Blogia
.

Joan Clarós, la desconeguda història d'un guerriller català

Joan Clarós, la desconeguda història d'un guerriller català



D’aquest audaç guerriller nascut a Barcelona, que tants revessos va ocasionar als convoys i a les tropes franceses durant la Guerra de la Independència que Espanya va lliurar contra la França napoleònica des de 1808 fins a principis de 1814, no anem a argumentar, tal com vam fer en parlar d’Arnau Mir de Tost, que la falta de divulgació sobre la seva senyera figura s’hagi del referit castellanocentrisme imperant en una manera de plantejar i explicar la història que inicia els seus atropellaments per culpa d’aquest centralisme uniformitzador que van importar els Borbón de França. I no ho anem a fer lloc que algun altre guerriller català coetani del nostre protagonista sí que és freqüentment esmentat en els textos històrics. Tal és el cas de Francesc Milans del Bosch.

La nòmina de guerrillers catalans, que van participar en aquesta guerra, dignes de ser més que esmentats és veritablement extensa. Així doncs ens podríem acordar d’un Narcís Cay, del canonge Rovira o del baró de Eroles. Sens dubte la tradició del somatent (civils que s’armaven i guardaven els camins) a Catalunya va ajudar a la ràpida formació de partides guerrilleres.

El nostre Joan Clarós ja havia tingut experiències bèl·liques en la guerra que en 1794 havia enfrontat al nostre país amb França. Provenia de l’exèrcit i havia estat ajudant major del Batalló Lleuger de Girona.

A causa del seu reconegut valor, al seu prestigi i als seus dots per treure-li benefici al terreny ara ho trobem, en la Guerra de la Independència, al capdavant del Segon Terç de Miquelets (voluntaris que lluitaven en guerres), interceptant els combois francesos que traspassaven, en un o un altre sentit, la frontera hispanofrancesa. A tan sol dos mesos d’iniciada la guerra ho tenim atacant i derrotant a una divisió francesa prop de la localitat de Molins de Rei; ocasionant-li a aquesta més de 300 baixes. Poc després derrota al general Raille. I en el seu no parar acudeix, a les ordres del brigadier Caldagués, i junt –entre uns altres- a Milans del Bosch, a auxiliar a l’assetjada Girona, obligant al general Duhesme a aixecar (agost de 1808 ) aquest segon lloc de la ciutat. Clarós amb els seus somatents obliga, tot seguit, al general Reille (al qual ja havia derrotat amb anterioritat) a tornar-se amb les seves tropes a França, sotmetent-li a una persecució sense caserna. A l’any següent (març del 1809) aconsegueix entrar amb els seus guerrillers fins a, pràcticament, el cor (Plaza de l’Ángel i Porta de l’Ángel) de l’ocupada ciutat de Barcelona. Només un fort temporal va obstaculitzar l’assoliment dels objectius fixats, doncs les partides de guerrillers que havien de confluir a la ciutat, pel costat oposat, amb els de Clarós no van poder vadejar el crescut riu Besós i, a més, els vaixells de suport anglesos que es trobaven apostats prop del port van haver d’allunyar-se a causa del citat temporal sense poder, per això, auxiliar (embarcant-los) als aïllats guerrillers de Clarós que, així i tot, van aconseguir bravament trencar el cèrcol al que van voler sotmetre’ls els francesos i encara van tenir arrests per lliurar, gairebé immediatament, un sagnant combat a Molins de Rei. Gesta semblant va realitzar en la ja en aquells dies ocupada Girona, arribant fins a les seves mateixes entranyes (Sant Medí).

Van ser nombrosos els combois francesos que el nostre heroic guerriller va detenir al nord de la província de Girona fins al punt que va ser poc menys que impossible el circular d’aquells més ençà de la frontera entre França i Espanya.

Trobem a Clarós amb els seus homes contribuint de manera molt destacada a la reeixida resistència del gironí poble de Besalú a ser envaït pels soldats de Napoleó.

Però no sent suficients els continus desajustaments que nostre destacat cap de miquelets propina a les tropes de l’Emperador decideix anar més enllà i en el cenit de la gosadia, de l’audàcia, de la valentia i del cop d’efecte moral opta per penetrar al mateix territori francès (setembre de 1810), imposar contribucions en els municipis en els quals irromp i despullar de les seves armes als guàrdies nacionals i apoderar-se d’elles. I tot això, des de la seva condició d’autèntic cavaller, sense cometre cap atropellament ni cap humiliació (molt en contrast amb la infame manera d’actuar que sí solien tenir les mesnades franceses al nostre territori). Va dur a terme aquesta audaç incursió conjuntament amb la partida guerrillera d’un altre personatge que també mereixeria un lloc d’honor en els anals de les glòries d’Espanya, com  va ser el vicari i guerriller Francesc Rovira, qui per les seves continuades gestes va acabar la guerra com brigadier; tornant al si de l’església.

Font: Septentrionis Lux

http://septentrionis.wordpress.com/2009/02/08/rescatando-de-la-memoria-algunos-de-nuestros-heroes/

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres