ARRELAMENT
Incloem un text del pensador Guillaume Faye, tret del seu llibre Porquoi nous combatons en la que ens parla molt encertadament de l’arrelament, l’única via que els identitaris reconeixem com a possible davant la submissió generalitzada als designis de l’universalisme amorf i dissolvent que destrueix les identitats. Un text que convida a la reflexió en uns moments en què molts creuen veure vies possibles en independències sense referents i en els quals d’altres es plegen a l’avenç del multiculturalisme mentre contemplen la destrucció de les seves identitats.
El retorn a l’arrelament dins d’un referent europeu i ètnic és l’única possibilitat de recuperació de la sobirania.
ARRELAMENT
Adhesió a la terra, a la seva herència, a la seva identitat com a motors del dinamisme històric. L’arrelament s’oposa al cosmopolitisme, als mestissatges culturals i al caos ètnic de la civilització actual. L’arrelament per a un europeu, no suposa mai immobilisme o deixadesa. Vincula l’herència dels avantpassats i la creació. L’arrelament no s’ha d’entendre de manera museográfica. L’arrelament en la preservació de les arrels, en la consciència que l’arbre ha de continuar creixent. Les arrels són vives, produeixen i permeten el creixement de l’arbre. L’arrelament es porta avant abans que res en la fidelitat a uns valors i a una sang. El tipus més perillós d’arrelament -o de pseudo arrelament- es manifesta en les mesures regionalistes i autonomistes d’esquerra, a Occitània, al País Basc, o a Bretanya, per exemple, que reivindiquen alhora una excepció lingüística i cultural, però que es lliuren al model multiracial. Segons la lletania estupefaent tantes vegades sentida: "els nostres immigrants són també bretons, bascos i occitans". La contradicció és total: s’oposen en nom de les tradicions al jacobinisme reductor però s’admet sobre la seva terra els estranys a les seves tradicions, impostos pel propi universalisme jacobí. L’arrelament que es limita a la cultura sol és folklore inútil. Deu imperativament incloure una dimensió ètnica. L’arrelament estrictament cultural és necessari però insuficient. Per als europeus de l’avenir, l’arrelament no ha de reduir-se a l’adhesió i a la defensa de les pàtries carnals sinó que ha de dur a terme una revolució interior: la presa de consciència d’una comunitat històrica de destí; Europa.
ARRELAMENT
Adhesió a la terra, a la seva herència, a la seva identitat com a motors del dinamisme històric. L’arrelament s’oposa al cosmopolitisme, als mestissatges culturals i al caos ètnic de la civilització actual. L’arrelament per a un europeu, no suposa mai immobilisme o deixadesa. Vincula l’herència dels avantpassats i la creació. L’arrelament no s’ha d’entendre de manera museográfica. L’arrelament en la preservació de les arrels, en la consciència que l’arbre ha de continuar creixent. Les arrels són vives, produeixen i permeten el creixement de l’arbre. L’arrelament es porta avant abans que res en la fidelitat a uns valors i a una sang. El tipus més perillós d’arrelament -o de pseudo arrelament- es manifesta en les mesures regionalistes i autonomistes d’esquerra, a Occitània, al País Basc, o a Bretanya, per exemple, que reivindiquen alhora una excepció lingüística i cultural, però que es lliuren al model multiracial. Segons la lletania estupefaent tantes vegades sentida: "els nostres immigrants són també bretons, bascos i occitans". La contradicció és total: s’oposen en nom de les tradicions al jacobinisme reductor però s’admet sobre la seva terra els estranys a les seves tradicions, impostos pel propi universalisme jacobí. L’arrelament que es limita a la cultura sol és folklore inútil. Deu imperativament incloure una dimensió ètnica. L’arrelament estrictament cultural és necessari però insuficient. Per als europeus de l’avenir, l’arrelament no ha de reduir-se a l’adhesió i a la defensa de les pàtries carnals sinó que ha de dur a terme una revolució interior: la presa de consciència d’una comunitat històrica de destí; Europa.
Guillem Faye (Porquoi nous combatons)
0 comentarios