QUAN LA RECONQUESTA COMENÇA A TOLOSA

 En l'any 721 un poderós exèrcit islàmic que continuava la conquesta de terres europees iniciada en Guadalete, és derrotat en les muralles de Tolosa, antiga capital del regne godo. Poitiers, onze anys més tard serà el fre definitiu,-almenys durant l'Edat Mitjana- a les aspiracions islàmiques de conquistar Europa. A partir d'aquest moment, Tolosa i Septimania, i els incipients comtats pirerenencs de la futura Catalunya, terres totes elles d'empremta goda, i per això denominades Gothia, es convertiràn, amb el suport de l'imperi carolingi no només en la difícil frontera militar d'Europa, sinó també en el bressol d'una important Reconquesta no sempre tinguda en compte. Que aquest procés va ser iniciat pels visigots que van deixar una empremta germànica en el primitiu regne asturià i les seves posteriors extensions, és una mica que a dia d'avui queda fora de tot dubte malgrat els intents de confusió referent a això per part d'historiadors com Barber i Vigil, tal com han demostrat sobradamente Claudio Sánchez-Albornoz o més recentment el professor Besga Marroquín entri altres. Després de la victòria de Tolosa, tan sol deu anys després de Covadonga, i la batalla de Tours, en les proximitats de Poitiers en l'any 732, la cavalleria germànica a les ordres de Carlos Martel va frenar l'avanç de les tropes musulmanes en terres d'Europa. El resultat d'aquesta batalla va iniciar una política militar, en principi defensiva, en la frontera de l'imperi franc que donarà origen a una nova marca o frontera europea, coneguda més tard com "hispànica", ja que com "hispani" eren coneguts pels seus germans godo-septimans els godos peninsulars refugiats en Septimania, fruit de la qual, naixerà el que segles més tard coneixerem com Catalunya. Ja amb Pipí el Breu en l'any 759 queden fora del perill musulmà Provença i Septimania i en el 768 es reconquesta Aquitania, coincidint la majoria dels historiadors que el domini efectiu d'aquestes zones es va assolir gràcies a la resistència contra l'invasor musulmà i posterior suport i connivència amb els francs per part de la noblesa visigoda de la regió. A partir de l'any 798 s'inicia una penetració militar en territoris musulmans organitzada per Lluís de Aquitania que també va contar amb la plena col·laboració de l'aristocràcia visigoda pirinenca assolint-se el control de les comarques d'Urgell, Pallars i Ribagorça mentre que en l'any 801 Lluís el Pietós conquesta Barcelona quedant com governador el comte visigot Bera, substituit posteriorment pel magnat franc Bernat de Septimania, comte de Narbona. En el marc de les disputes polítiques entre Lluís el Pietós i el seu germà Lotari, es va recompensar la fidelitat cap al primer per part de la casa comtal visigoda de Carcassona quedant encarregats dues membres de la mateixa, els germans Sunifred i Sunyer dels comtats d'Urgell-Cerdanya i Ampuries-Rosselló respectivament. La formació del nucli original català sorgirà posteriorment, fruit de la divisió d'aquestes marques meridionals de l'Imperi carolingi paral·lelament a la unió dels comtats de la mateixa marca, sota l'autoritat del comte responsable militar o "marquès". Aquest marquès, que per aquell temps era el comte de Barcelona, descendia, com hem apuntat, de l'estirp goda de Carcassona, comtat que quedarà associat durant molts anys a la casa d'Aragó-Barcelona, i serà el tronc del llinatge real d'aquesta Corona. Wifred, fill de Sunifred de Carcassona va quedar com comte d'Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona i Bassalú i el seu germà Miró amb el Rosselló. El nét de Wifred, Wifred Borrell serà l'últim marquès i comte de Barcelona a prestar homenatge de fidelitat a un sobirà franc, encara que legal i formalment els comtats catalans van quedar sota la dependència feudal dels francs fins al tractat de Corbeil en l'any 1258, durant el regnat de Jaime I, possible fre legal a l'existència fins a la unió amb Aragó d'un rei català. Es tractava doncs, de pobles germànics, francs i gots de la Septimania, al costat d'altres gots refugiats que s'organitzen política i militarment per a defensar Europa de la invasió islàmica

És evident, i es comprova en la omomástica documentada de l'època que l'estructura dirigent de les marques pirenenques i de les terres de l'antic regne de Tolosa, la Septimania i Aquitania era d'estirp visigoda. Aquesta zona era terra visigoda des de tres segles abans, i per això era coneguda com  Gothia, i els seus habitants com goths i gods. Coneixem també que van existir pactes entre aquesta població i els francs per a organitzar la defensa d'aquestes terres frontereres, i que grups nombrosos fugits de la Hispania musulmana hagueren d'unir-se als seus germans dels Pirineus. També en la mitologia dels orígens catalans es comprova amb els nou barons de la fama o en la llegenda de l'heràldica dels quatre pals de gules en camp d'or convertida posteriorment en símbol nacional català l'empremta germànica en el nucli primordial de la nació catalana. En qualsevol cas, quedaria comprovada una important col·laboració inicial entre visigots i francs en l'inici de la nació catalana, i una dependència feudal voluntària dels comtats catalans cap a l'imperi carolingi que duraria més de quatre segles. Hauríem d'esperar també alguns segles, probablement cap a finals del segle XI, amb els últims Berenguer, perquè els habitants de la Marca, fossin coneguts com "catalans", amb els gentilicis més arcáicos de "catalanicus", "catalanensis", "catalving" o "cathalan". Anteriorment, eren coneguts com "francs" pels musulmans, i com "ibèrics", "barcelonenses", "hispans" i "gots" pels francs. També sembla constatat, que els habitants dels comtats catalans, igual que els seus germans septimans, eren coneguts com "gods" i "gots". També el nom Catalunya, sembla procedir, i malgrat ser una etimologia discutida, és reconegut per alguns historiadors, de Gothland o Gotholunia, és a dir, "terra de gots". Per altra banda en les estructures i documents jurídics catalans estaran presents les lleis godas, primerament amb la Lex Visigothorum i posteriorment amb les constants referències en els Usatges, o bé en la Costum de Tarragona (1242) o de Lleida (1228), que va servir també de legislació els primers anys en la ciutat de València i altres poblacions, en les quals s'especificava que després dels Usatges s'haurien de seguir les lleis godas i en últim lloc les lleis romanes. Catalunya es va anar obrint pas a través de segles de guerres i conquesta dirigides per una noblesa visigoda de caràcter militar, i les noves terres van ser repoblades per gents de les comarques pirinenques i de Occitania, Narbona, Conflent o Cerdanya. Aquest origen geogràfic, la seva onomàstica i estructures polítiques denota la importància de l'element germànic en la creació de la nova realitat catalana. Definitivament es tractava d'una "terra de visigots", i el seu eixamplament geogràfic no acabava més que començar.