LA CAVALLERIA MEDIEVAL EN L'ANTIGA CORONA DE ARAGÓ

La història de la Corona d'Aragó és antiga. Els seus orígens i els seus fonaments medievals s'enfonsen en un altre lloc distant geogràficament, situat a les fredes i dures terres del nord d'Europa. Des del sud de l'actual Suècia va partir el conegut antic i mai prou conegut poble dels gots cap a les més temperades terres del sud europeu. Després de quatre segles de pelegrinatges, guerres i vicissituds de tot tipus, uns cent mil homes pertanyents a la branca dels visigots es van establir com a aliats del ja involucionat Imperi romà en la Galia meridional, fundant el regne de Tolosa. Aquell nucli, germen dels posteriors enclavaments catalans de la futura Marca Hispànica, i massivament colonitzada per aquests visigots, va ser anomenada Gothia, i gothi els seus habitants. Estesos per Hispania primer, feudataris dels francs després, retrobats els de Tolosa amb els seus germans refugiats durant la invasió islàmica de la península ibèrica més tard, els visigots van afirmar la seva ancestral vocació guerrera a Tolosa, rebutjant amb el suport dels francs la penetració militar dels àrabs més enllà dels Pirineus. En el context d'aquesta resistència així com en la voluntat de reconquesta posterior, hem de trobar el naixement de la marca fronterera dita hispànica en honor d'aquests gots, coneguts com hispani pels gots de Tolosa. Després de diverses batalles de resistència a Tolosa i Poitiers, els fills de Gotland tornen a reunir-se en la nova Gothia, iniciant i capitanejant, com en el nord-oest els seus germans got-asturians la reconquesta del territori hispànic. Així naixeran els comtats de la Marca Hispànica, futura Catalunya. Les batalles de Tolosa i Poitiers i la restauració imperial duta a terme per Carlemany, iniciaven d'aquesta manera una nova època en què les tradicions germàniques, i una visió del món sota el doble estendard de l'Imperi i d'una Cristiandat influïda per l'element germànic, van instaurar un nou Ordre a tot Europa. Les terres reconquerides no van ser alienes a aquesta transformació i nova restauració imperial. D'aquesta forma, la Cavalleria va imposar la seva ètica i la seva política, i les noves relacions existents en aquests comtats van ser feudals com en la resta de les terres europees. La restauració imperial carolingia propiciada després del Tractat de Verdú, va suposar la instauració de Sunyer i Sunifred de la casa goda de Carcassona al capdavant de la majoria dels incipients comtats catalans. Els seus hereus, fidels a la casa carolingia i entossudits en la guerra de reconquesta europea sorgida en diversos punts peninsulars afiançaràn la presència dels cavallers d'origen got en aquestes terres. Wifred, comte d'Urgel i Cerdanya des de l'any 870 obté els comtats de Barcelona, Girona i Besalú i el seu germà Miró el de Roselló, mentre que el seu cosí Sunyer heretarà l'antic comtat del seu pare, Ampuries. En molt poc temps s'estén per aquestes terres l'ideal cavalleresc, ple d'influències germàniques, guerrer i amb vocació heroica, més prop d'un paganisme europeu que del cristianisme que ja prenia la iniciativa espiritual al món medieval. L'Església cristiana conscient d'aquesta realitat intenta cristianitzar a nivell europeu un món que per essència era totalment allunyat dels seus orígens i cosmovisió. D'aquesta manera, es produeix una cristianització de la cavalleria germànica i al mateix temps una germanització del cristianisme, el resultat del qual va ser un catolicisme sincrético que informarà clarament Europa en la seva època medieval, positiu en alguns aspectes però amb una finalitat molt clara i contrària a l'element germànic europeu. Exemples d'aquest procés els trobem per una part en el mite del Grial i per una altra en l'ideal de Croada. El mite del Grial, importantíssim i poderós per al món de la Cavalleria europea en l'Edat Mitjana, també tindrà una important relació i influència amb la Corona d'Aragó. El Grial, part central dels texts artúrics ha estat tanmateix notablement confosa. Evocador d'antigues iniciacions guerreres, lligat