇA POLÍTICA DE CATALUNYA
COMUNICAT DE PREMSA El setmanari “Alba”, del grup Intereconomía, es fa ressò en el número d’aquesta setmana de la imminent publicació del llibre “Sense mordassa i sense vels”, de Josep Anglada. En concret, el setmanari publica les pàgines introductòries en les quals Anglada indica que si ara no es fa res, ja, en les eleccions catalanes, a l’any 2025 seran els partits musulmans els qui decidiran i imposaran la xaria o llei islàmica a Catalunya.
VIC, 16/04/2010; ANGLADA ADVERTEIX EN UN LLIBRE QUE SI PxC NO ENTRA AL PARLAMENT ARA, EN 15 ANYS L’ISLAMISME POT SER LA TERCERA FORÇA POLÍTICA DE CATALUNYA
El setmanari ‘Alba’ es fa ressò de la publicació del llibre ‘Sense mordassa i sense vels’
Vic.-
No es tracta d’una simple declaració alarmista, perquè al llarg del llibre, Anglada exposa suficients dades empíriques que demostren com la nacionalització d’immigrants canviarà per complet el mapa polític de Catalunya, especialment amb la derivada islamista.
El llibre d’Anglada, de més de quatre-centes pàgines, ha estat publicat per l’Editorial Rambla, qui llançarà una primera edició de 10.000 exemplars, que estarà a les llibreries abans del mes de maig.
A ‘Sense mordassa i sense vels’, Josep Anglada desenvolupa la ideologia del populisme-identitari de manera novedosa i exhaustiva.
Aquest és el text que reprodueix el setmanari ‘Alba’:
“Dilluns, 29 de gener de 2025. La nit del diumenge ha estat intensa, llarga i freda, molts l’han passat en blanc enganxats a les veus metàl•liques del transistor o davant la pantalla de televisió. La ciutat ara es desperta amb l’alba, emetent els primers clàxons gemegaires enmig de vianants encara mig adormits camí de la seva feina. Són les set del matí. Els tertulians de les emissores es mostren incrèduls, com si estiguessin encara arrossegant algun malson d’una mala nit, però les dades són tossudes i no deixen cap dubte. El PSOE i el PP han tret en aquestes eleccions més o menys els mateixos escons. Qualsevol dels dos podria governar. Però a diferència de moltes altres vegades, del que ha succeït sempre fins a ara, ha esclatat una cosa que molt pocs haurien endevinat només uns mesos abans: el Partit Islàmic d’Al-Àndalus ha aconseguit quaranta diputats en el Congrés i té la clau de la governabilitat!
Els diaris revelen alguns detalls importants. Dels quaranta diputats islamistes, quinze són clergues, un va ser un antic combatent a l’Iraq i un altre fill d’un vell guerriller talibà. Les comunitats musulmanes instal•lades a Espanya i compostes per immigrants nacionalitzats i els seus fills nascuts aquí, ben estructurades a partir dels centenars de mesquites imponents erigides en els últims anys, han votat com un sol home sota el lema “Al•là ens crida per Al-Àndalus”, tal com li havien ordenat les fatwes dels seus clergues com imperatiu religiós. Se sospita a més, en conformitat amb algunes dades d’investigació periodística recent, que la costosíssima campanya electoral d’aquest emergent partit ha estat finançada per fundacions internacionals regades amb els petrodòlars saudites.
Què passarà ara? Algun comentarista, amb sornegueria no exempta d’afilada raó, ha dit que recomana als líders del PSOE i del PP que, descartada una gran coalició a la manera centre-europea –atès que ni tan sols van poder posar-se d’acord davant la pitjor crisi econòmica que va travessar el país en el primer decenni del segle XXI, quan un de cada cinc espanyols va quedar en atur–, haurien d’afenyar-se a llegir precipitadament l’Alcorà encara que fora “en la intimitat”. La resta de tertulians se n’enriu de l’ocurrència. Jo no, la veritat.
De fet, tant el candidat del PSOE com el del PP han mostrat des del minut zero la seva disposició a negociar “sense complexos” el suport dels islamistes per a les seves respectives investidures. Els islamistes, en canvi, plens de joia mal dissimulada, han reconegut descaradament que els dóna igual que governi el PSOE que el PP, que el que volen és saber qui dels dos està disposat a complir les condicions programàtiques que van a exigir “en nom d’Al•là” i basades en la xaria, que inclou la lapidació de les adúlteres i la pena de mort per als homosexuals.
A tenor d’aquest panorama, una desolada comentarista en una altra emissora es preguntava com havíem pogut arribar a aquesta situació. I, parafrasejant a Bertolt Brecht, va concloure: “Primer els deixem construir mesquites amb diners procedents de grups radicals saudites. Com jo no sóc religiosa, vaig callar. Després els deixem treure els nostres crucifixos dels llocs públics i els permetem dur vels i burques a les seves dones en aquests mateixos llocs públics. Com no volia que em cridessin intolerant, vaig callar. Més tard els vam concedir el dret a votar en les municipals i anys més tard també en les generals, en les autonòmiques i en les europees. Com a mi la política mai m’ha interessat gaire, vaig callar. Però ara els diputats islamistes són els qui decideixen qui ens governa i per tant demanaran concessions a canvi del seu suport. Sóc dona i estic preocupada. Ja és massa tard?
La història em sona. A la Unió Europea la cosa tampoc pinta gaire bé. Les “minories nacionals” islàmiques, que superen el 20% dels cossos electorals en una dotzena de països (entre ells, Gran Bretanya, França, Alemanya, Itàlia, Àustria i la mateixa Espanya), unides als diputats elegits a Turquia, Albània, Kòsovo i Bòsnia, són ni més ni menys que el segon grup del Parlament Europeu. I cada quatre anys, la presidència rotatòria de la Unió l’exerceix un premier de creences musulmanes. Dels 25 comissaris europeus, 7 són islàmics. Dos d’ells wahabís.
Apago la ràdio. Decideixo no seguir llegint els diaris. Em miro al mirall i, davant la catàstrofe, em dic a mi mateix: “Anglada, ho vas intentar. No et van fer cas, encara que Déu sap que ho vas intentar”. Però això no em consola. Estic profundament trist. Estem al 2025 i em pregunto: “Com viuran els meus descendents dintre de 25 anys, quan jo ja no sigui ni tan sols viu? Me’n recordo de la meva néta. I un calfred recorre tot el meu cos. En efecte, ho vam intentar, però molts van callar llavors, entabanats per les soflames d’un pensament únic dictatorial i autoritari que donava per assentat i indiscutible un mal entès concepte de “tolerància” i “integració”. D’aquells llots, aquests fangs. I ara és, per desgràcia per a tots nosaltres, massa tard”.
0 comentarios