Blogia
.

Bressols o taüts

Bressols o taüts


Una situació econòmica social desastrosa i sense solució d’esmena amb els paràmetres del liberalisme, amb un deute impagable generat per un sistema que “treballa en fals” i agreujada per polítics irresponsables. Les nostres llibertats retallades dia a dia. La delinqüència desbordada davant un govern que definitivament ha abandonat aquesta batalla. El desmantellament gradual del sistema de la seguretat social, la degeneració i manca de valors ètics, fins i tot el desastre ecològic al que ens porta la desraó del materialisme exacerbat pel propi sistema.


Tot un corol·lari, encara que molt resumit, que ens mostra la gravetat de la situació actual. No obstant això, davant la falta de relleu generacional que garanteixi la supervivència del nostre poble i cultura, tot el que acabem d’esmentar són nimietats, si, simples nimietats perquè si no hi ha un “demà” el “avui” manca d’importància.


En la concepció identitària l’important és la comunitat i com a comunitat som els hereus-transmissors d’un llegat mil·lenari. Com a comunitat i individus som una baula més en la cadena, la funció principal de la qual és rebre, engrandir i transmetre tota la cosmovisió del món que conforma la nostra cultura i civilització. Amb aquesta afirmació, al pas d’objeccions, deixem de pas resolta tota discussió basada en criteris d’egoisme personal. No entrem en l’opció  avortament si  o avortament no, com a transmissors que som no hem de ni podem contemplar-la, és així de senzill . Al contrari, existeix l’obligació de “passar el testimoni” que en el seu moment ens va ser lliurat.


Dit això que mostra amb claredat la nostra posició vegem que està passant. La majoria no té fills argumentant la dificultat econòmica de la seva criança i educació, això és cert, molts altres simplement no tenen fills perquè no volen, el seu egoisme els pot més. Malgrat això fa amb prou feines dues generacions, amb la precarietat material com a principal protagonista, els nostres avis sí tenien descendència. Ells no havien rebut el rentat de cervell actual, simplement es comportaven com és natural a qualsevol poble amb  espiri´t vitalista, tenint fills. Per si no fos poc el raonament de tenir pocs fills, alguns ni això, amb la finalitat de donar-los un millor futur, pensament en clau  econòmica, és egoista i errat de base doncs els estem condemnant a un futur més pesat i amarg a ells i als seus descendents. Arribat el moment hauran de mantenir una societat envellida. Seran una minoria i les probabilitats de ser superats, engolits i eliminats per la història serà més garantia que possibilitat. Diguem-ho més clar, ens estem referint senzilla i planament a la fi d’Europa, perquè aquesta societat de vells s’enfrontarà a la immigració existent i l’eclosió final de les explosives natalitats del Magrib i resta d’Àfrica, principalment. Això és el que espera als nostres escassos descendents com no es posi remei. Esperem que la cruesa expressada serveixi d´avís als més, que no solen fer extrapolacions ni pensar, com a molt, més que en la propera generació, en qualsevol cas, de la dels seus néts no passa.
Exposem a continuació uns gràfics de la “evolució” de la natalitat a Espanya, serveixen també com a model general del que està passant a tota Europa

Com s´acostuma a dir una imatge, imatges en aquest cas, val més que mil paraules. La piràmide dels anys setanta mostra una societat amb un creixement natural. La piràmide del 2007, solament 37 de diferència, mostra a les clares la manca de fills. Malgrat això l’extrapolació de la tendència actual, si no s’agreuja encara més, i encara que sembli mentida ho està fent, ens porta al següent gràfic.

Com es pot observar, la part més ampla va pujant i pujant fins al límit. Curiosament l’última extrapolació sembla tenir forma de taüt. En altres paraules, la primera és normal, la segona aveïna la catàstrofe però encara manté la “normalitat” aparent de la societat ja que el gruix poblacional està en edat “productiva”, la tercera és la catástrofe  que arriba gairebé de sobte   ( quan en pocs anys tot el gruix productiu es jubila o hauria de jubilar-se ) i sense pal·liatius. Esmentem tantmateix que les piràmides no reflecteixen distinció entre els nascuts “de casa” i i els immigrants, en conseqüència, la realitat és segurament pitjor.


Doncs bé, aquesta curta exposició recolzada per tres senzills gràfics i que representa amb claredat a on ( no ) anem és sabuda per les nostres classes dirigents des del mateix començament del problema, aproximadament principis dels 80. La seva posició sobre aquest tema l’estem sofrint des de fa ja dècades. Quan va començar a minvar la natalitat no es va prendre cap mesurada, al contrari, eren els temps de la primera llei de l’avortament, una llei que si bé seguia mantenin-lo fora de la llei i solament el tolerava en tres casos, malformació, violació i perill per a la mare, es va convertir gràcies al tercer supòsit i les seves interpretacions de “perill psicològic” en un autèntic tot s´hi val. El que ha passat després fins arribar als nostres dies és per tots conegut, més avortament i més immigració (en realitat està relacionat encara que no com els polítics ens ho expliquen sinó en un sentit més trist, el d’un poble que majorment es deixa morir. No té fills i tolera la immigració sense fre. Combinació letal) proposta també com a demografia de substitució pels mateixos governants. Tot això afavorit per una dreta que volia mà d’obra barata, no oblidem que van ser ells els detonadors del fenomen immigratori, i una esquerra amb la seu “bonisme” pudent. Tots dos, això sí, amb un clar sentiment  etnomasoquista que prefereix sempre els de fora enfront els de casa.
En 30 anys de bogeria solament un escàs temps de suport a la natalitat, ridícula i sense solució de continuïtat, tallada d’arrel, excepte para les rendes més baixes que en resum són els immigrants que no declaren res, als primers símptomes de les crisis.


Per tot això i per sobre d’unes altres que puguin semblar més “importants”, urgeixen mesures de suport a la natalitat i no solament en forma de diners, és necessària la creació de tot un entramat social de suport a la mare, ja sigui casada o soltera. Cap dona haurà de veure en  l’avortament més que un crim contra ella mateixa i de la comunitat de la que forma part. Cap dona quedarà desemparada davant un embaràs no desitjat, al contrari rebrà de l’estat TOT tipus de suports per tenir a la seva descendència en total llibertat i garantia d’un futur. Les famílies hauran de rebre ajudes que correspondran a la manutenció dels fills. Dit en altres paraules doncs no és el moment d’exposar tot el que ha de fer-se en forma detallada, MAI l’estat permetrà que les condicions econòmiques dels progenitors es convertexin en un problema.


Naturalment i tornant al principi de l’article, les nostres propostes i tot el que impliquen no tenen cabuda en l’actual sistema polític liberal ni els valors que el sustenten, fa falta un canvi radical i ràpid perquè els fills tornin a ser vistos com el que realment són, EL FUTUR I LA GARANTIA DE  LA  NOSTRA SUPERVIVÈNCIA COM A POBLE. Enfront d’això, repetim, tot la resta són nimietats.

 

D. Julià

Delegació Barcelona PxC

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres