JAUME I, MEMORIA DE LA NOSTRA IDENTITAT HISTÒRICA
1208 - 2008 (1). Aquest any és un any commemoratiu, no sol per a tots els valencians, sinó també per a Catalunya, Aragó, la resta d’Espanya i Europa. Jaume I compliria 800 anys si encara visqués. El que no es va extingir va ser la seva herència, en la qual es conjuguen importants fets històrics, el seu llegat i el mite que va suposar per a les terres que podríem denominar catalano-aragoneses, herència, que avui, 800 anys després està en perill d’evaporar-se com el fum.
Desenes d’exposicions jalonen aquest any la seva memòria. Unes de ja liquidades i altres per venir. La Comunitat Valenciana és una de les moltes que commemoren dita efemèride amb diverses exposicions. Es pot seguir el calendari a la pàgina web: www.anyjaumeprimer.com .
Però no pretenem repassar les esmentades exposicions. La finalitat d’aquest article rau a donar a conèixer un punt de vista sobre el mític rei, menys localista, més identitari i europeista. Una visió dels seus orígens i autentic llegat que avui en dia, més que mai, no hauria d’estar vigent i servir com basi per a una creació europea, avui cada vegada més allunyada dels ideals que van inspirar l’acció de monarques com Jaume d’Aragó.
Alguns són els punts a tractar en la biografia de Jaume d’Aragó. En primer lloc caldria començar amb els orígens. Jaume I va néixer un 2 de febrer de 1208 sota un vent de llegenda. Els seus pares van ser Pere II titular de la Corona d’Aragó, hereu de la sang goda del migdia francès i senyor d’aquelles terres que encara, en data del seu naixement, disputava contra la unió Papat - Rei de França. Descendent dels reis de Navarra i Aragó i dels comtes de Barcelona i Castella, i María de Montpellier el llegat principal del qual era la sang. La mare d’aquesta era Eudoxia Comnena de Constantinopla. Per les seves venes corria també la mateixa sang dels emperadors de Bizanci (hereus del llegat de Roma a l’est d’Europa).
Malgrat l’herència sanguinia dels seus progenitors, aquests no tenien descendència fins que va néixer, embolicat en la llegenda en el moment de la seva concepció -segons el mite, va ser concebut al llit real a les fosques perquè el rei pensés que es tractava del seu amant-, un 2 de febrer a Montpellier. El seu nom, no menys significatiu, va ser elegit per la seva mare María de Montpellier. Va col·locar una espelma per cada un dels apòstols decidint posar el nom de l’espelma que més tardés a cremar. L’espelma que va consumir mes tard va ser la de Santiago, Sant Iago; Sant Jaume. Amb el qual, li va ser imposat el nom d’un dels sants més emblemàtics de la cristiandat medieval. L’apòstol guerrer, el patró de la Cavalleria hispànica. Fets mítics que feien preveure el seu important pas en l’esdevenir de la identitat europea.
Però aviat van arribar les desavinences a la vida del jove heroi. Va quedar orfe de pares quan comptava la primerenca edat de 5 anys.
L’abril de 1213 moria a Roma María de Montpellier. La causa del viatge a Roma de María va ser per demanar justícia al papa per l’intent de Pere II de divorciar-se d’aquesta per casar-se amb el seu amant María de Montferrat. Sent en aquesta ciutat moriria.
Tan sols cinc mesos després, el 13 de Setembre de 1213 moria en batalla Pere II per la defensa de les terres occitanes contra el Papa i el rei francès. Aquesta mort seria una de les més significatives en el període medieval pel que va suposar per a l’esdevenir històric del sud europeu en el futur. La derrota de Muret, comportaria la derrota de tot l’esplendorós univers occità. L’inici del final del món de la cavalleria medieval occitana i del catarisme en tota el Languedoc i en conseqüència la submissió de tot allò que no fos una visió que es denominaria posteriorment jacobina, i que corresponia al projecte unitari i independentista francès. Tot això en connivència amb el papat a què la personalitat espiritual de l’esmentada regió li resultava especialment molesta. Va ser el final de l’esperit heroic tradicional a la zona "dels bons homes". A partir d’aquest moment la política catalano-aragonesa canviària la seva visió expansionista del nord -Occitània- i portaria la seva mirada cap al sud ,las terres sotmeses sota el jou musulmà del llevant peninsular.
Jaume I va quedar amb 5 anys orfe de pares. Va ser llavors quan, per mediació del papat, va ser arrabassat de les mans de Simón de Montfort, enemic i responsable en últim extrem de la mort del seu pare i de la matança occitana, i portat a les mans dels Templaris del castell de Montsó. Es podria dir que, a la noblesa del seu llinatge es va afegir un nou motiu d’esperança per al futur gloriós del monarca. Els fats havien portat la desgràcia amb la mort del monarca Pere II però van posar les bases per a la seva educació templari -si no hagués mort el seu pare, probablement mai no hauria estat educat sota la total tutela templari- per al , ja de fet, monarca catalano-aragonès.
L’educació sota la supervisió del Temple va portar al jove monarca una visió cristià - guerrera i heroica de la vida. En la seva ment es va formar la idea i la visió del significat ple de la paraula Creuada, i de l’ideal de reconquesta europea.
Fins aquí els orígens o la base del que seria Jaume I. Un monarca amb una herència sanguínia europea capaç d’unificar sota el seu comandament territoris sota una identitat comuna i una educació sota els millors educadors possibles, aquells senyors de l’Edat Mitjana tan lligats a la cavalleria catalana i a la dinastia a qui pertanyia. A partir d’aquest fet podem conèixer el seu llegat. Sol sabent el seu origen -de sang i educació- podem percebre o intuir la magnitud d’aquest personatge 800 anys després.
Aquest llegat l’enfocarem, breument, des de tres punts de vista: 1r La de reconquesta; 2n la de política territorial cap al sud i 3r la política territorial al nord.
La Reconquesta
Com hem anunciat anteriorment, l’educació sota l’ordre del Temple de Jaume I va fer rebrollar la visió guerrera o Croada que portava a la sang. Sent ja rei de fet, els atacs de pirates berberiscos de Mallorca a les costes de ciutats catalanes van ser l’escusa que va portar a la determinació de conquerir l’illa. Va ser el primer pas per a una conquesta gloriosa.
Malgrat la visió política territorial, no menys important i que tractarem a continuació, que es pretén donar 800 anys després del seu naixement en la importància vital de l’esmentat personatge el realment important va ser el nom amb què es recorda al monarca en les cròniques. Cada un d’ells tenia un sobrenom que caracteritzaven els monarques - el seu pare Pere II va ser el catòlic ja que va ser coronat pel propi papa- Jaume I seria conegut com EL CONQUISTADOR. A bon entendedor, amb poques paraules n’hi ha prou.
L’herència territorial que van deixar els monarques anteriors, entre ells el seu pare Pere II, després de la gran victòria de les Navas de Tolosa on es va poder acabar amb l’amenaça almohade a la península ibèrica, els regnes musulmans estaven de nou desmembrats en taifas. Aquesta decadència dels invasors àrabs va fer veure a Jaume d’Aragó que era una oportunitat de continuar l’obra reconquistadora dels seus avantpassats cap al sud. A aquest fet es van unir els interessos d’una noblesa aragonesa que encara que enfrontat des del principi amb el jove monarca, participaven amb ell en l’ideal de Croada i Reconquesta. Amb tot, la decisió de Jaume I porto a la reconquesta dels territoris peninsulars des del nord de Castelló fins a Múrcia passant per Mallorca.
L’illa de Mallorca va caure l’últim dia de l’any 1229. El futur Regne de València prendria en tres etapes: la primera etapa començaria amb la presa de Borriana i Penyíscola en 1233. La caiguda de la ciutat de València seria la data més important en el seu regnat, cauria un 9 d’Octubre de 1238. La segona etapa finalitzaria amb la presa d’Alzira el 30 de Desembre de 1242. La tercera etapa abastaria des de 1243 a 1245 arribant-se als límits estipulats al tractat d’Almizra de 1244 firmat entre Jaume I i l’infant Alfons - futur Alfons X de Castella- delimitant l’expansió sobre territori musulmà de la corona d’Aragó i Castella. Les terres delimitades al sud de la línia Biar- Vilajoiosa van quedar reservades per a Castella, inclosa Múrcia.
Malgrat això, Jaume I va prendre en 1266 amb la participació del seu fill, el futur Pere III el Gran, el regne de Múrcia a fi d’ajudar al seu gendre, el rei Alfons X el Savi de Castella. Encara que va ser conquerit i es va cedir al rei castellà, a un contingent important d’aragonesos i a catalans van repoblar el territori murcià.
