SANT LLORENÇ, MUNTANYA SAGRADA
Sant Llorenç, muntanya sagrada. (petjades Cèltiques prop de Terrassa)
La Mola, el sostre natural del conjunt de muntanyes de Sant Llorenç del Munt i de la Serra de l’Obac, amb les seves 1.104 metres d’altitud, és el cim que va servir de referència als pobles de la protohistòria, que, des del Bronze Final, amb els primers corrents del ferro, portades pels celtes, van habitar en aquest territori de l’interior de la geografia catalana, entre les comarques del Vallès Occidental i el Bages, a la província de Barcelona.
Com explico en el meu últim llibre: “La mitologia cèltica” (Ed. Martínez Roca), per als antics pobles cèltics, la muntanya era la part més elevada de la terra; en la religió natural –la primera que la humanitat va acceptar com a intent de comunicació amb el desconegut-, la muntanya es va convertir en una espècie d’antena tendida a la Deessa Mare, per establir contacte amb el sol fecundant que li permetria generar la vida en el seu si i conservar-la.
Sant Llorenç del Munt és, per tant, una d’aquestes singulars muntanyes sagrades que hi ha repartides per tota la geografia hispana, la qual, per les seves singulars característiques geològiques, suposava un escut protector contra la força dels elements. Els celtes, com a grans agrònoms, d’altra banda, precisaven de la informació que sabien interpretar gens mes mirar a la piràmide natural, quant a les condicions meteorològiques (si la muntanya canvia de color, si es cobreix de núvols, si s’acumulen les tempestes en el seu cim, si el pas del sol es marca d’alguna manera amb la seva ombra…), la muntanya es converteix en un missatger de la voluntat divina, decidint sobre el moment propici per recollir les collites, i també avisar als pastors de la necessitat de tancar el bestiar en el aprisco. En agraïment a les forces del Més enllà, els celtes van elevar temples en els cims d’aquestes muntanyes als seus déus, mentre que en les coves dels vessants, altars a les divinitats femenines. Però tots aquests coneixements només els posseïa el més iniciat de la tribu: el druida; era el sacerdot, abillat de túnica blanca, qui impartia els seus coneixements sobre un alumnat que havia d’aprendre de forma oral, i mai per escrit, d’aquests sabers, que rebia a l’ombra d’un roure, a l’interior d’un recinte ovalat de pedres clavades (menhirs), i sobre un altar (dolmen).
Són nombroses les muntanyes sagrades de la geografia hispana, en general, i de Catalunya, en particular, però, en el cas que ens ocupa, només s’ha descobert fins al present un poblat cèltic en sòl català proper a una d’aquestes muntanyes, que és el de “Ca Missert” -jaciment situat a 500 m del P.K. 1.3 de la carretera B-120, que uneix Terrassa amb Viladecavalls-, que fos habitat per un grup d’agricultors i pastors pertanyents a la cultura dels camps d’urnes hallstàtics; per tant, es correspon amb les primeres onades de pobles cèltics que, en les albors de la revolució del ferro, van entrar en la península ibèrica, pel Pirineu, i que, en lloc de desplaçar-se cap a ponent (Galilza), van preferir aquesta zona de la província de Barcelona, el territori de la qual, fa tres mil·lennis, va deure haver-los cridat poderosament l’atenció, probablement pel seu agradable microclima, l’abundància d’aigua i varietat i abundància d’espècies animals i vegetals, i, el més important, la proximitat a una “antena” natural (la muntanya de Sant Llorenç del Munt). L’aixovar descobert en les excavacions de “Ca Missert” desvetllen l’alt grau cultural d’aquests grups humans que van aportar tres importants canvis socials i tecnològics: la introducció del ferro, la incineració com a ritual funerari i l’aparició d’un incipient urbanisme en forma de castres.
A més, la sacralitat d’aquesta muntanya i la seva vinculació amb la civilització cèltica, es confirma en examinar algunes evidències; entre les quals: l’abundància d’enclavaments relacionats amb el roure (“Carena del Roure del Palau”; “Carena donis Roure Monjo”, etc.); la riquesa de coves naturals i deus d’aigua cristal·lina (“mollet de la Bassa”; “Santa Agnès”; “Els Obits”; “Del Drac”, etc.); un lloc, anomenat “Els Tres Jutges”, proper a Els Graons de Mura, en clara referència a tres druides; la tradició vitivinícola dels municipis que formen part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac, i la singular riquesa de construccions realitzades en pedra seca, sense argamassa, relacionades amb l’agricultura (barraques de vinya, neveres naturals, pous i aljubs…), moltes de les quals vinculades amb la viticultura (recordem que els celtes van ser grans elaboradors de vins, a els qui devem la introducció de la barrica de roure), i també apicultors (el terme rusc, és cèltic). D’altra banda, estan els cultes a sants cristians que, als segles medievals, es van alçar en enclavaments energètics; no és d’estranyar que en el cim de la Mola, al segle X, abans de construir-se el monestir de Sant Llorenç, va haver-hi un santuari dedicat a San Miguel, l’arcàngel vinculat amb els espais aeris; perquè el temple no és el sagrat, sinó el lloc on s’eleva; Sant Miquel de Toudell, Sant Miquel de Gonteres, Sant Miquel d’Egara, etc., són altres esglésies medievals que es troben dins del territori d’aquesta muntanya. Tampoc falten esglésies amb verges negres, com és la del castell de Gallifa, coneguda com a santuari ecològic… Enclavaments que, en bona part, també van ser reaprofitats pels mags templaris, coneixedors dels sabers druídics.
Jesús Ávila Granados, El misterio celta.
Texto publicat al blog Montaña y Tradición
0 comentarios