a la recerca i al principi actiu del guerrer, el destí de la recerca del Grial havia de portar a la gran guerra per passar de la cavalleria material la cavalleria espiritual. També apareix en diversos texts d'influència cèltica com a un objecte immaterial, com pedra celeste o com a copa, fent al•lusió en tots aquests conceptes al coneixement superior, a la virilitat, i a la conquesta. També el Greal va ser cristianitzat, i finalment la «copa» va passar a convertir-se en el calze de l'últim sopar de Jesús de Nazareth. D'aquest presumpte objecte o d'una cosa relacionada amb el verdader Greal hi ha sobrades referències a Catalunya i Aragó, sobretot en indrets muntanyosos quan no als mateixos Pirineus. Es parla de zones considerades especials des d'abans de l'arribada del cristianisme, el Montsegur occità, la zona del Montcaio tan vinculada al Temple i els ecos del qual podem llegir en la llegenda de la «muntanya de les ánimas» de Becquer, Sant Pere de Rodes, edificada sobre antics temples pagans de Roma, conegut com la Seu del Greal català, sens dubte i ja en versió totalment cristianitzada a l'antic i muntanyós monestir de San Juan de la Peña, a l'abadia benedictina de Montserrat, i finalment en la catedral de València, on s'adora un vas com a calze de l'últim sopar de Jesús de Nazareth. També en les Croades desemboca l'impuls conqueridor i guerrer contra l'enemic estrany, amb l'espiritual i religiós contra l'enemic d'altres creences. Europa contra l'estranger, la Cristiandat contra l'Islam. La Croada apareix com a empresa europea de reconquesta, a Jerusalem, mític per a la religió cristiana, però també a la península ibèrica. El doble vessant, espiritual i guerrera, perduda anys enrere entre romans i germànics torna a aparèixer, encara que en aquesta vegada, el poder del Papat té una influència important, precisament en el seu afany de supervivència davant de l'encara gran energia germànica present en l'elit dominant al món medieval, i d'altra banda en el seu afany de dominació i control. No és en cas d'estranyar l'influx que aquesta guerra sense fronteres geogràfiques en la qual guerrers de la mateixa sang i origen, sorgits, de tot Europa es mobilitzen per un ideal superior d'afirmació i fraternitat guerrera, va tenir entre els cavallers d'origen germànic ja cristianitzats. Les Croades van ser la gran empresa guerrera d'Europa en l'Edat Mitja. També en l'antiga Gothia, així com als incipients enclavaments d'Aragó i de Catalunya empenyorats en la seva pròpia Croada. Aquest ideal de Cruzada tindrà una gran importància tant en el naixement com en la trajectòria posterior de Catalunya i Aragó, quedant bé present tant en la seva mitologia com en els seus símbols, i avui podem veure com les antigues ensenyes de Catalunya -amb la creu de San Jorge- o d'Aragó -quatre caps de moro tallats separats per una creu de pals iguals- recullen perfectament les idees d'aquest mite reconquistador representat sota el símbol de la creu, símbol que tanta importància havia tingut com làbaro entre els primers gots de la reconquesta. Encara que no molt nombrosos a causa d'estar ocupats en la recuperació de les terres de l'Ebre, no van faltar catalans o aragonesos en les Croades d'Ultramar, i alhora cavallers d'altres racons d'Europa, alguns d'ells Creuats com Gaston de Bearn, van participar en la reconquesta de les terres del nord-est peninsular. En el cas de Saragossa, per exemple, havia estat proclamada la seva conquesta en el Concili de Tolosa com a Croada, participant en la mateixa, cavallers arribats de terres palestines. És en aquest doble context, el del Greal i el de les Croades, on sorgeixen les Ordres de Cavalleria, en les que es fundi de forma sublim el doble vessant guerrera i l'espiritual, íntimament lligats. En el cicle del Greal ressusciten els elements de la mitologia nòrdica que units al seu primitiu significat tornaran el seu significat a les antigues sagues germàniques que mantenen el món de la cavalleria medieval i que mitjançant diverses tradicions secretes s'uniran en l'ideal gibel.lí de l'Imperium. És