Article d’opinió del Josep Anglada , President de PxC i candidat a la Presidència a la Generalitat Una vegada més l’11 de setembre i com cada any, milers de catalans han sortit als carrers de les nostres ciutats i pobles per mostrar el seu orgull per la nostra història i per la nostra identitat. També -com cada any- la nostra decadent classe política ha tornat ha manipular aquesta data per usar-la a la seva conveniència: Motilla per tapar la seva desastrosa gestió del Nou Estatut, CiU per presentar-se com la quinta essència del catalanisme, ERC per reclamar una independència que mai no va existir, i el PP per intentar dissimular la seva distància i indiferència cap a tot lo realment català. Per evitar aquestes trampes el millor és fer un repàs històric sobre el significat d’aquesta data.
L’11 de setembre de 1714 les tropes de Rafael Casanova són derrotades per l’exèrcit borbònic, així acabava la Guerra de Successió a la Corona d’Espanya. L’esmentada guerra havia enfrontat a dos aspirants, Felipe d´Anjou -futur Felip V de Borbó- i l’arxiduc Carles d’Àustria. Va ser alguna cosa més que una guerra dinàstica: Felip V era procliu a una centralització d’Espanya, mentre que Carles d’Àustria defensava la tradicional pluralitat de la Corona hispànica, en la qual dins de la unitat, cada regne i cada territori conservava les seves especificitats legislatives, culturals i lingüístiques. Tota la Corona catalano-aragonesa, especialment Catalunya i el País Valencià, es van posar del bàndol dels Àustria, els seus partidaris van ser coneguts amb el nom de maulets; només uns quants catalans i valencians van ser partidaris de la nova dinastia borbònica: se’ls va anomenar els botiflers, i aquest terme ha quedat a la nostra llengua com a sinònim de traïdor i renegat.
Malgrat la seva inferioritat numèrica els partidaris de l’arxiduc Carles van lluitar amb valentia, i van oposar una dura resistència a l’exèrcit borbònic. La derrota de Rafael Casanova en la defensa de Barcelona l’11 setembre de 1714 va posar punt final a la contesa amb la victòria definitiva de Felip V. El nou rei, imbuït del centralisme uniformador francès i com a càstig als territoris derrotats va proclamar el decret de Nova Planta, que, simplificant, significava la uniformització legislativa d’Espanya i l’abolició de les lleis i peculiaritats dels territoris que li havien estat hostils, entre ells Catalunya; també és el moment en què el castellà comença a usar-se al nostre país. Abans d’aquesta data, Catalunya tenia els seus propis furs, usos i costums dins d’una Espanya plural, descentralitzada i respectuosa amb les seves diferències: l’Espanya que va defensar amb les armes Rafael Casanova i els seus maulets.
300 anys després la majoria dels catalans seguim identificats amb la vella idea d’aquells maulets: advoquem per una Catalunya arrelada, defensora a ultrança de la seva identitat, de la seva llengua, dels seus costums, de la seva història i del seu passat. Sense independentisme ni centralismes, una Catalunya dins d’una Espanya en la qual no hagi de demanar constantment permís a Madrid per continuar existint com a poble.
Tot seguint el fil d’aquest guió, no podem estar més d’acord amb l’historiador Joaquim Coll que publicava aquesta setmana un article a El Periódico en el que es pronunciava contra l’exhibició de l’"estelada" -tan semblant a la bandera de Cuba i Puerto Rico- en els homenatges a Rafael Casanova: la nostra bandera té quatre barres i cap estrella.
Una vegada més aquest 11 de setembre, els polítics de la Catalunya oficial han fet una nova mascarada amb l’excusa de la defensa de la identitat catalana; una identitat -tot cal dir-ho- amenaçada greument per la invasió migratòria que aquesta mateixa classe política ha consentit, organitzat i potenciat.
I abans de res, tal dia com avui: Visca Catalunya!
0 comentarios