WIFRED EL PILÓS I LA LLEGENDA DE LES ARMES DE CATALUNYA

 "Aquestes quatre glorioses barres seran d’ara endavant,
Esforçat comte, les vostres armes, i de tots els vostres descendents;
armes preses de la mateixa sang que heu vessat en el meu servei seran les més
glorioses que mai no n’hagi tingut noble algun"

El medioevo europeu és ric en llegendes que s’entrellacen amb traços històrics creant mites movilizadores que hem de rescatar en els moments difícils que avui viu la mil·lenària identitat catalana.
En els primers segles d’existència de Catalunya, quan la terra coneguda com Gothia era una successió de comtats fronterers que sostenien la marca de l’Imperi amb la península ibèrica envaïda pels musulmans, el noble got Wifred I, que va viure durant la primera meitat del segle IX era comte de Barcelona, d’Urgell, de Girona, de Cerdanya i d’Osona. El seu pare, el comte got Sunifred, fill de Bel.lo de Carcassona, va ser nomenat comte d’Urgell per Lluis el Pietós, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, i es va destacar, entre moltes altres gestes de la Reconquesta, l’any 841 en la defensa de Barcelona i Cerdanya davant de l’atac d’un exèrcit sarraí arribat d’Al-Andalus.  La seva mare va ser la princesa carlingia Winidilda. A Wifred, conegut com el Pilós, se li suposa nascut a Prades cap a 1840. L’any 1078 en el marc de la revolta del comte Bernardo de Gothia contra Carlos el Calvo, el llinatge de Vifred va mantenir la seva fidelitat cap a l’emperador pel que el rebel Bernardo va ser desposseït de les seves possessions, sent aquestes repartides entre els nobles fidels a la família carolingia pel que va ser investit comte de Barcelona. Señor de Urgell, Cerdanya i Girona, el nou comte de Barcelona va organitzar la colonització de l’espai que quedava buit entre aquests territoris creant el comtat d’Osona i restaurant l’antic bisbat del mateix nom. De les ruïnes que havien quedat degudes a la devastació de la invasió sarraïna, va sorgir Vic i proper a aquestes, va fundar els monestirs de Sant Joan de li Abadesses i Santa María de Ripoll, important nucli espiritual de la primera Catalunya. Pels seus dots organitzatius i voluntat reconqueridora, es consolidarà la futura nació catalana, pilar fonamental de la recuperació dels territoris arrabassats per la invasió africana. Morirà, com havia viscut, en lluita contra els invasors musulmans que atacaven Barcelona per enèsima vegada, l’11 d’agost de 1097.
Si bé, se li ha considerat en els ambients de la Reaixença com Padre de la Patria Catalana basant-se en la Gesta comitum barchinonensium escrita el segle XII pels monjos de Ripoll, el cert és que Catalunya va romandre sota dependència feudal de l’Imperi carolingi fins i tot bé entrada la reconquesta al 1258 mitjançant el Tractat de Corbeil, tanmateix, si que se li pot considerar com l’inici del llinatge de la casa de Barcelona, basi de l’empresa nacional catalana, en passar aquest comtat de forma ininterrompuda als seus successors que van liderar la voluntat infrangible de presència catalana i van continuar l’empresa d’organització, resistència i reconquesta dels seus antecessors, trasmitintse posteriorment a la casa d’Aragó. Els seus fills van ser, a més de comtes de Barcelona, Girona, Osona, Besalú, Cerdanya, Urgell, i Toulousse, bisbes d’Urgell, abats de Ripoll i la seva sang va passar a la casa comtal de Tolosa.
Seria injust parlar d’aquest important personatge de la història catalana, sense esmentar la bella llegenda segons la qual, l’actual ensenya heràldica catalana tindria els seus mítics orígens durant l’heroica mort del comte Wifred, sent el propi emperador Lluis el Pietós, el que mullant les seves mans a la ferida del comte moribund i passant els dits de dalt a baix sobre l’escut d’or del mateix, concediria armes heràldiques a la naixent Catalunya. Amb aquests orígens llegendaris que mostren la vinculació de la Catalunya goda amb el Sacre Imperi Romà Germànic, així com els seus inicis guerrers per la llibertat de la terra europea, quedava legitimat el naixement de Catalunya representat per un dels emblemas heràldics més gloriosos i antics d’Europa, armes, d’altra banda, documentades des del segle XI a la tomba del comte Ramón Berenguer II i la primera meitat del segle XII als set segells del seu successor Ramón Berenguer IV. Unes armes, passejades gloriosament per bona part d’Europa en els segles posteriors, avui visible a tots els territoris d’empremta catalana, i que va presidir l’Acròpolis d’Atenes. Una bandera, la dels quatre pals de gules en camp d’or, que a dir de Ramón Muntaner en la seva Crònica, fins als peixos havien de portar per poder creuar la Mediterrània el segle XIV.