precisament entre els segles XII i XIII en ple apogeu del gibelinisme en el moment en què la cavalleria medieval es troba en els seus millors moments, quan sorgeixen els texts del Greal i floreix els Ordres Militars, en especial la dels Templers. A dir d'Evola «durant a prop de segle i mig tot l'Occident cavalleresc va viure intensament el mite de la Cort d'Arturo i dels seus cavallers que es lliuren a la recerca del Greal. Va ser com el progressiu saturar-se d'un clima històric que aviat va seguir una brusca ruptura. Aquest despertar d'una tradició heroica vinculada a una idea imperial universal havia de suscitar fatalment forces enemigues i conduir finalment al xoc» amb el catolicisme». En aquest context de Croades i ideals cavallerescos, el ple segle XII entren les Ordres Militars a Aragó, possiblement de la mà d'Alfonso I el Batallador molt influït per l'ideal de la Croada, mentre que l'any 1131 el comte de Barcelona i senyor de Provença, Ramón Berenguer III demanava el seu ingrés en l'Ordre dels Templaris. No deixa de ser significatiu que el primer al seu testament donés en herència els seus regnes als Ordres Militars, ni que finalment el nou comte de Barcelona Ramón Berenguer IV seguint els consells del seu pare templari aconseguís reunir l'any de 1143 els principals senyors catalans al capdavant d'una nodrida representació templaria revitalitzant la guerra i reconquesta amb la unió de Catalunya i Aragó després del seu matrimoni amb Petronila, neboda i successora d'Alfons I. L'Ordre del Temple actuarà durant els següents anys com a garant i protectora d'aquest procés. D'aquesta forma els cavallers catalans s'uniran de manera determinant als Ordres Militars. Existeixen nombrosos exemples d'aquest vincle, en 1131 Guerau II de Cabrera, un dels nobles més principals d'Urgell va fer testament a favor dels cavallers hospitalaris, mentre que cinquanta anys més tard el seu successor Gombau III de Ribelles, casat amb Marquesa de Cabrera va demanar ser enterrat en l'encomanda templaria de Gardeny. Són sols dos exemples dels nombrosíssims en els quals famílies nobles, de poder major o menor, que a Catalunya i Aragó van mantenir importants relacions amb les Ordres Militars en aquells segles XII i XIII d'esplendor medieval. Tal com a la Normandia francesa havia demanat Guillem el Mariscal ser enterrat amb l'hàbit templari, a Catalunya nombrosos cavallers van realitzar també aquest ritual. Els templaris van participar durant aquests segles en la direcció política d'Aragó-Catalunya i van ser protagonistes de nombroses accions militars de la reconquesta com el lloc de Tortosa, l'ocupació de Lleida o Miravet. També van participar decisivament al costat de les tropes catalano-aragoneses a les quals van unir-se provençals, llenguadocians i altra gent ultrapirinenca capitanejada pel rei Pedro II en la victòria de les Navas de Tolosa davant els almohades. Precisament aquest rei, acabarà els seus dies lluitant en la batalla de Muret en 1213, encontré en el qual les forces de l'Església i el Papat, unides als interessos materials de la monarquia francesa van donar un dur cop a les forces que li eren contràries i en concret a la Corona d'Aragó que perdria gran part de la seva influència en les zones de l'antiga Gothia. No van participar tanmateix els templaris en l'esmentada batalla, ni a favor ni en contra, però sí que van educar el nou rei orfe, Jaime I, al seu castell de Montsó. Aquest rei va continuar la Croada de reconquesta dels seus avantpassats completant la conquesta de les terres del sud i de les illes Balears i creant amb això els nous regnes de Mallorca i València. La influència i participació dels templaris, i d'altres Ordenes Militares com els hospitalaris i calatraus en aquesta empresa va ser notable, quedant per a les mateixes importants possessions als nous territoris, en concret l'agresta i misteriosa àrea muntanyosa del nord de l'actual província de Castelló coneguda des de llavors com el Maestrat. És de destacar , que al costat de les tropes catalano-aragoneses i als Ordres Militars, van participar en la reconquesta i posterior repoblació de València altres contingents arribats de Navarra, Occitània, Provença, així com altres llocs de l'actual França, Alemanya o les illes britàniques, confirmant-se amb això l'europeidad de la reconquesta de la península ibèrica dins del marc de la gran Croada d'afirmació europea duta a terme durant els segles XII i XIII per la Cavalleria medieval. El final del segle XIII marca l'inici de la decadència de la gran Cavalleria medieval europea. La derrota de Muret i la destrucció de la Gothia meridional, l'augment de la influència i control del Papat i del cristianisme sobre les monarquies europees, i la violenta destrucció de l'Ordre del Temple, principal milícia dels corrents partidaris de l'Imperi, van accelerar la conversió de l'elit aristocràtica de la Cavalleria en una mera classe social detentadora d'un cert poder material que gradualment va anar oblidant els seus principis i finalitats. El conseqüent triomf del materialisme com a ideologia occidental propiciarà segles després el triomf de les ideologies materialistes i l'enfonsament definitiu de la influència dels principis de la Cavalleria a Europa. A la Corona d'Aragó, l'ordre papal de destrucció del Temple va ser acceptada de mala gana. Lluny quedava aquella època en què els principals senyors catalans demanaven ser enterrats amb hàbit templari i fins i tot reis cedien les seves possessions a aquest Ordre de Cavalleria. A les noves terres de València molts plançons de les antigues famílies catalanes d'origen got es van establir buscant noves oportunitats. Van portar la seva sang i alguns les seves armes, però la reconquesta ja estava finalitzant i els homes de guerra començaven a ser més molestos que necessaris. La Gran Cavalleria medieval estava sent pràcticament desactivada i les restes dels llinatges militars catalans hauran d'iniciar nous oficis pacífics per poder sobreviure. Els generosos i homens de paratge del regne de València, la majoria d'origen català es convertiran amb el temps, fora d'això imbuïts en el mateix procés de desactivació que afectava tota l'Europa medieval, en pàl•lids reflexos del que va ser la Cavalleria. Respecte a la destrucció de l'Ordre del Tremp, molt violenta i repressiva en altres indrets europeus, va tenir una forma molta de més pacífica a Aragó. L'ambigu rei Jaime II va oferir les seves reserves al Papat sobre les acusacions vessades sobre un Ordre Militar tradicionalment aliada de la Corona catalano-aragonesa i de provat prestigi a les seves terres. Finalment el rei català va cedir una vegada més a les pretensions del Papat -com ja ho havia fet abans en aliar-se amb els Anjou en contra de la branca Aragó de Sicilia- i va aplicar les ordres del Papa, encara que de forma pacífica a excepció dels castells de Miravet i Montsó que van oposar certa resistència a les tropes reals. Posteriorment va ser l'animador de la creació de l'Ordre de Santa María de Montesa per completar la reconquesta del Regne de València. Aquesta Milícia, ordre militar valenciana per antonomàsia, va ser creada a Barcelona en 1319 per iniciativa real i amb la fredor del Papat que es va resistir a donar la bula d'autorització, i va ser formada des del principi amb cavallers hospitalaris d'antigues i aclarides famílies catalanes. Sota control d'hospitalaris i calatraus, els nous cavallers de Montesa van quedar amb tot el patrimoni templari a més del hospitalari del Regne de València. Amb el temps, l'Ordre va quedar sota el control del rei d'Aragó, i va ser la tradicional ordre valenciana de cavalleria, que com les altres van perdre tot vincle amb els verdaders principis i essència de la Cavalleria a l'arribada de l'Edat Moderna. De la Cavallería, tan sols queden a Aragó alguns símbols per a qui vulgui trobar-los, llegendes i històries, castells enderrocats però orgullosos que es resisteixen a desaparèixer, i sobretot aquests llocs antics, perduts i evocadors entre muntanyes i boscos, llocs que ens transmeten els ecos de records també extraviades en el més llunyà de la nostra memòria. Cal buscar-ho per poder recuperar-lo.