Política territorial cap al sud.
Una vegada finalitzada la conquesta dels nous territoris calia organitzar-los. La particularitat en la política de Jaume I, va anar que quan va jurar com a monarca catalano - aragonès, ho va fer en unes corts úniques. Després del seu regnat es van crear les bases del que seria conegut en segles venidors com la Corona d’Aragó. Una Corona confederada per diversos regnes amb corts pròpies la unió de les quals de fet era la chancillería reial. Després de la decisió en 1244 que el riu Cinca fos el límit entre Aragó i Catalunya les corts es reunirien separadament. Amb les Corts Valencianes que tardarien a consolidar-se, es va crear una base per a la futura Corona d’Aragó. Territoris interdependents però units per la seva sang i els seus orígens en una mateixa identitat, uns símbols i una mateixa autoritat. La sang Real.
Política territorial cap al nord
Respecte a la política en el Midi francès. Es pot dir que Jaume I amb el Tractat de Corbeil en 1258 finalitzaria la tradicional política catalano-aragonesa de presència al nord dels Pirineus, terres mítiques per a la seva dinastia a què li unia una identitat, orígens i els llaços sanguinis i sentimentals amb l’antic regne got de Tolosa . Per mitjà d’aquest tractat renunciava a favor de Luís IX de França als drets dels antics comtes de Barcelona a Occitània. Amb això cedia, definitivament, a la monarquia Capeta els drets d’un territori que va ser exemple i ressorgir de la identitat d’Europa tan sol una generació abans davant els seus enemics. A canvi, Jaume I en aquest tractat, va aconseguir la independència legal dels comtats catalans, encara subjectes per llaços feudals amb el ja inexistent Imperi carolingi. Luis IX renunciaria als drets com a descendent de Carlemany sobre els comtats catalans, hereus de la Marca Hispànica. Va ser un Tractat molt positiu per a Jaume I ja que malgrat la renúncia a la seva influència en les terres del nord, va poder consolidar la independència territorial dels comtats catalans respecte a la monarquia Capeta i amb això reforçava legalment la Corona d’Aragó.
Jaume I va ser un monarca longeu. Va morir a la ciutat d’Alzira el 27 de Juliol de 1276 als 68 anys d’edat.
El seu llegat va ser la base per a un imperi confederal de diversos territoris mediterranis que en el futur arribarien fins a Atenes i Neopátria. Un imperi confederal que va funcionar magníficament i va ser l’enveja del món conegut en la seva època recreant una identitat pròpia amb les seves particularitats sota un mateix monarca descendent de gots i romans.
Va crear la base també per a una cultura sota una mateixa llengua que ha portat, 800 anys després, a no poques disputes pel seu nom, identitat i origen als territoris de l’antiga Corona d’Aragó ,cuyos membres pretenien esgarrapar les despulles de l’herència d’un gran monarca, sota la submissió d’un jou castellà; sense pensar, ni un segon, en tota l’herència cultural que ens uneix en lloc de buscar el que ens diferencia per aconseguir una identitat pròpia que ens faci més forts ,algo que perfectament podríem extrapolar a la resta d’Europa. La recerca de la identitat valenciana, catalana o mallorquí impedeix avui trobar la unió real del que va suposar, gràcies a Jaume I, la identitat cultural dels tres territoris catalano-aragonesos amb Joanot Martorell, Ausias March, Ramón Llull, el propi Jaume I en les seves Cròniques.... El problema, increïblement es basa en El nom de la llengua?. Per què no defensar l’origen gloriós d’aquesta llengua?. Aquell origen germànic imbuit d’esplendor medieval?.
Jaume I seria la frontera entre aquell passat gloriós que representava l’extensió de l’europea Marca Hispànica amb la seva cultura, la seva història i la seva identitat, el seu present catalano- aragonès amb la unió d’Aragó, Catalunya, València i Mallorca i amb una llengua que va resplendir en un futur gloriós per la Mediterrània fins a Atenes i Neopatria. El llegat d’una Identitat que va unir aquesta part d’Europa sota la fórmula de Confederació -unió a reivindicar a l’Europa actual- unida en aquella sang real de gloriosos orígens.
Això és, 800 anys després, el que no hauríem de permetre oblidar en aquest món en decadència. El passat gloriós del nostre poble a través de figures mítiques com la de Jaume I: el seu origen, educació, política i cultura. Un llegat que pertany a la antiga Corona d’Aragó; a tots els espanyols... a tots els europeus.
Desenes d’exposicions jalonen aquest any la seva memòria. Unes de ja liquidades i altres per venir. La Comunitat Valenciana és una de les moltes que commemoren dita efemèride amb diverses exposicions. Es pot seguir el calendari a la pàgina web: www.anyjaumeprimer.com .
Però no pretenem repassar les esmentades exposicions. La finalitat d’aquest article rau a donar a conèixer un punt de vista sobre el mític rei, menys localista, més identitari i europeista. Una visió dels seus orígens i autentic llegat que avui en dia, més que mai, no hauria d’estar vigent i servir com basi per a una creació europea, avui cada vegada més allunyada dels ideals que van inspirar l’acció de monarques com Jaume d’Aragó.
Alguns són els punts a tractar en la biografia de Jaume d’Aragó. En primer lloc caldria començar amb els orígens. Jaume I va néixer un 2 de febrer de 1208 sota un vent de llegenda. Els seus pares van ser Pere II titular de la Corona d’Aragó, hereu de la sang goda del migdia francès i senyor d’aquelles terres que encara, en data del seu naixement, disputava contra la unió Papat - Rei de França. Descendent dels reis de Navarra i Aragó i dels comtes de Barcelona i Castella, i María de Montpellier el llegat principal del qual era la sang. La mare d’aquesta era Eudoxia Comnena de Constantinopla. Per les seves venes corria també la mateixa sang dels emperadors de Bizanci (hereus del llegat de Roma a l’est d’Europa).
Malgrat l’herència sanguinia dels seus progenitors, aquests no tenien descendència fins que va néixer, embolicat en la llegenda en el moment de la seva concepció -segons el mite, va ser concebut al llit real a les fosques perquè el rei pensés que es tractava del seu amant-, un 2 de febrer a Montpellier. El seu nom, no menys significatiu, va ser elegit per la seva mare María de Montpellier. Va col·locar una espelma per cada un dels apòstols decidint posar el nom de l’espelma que més tardés a cremar. L’espelma que va consumir mes tard va ser la de Santiago, Sant Iago; Sant Jaume. Amb el qual, li va ser imposat el nom d’un dels sants més emblemàtics de la cristiandat medieval. L’apòstol guerrer, el patró de la Cavalleria hispànica. Fets mítics que feien preveure el seu important pas en l’esdevenir de la identitat europea.
Però aviat van arribar les desavinences a la vida del jove heroi. Va quedar orfe de pares quan comptava la primerenca edat de 5 anys.
L’abril de 1213 moria a Roma María de Montpellier. La causa del viatge a Roma de María va ser per demanar justícia al papa per l’intent de Pere II de divorciar-se d’aquesta per casar-se amb el seu amant María de Montferrat. Sent en aquesta ciutat moriria.
Tan sols cinc mesos després, el 13 de Setembre de 1213 moria en batalla Pere II per la defensa de les terres occitanes contra el Papa i el rei francès. Aquesta mort seria una de les més significatives en el període medieval pel que va suposar per a l’esdevenir històric del sud europeu en el futur. La derrota de Muret, comportaria la derrota de tot l’esplendorós univers occità. L’inici del final del món de la cavalleria medieval occitana i del catarisme en tota el Languedoc i en conseqüència la submissió de tot allò que no fos una visió que es denominaria posteriorment jacobina, i que corresponia al projecte unitari i independentista francès. Tot això en connivència amb el papat a què la personalitat espiritual de l’esmentada regió li resultava especialment molesta. Va ser el final de l’esperit heroic tradicional a la zona "dels bons homes". A partir d’aquest moment la política catalano-aragonesa canviària la seva visió expansionista del nord -Occitània- i portaria la seva mirada cap al sud ,las terres sotmeses sota el jou musulmà del llevant peninsular.
Jaume I va quedar amb 5 anys orfe de pares. Va ser llavors quan, per mediació del papat, va ser arrabassat de les mans de Simón de Montfort, enemic i responsable en últim extrem de la mort del seu pare i de la matança occitana, i portat a les mans dels Templaris del castell de Montsó. Es podria dir que, a la noblesa del seu llinatge es va afegir un nou motiu d’esperança per al futur gloriós del monarca. Els fats havien portat la desgràcia amb la mort del monarca Pere II però van posar les bases per a la seva educació templari -si no hagués mort el seu pare, probablement mai no hauria estat educat sota la total tutela templari- per al , ja de fet, monarca catalano-aragonès.
L’educació sota la supervisió del Temple va portar al jove monarca una visió cristià - guerrera i heroica de la vida. En la seva ment es va formar la idea i la visió del significat ple de la paraula Creuada, i de l’ideal de reconquesta europea.
Fins aquí els orígens o la base del que seria Jaume I. Un monarca amb una herència sanguínia europea capaç d’unificar sota el seu comandament territoris sota una identitat comuna i una educació sota els millors educadors possibles, aquells senyors de l’Edat Mitjana tan lligats a la cavalleria catalana i a la dinastia a qui pertanyia. A partir d’aquest fet podem conèixer el seu llegat. Sol sabent el seu origen -de sang i educació- podem percebre o intuir la magnitud d’aquest personatge 800 anys després.
Aquest llegat l’enfocarem, breument, des de tres punts de vista: 1r La de reconquesta; 2n la de política territorial cap al sud i 3r la política territorial al nord.
La Reconquesta
Com hem anunciat anteriorment, l’educació sota l’ordre del Temple de Jaume I va fer rebrollar la visió guerrera o Croada que portava a la sang. Sent ja rei de fet, els atacs de pirates berberiscos de Mallorca a les costes de ciutats catalanes van ser l’escusa que va portar a la determinació de conquerir l’illa. Va ser el primer pas per a una conquesta gloriosa.
Malgrat la visió política territorial, no menys important i que tractarem a continuació, que es pretén donar 800 anys després del seu naixement en la importància vital de l’esmentat personatge el realment important va ser el nom amb què es recorda al monarca en les cròniques. Cada un d’ells tenia un sobrenom que caracteritzaven els monarques - el seu pare Pere II va ser el catòlic ja que va ser coronat pel propi papa- Jaume I seria conegut com EL CONQUISTADOR. A bon entendedor, amb poques paraules n’hi ha prou.
L’herència territorial que van deixar els monarques anteriors, entre ells el seu pare Pere II, després de la gran victòria de les Navas de Tolosa on es va poder acabar amb l’amenaça almohade a la península ibèrica, els regnes musulmans estaven de nou desmembrats en taifas. Aquesta decadència dels invasors àrabs va fer veure a Jaume d’Aragó que era una oportunitat de continuar l’obra reconquistadora dels seus avantpassats cap al sud. A aquest fet es van unir els interessos d’una noblesa aragonesa que encara que enfrontat des del principi amb el jove monarca, participaven amb ell en l’ideal de Croada i Reconquesta. Amb tot, la decisió de Jaume I porto a la reconquesta dels territoris peninsulars des del nord de Castelló fins a Múrcia passant per Mallorca.
L’illa de Mallorca va caure l’últim dia de l’any 1229. El futur Regne de València prendria en tres etapes: la primera etapa començaria amb la presa de Borriana i Penyíscola en 1233. La caiguda de la ciutat de València seria la data més important en el seu regnat, cauria un 9 d’Octubre de 1238. La segona etapa finalitzaria amb la presa d’Alzira el 30 de Desembre de 1242. La tercera etapa abastaria des de 1243 a 1245 arribant-se als límits estipulats al tractat d’Almizra de 1244 firmat entre Jaume I i l’infant Alfons - futur Alfons X de Castella- delimitant l’expansió sobre territori musulmà de la corona d’Aragó i Castella. Les terres delimitades al sud de la línia Biar- Vilajoiosa van quedar reservades per a Castella, inclosa Múrcia.
Malgrat això, Jaume I va prendre en 1266 amb la participació del seu fill, el futur Pere III el Gran, el regne de Múrcia a fi d’ajudar al seu gendre, el rei Alfons X el Savi de Castella. Encara que va ser conquerit i es va cedir al rei castellà, a un contingent important d’aragonesos i a catalans van repoblar el territori murcià.
Política territorial cap al sud.
Una vegada finalitzada la conquesta dels nous territoris calia organitzar-los. La particularitat en la política de Jaume I, va anar que quan va jurar com a monarca catalano - aragonès, ho va fer en unes corts úniques. Després del seu regnat es van crear les bases del que seria conegut en segles venidors com la Corona d’Aragó. Una Corona confederada per diversos regnes amb corts pròpies la unió de les quals de fet era la chancillería reial. Després de la decisió en 1244 que el riu Cinca fos el límit entre Aragó i Catalunya les corts es reunirien separadament. Amb les Corts Valencianes que tardarien a consolidar-se, es va crear una base per a la futura Corona d’Aragó. Territoris interdependents però units per la seva sang i els seus orígens en una mateixa identitat, uns símbols i una mateixa autoritat. La sang Real.
Política territorial cap al nord
Respecte a la política en el Midi francès. Es pot dir que Jaume I amb el Tractat de Corbeil en 1258 finalitzaria la tradicional política catalano-aragonesa de presència al nord dels Pirineus, terres mítiques per a la seva dinastia a què li unia una identitat, orígens i els llaços sanguinis i sentimentals amb l’antic regne got de Tolosa . Per mitjà d’aquest tractat renunciava a favor de Luís IX de França als drets dels antics comtes de Barcelona a Occitània. Amb això cedia, definitivament, a la monarquia Capeta els drets d’un territori que va ser exemple i ressorgir de la identitat d’Europa tan sol una generació abans davant els seus enemics. A canvi, Jaume I en aquest tractat, va aconseguir la independència legal dels comtats catalans, encara subjectes per llaços feudals amb el ja inexistent Imperi carolingi. Luis IX renunciaria als drets com a descendent de Carlemany sobre els comtats catalans, hereus de la Marca Hispànica. Va ser un Tractat molt positiu per a Jaume I ja que malgrat la renúncia a la seva influència en les terres del nord, va poder consolidar la independència territorial dels comtats catalans respecte a la monarquia Capeta i amb això reforçava legalment la Corona d’Aragó.
Jaume I va ser un monarca longeu. Va morir a la ciutat d’Alzira el 27 de Juliol de 1276 als 68 anys d’edat.
El seu llegat va ser la base per a un imperi confederal de diversos territoris mediterranis que en el futur arribarien fins a Atenes i Neopátria. Un imperi confederal que va funcionar magníficament i va ser l’enveja del món conegut en la seva època recreant una identitat pròpia amb les seves particularitats sota un mateix monarca descendent de gots i romans.
Va crear la base també per a una cultura sota una mateixa llengua que ha portat, 800 anys després, a no poques disputes pel seu nom, identitat i origen als territoris de l’antiga Corona d’Aragó ,cuyos membres pretenien esgarrapar les despulles de l’herència d’un gran monarca, sota la submissió d’un jou castellà; sense pensar, ni un segon, en tota l’herència cultural que ens uneix en lloc de buscar el que ens diferencia per aconseguir una identitat pròpia que ens faci més forts ,algo que perfectament podríem extrapolar a la resta d’Europa. La recerca de la identitat valenciana, catalana o mallorquí impedeix avui trobar la unió real del que va suposar, gràcies a Jaume I, la identitat cultural dels tres territoris catalano-aragonesos amb Joanot Martorell, Ausias March, Ramón Llull, el propi Jaume I en les seves Cròniques.... El problema, increïblement es basa en El nom de la llengua?. Per què no defensar l’origen gloriós d’aquesta llengua?. Aquell origen germànic imbuit d’esplendor medieval?.
Jaume I seria la frontera entre aquell passat gloriós que representava l’extensió de l’europea Marca Hispànica amb la seva cultura, la seva història i la seva identitat, el seu present catalano- aragonès amb la unió d’Aragó, Catalunya, València i Mallorca i amb una llengua que va resplendir en un futur gloriós per la Mediterrània fins a Atenes i Neopatria. El llegat d’una Identitat que va unir aquesta part d’Europa sota la fórmula de Confederació -unió a reivindicar a l’Europa actual- unida en aquella sang real de gloriosos orígens.
Això és, 800 anys després, el que no hauríem de permetre oblidar en aquest món en decadència. El passat gloriós del nostre poble a través de figures mítiques com la de Jaume I: el seu origen, educació, política i cultura. Un llegat que pertany a la antiga Corona d’Aragó; a tots els espanyols... a tots els europeus.
(1) Article publicat inicialment al any 2008.
Traduit del article J.A. Llopis, "Jaume I, Ochocientos años después" , noviembre 2008.
0 comentarios