AUTONÓMIQUES 2010: ANÀLISI

Infokrisis.- Tancades les urnes a Catalunya val la pena reflexionar sobre el que han suposat aquestes eleccions no solament per a aquella autonomia, sinó per a la resta d'Espanya i, en particular el que ha suposat per a la Plataforma per Catalunya el vot de la qual hem recomanat als nostres amics. Comencem per aquest últim tema.

Durant alguna cosa així com hora i mitja, pràcticament fins que es va realitzar el recompte d'un terç dels vots emesos, va subsistir l'esperança que PxC aconseguís entrar al parlament amb tres diputats. En les hores següents aquesta esperança es va ser diluint i, finalment, en arribar-se al 100% de vots escrutats, PxC va quedar fora del parlament… pels pèls. Entorn de 400 vots més per la circumscripció de Tarragona haguessin bastat perquè Miryam Núñez hagués pogut entrar al parlament. Ara se sap que 75.321 catalans recolzen les llistes de la PxC, la qual cosa suposa un 2,42% de l'electorat que va acudir a les urnes i que pràcticament aconsegueix el 3% en la circumscripció de Tarragona.

Prou realitzar un mostreig ràpid als resultats obtinguts, sense necessitat de triomfalisme que ocultin el fet que entre 2010 i 2014 no hauran diputats de PxC en el Parlament, ni de retorçar arguments, per advertir que:

1) PxC és el primer partit extrapartamentari. Ha fregat l'escó. No ho ha obtingut pels pèls i comptant amb un cèrcol mediàtic absolut. Va ser significatiu que CNN i alguns mitjans de comunicació escorats a l'esquerra, evitessin esmentar a la PxC fins i tot en els moments en els quals l'escrutini els donava tres diputats. En això han seguit la consigna tàcita d'ignorar per tots els mitjans a PxC. És més significatiu encara que després de diversos mesos en els quals PxC no apareixia en els mitjans de premsa de la dreta, una vegada tancades les urnes aquests mateixos mitjans que fins a ahir havien ocultat l'existència de PxC, poques hores després realitzaven sesudes interpretacions sobre els seus resultats. No val la pena qualificar a tots aquests mitjans conxabats per evitar que a Catalunya sorgís una veu discordant i anti-sistema.

2) PxC duplica el resultat del següent grup extraparlamentari i si s'hagués tractat d'una elecció proporcional hauria d'haver obtingut entre tres diputats i quatre diputats. És significatiu que formacions que han gaudit fa mesos de suports mediàtics no menyspreables, hagin obtingut resultats molts menors que els que han correspost a PxC: aquí està, perdut en les profunditats de la classificació UPyD i fins i tot el Reagrupament Independentista. D'altra banda, la distància que ha separat a PxC de C’s i de SI, han oscil·lat en amb prou feines 25 i 20.000 vots. Altres opcions de les quals s'ha parlat relativament (Alternativa de Govern, a causa del video de Montserrat Nebrera) durant la campanya, amb prou feines han obtingut 2.187 vots. Els qui segueixen els nostres escrits saben que des de fa mesos consideràvem que hi havia tres escenaris per la PxC: la victòria (entrar en el parlament), la dolça derrota (quedar-se en portes sent el primer partit extraparlamentari) i el fracàs absolut (obtenir uns resultats que li deixessin en la cuneta a llarga distància de l'escamot de cap. S'ha produït la “dolça derrota”: la demostració que en la seva primera confrontació electoral autonòmica, PxC ha estat a punt d'entrar i els seus resultats disten molt de ser “pobres”.

3) PxC demostra que la seva estratègia (lluita contra la immigració massiva - lluita contra la corrupció - lluita contra la crisi econòmica) demostra interès per part de la població. S'ha dit que PxC era solament un partit anti-immigració. Ho és, però també és un partit que ha portat un discurs molt clar sobre la corrupció i l'únic entre els importants que ha al·ludit a la globalització com la matriu de l'actual crisi econòmica i com el principal factor que ha generat l'onada migratòria. Val la pena no oblidar-ho: val la pena recordar que PxC és una mica més que un partit anti-immigració o que ha enarborat aquesta bandera per simple oportunisme tal com ho ha fet amb la descaradura més absoluta el PP la líder del qual, Sánchez Camacho, es notava que amb prou feines sabia de què anava el problema per poc que algun periodista li pregunta sobre la matèria. Aquesta insistència en una temàtica molt diversificada és el que ha permès a PxC realitzar un discurs coherent i perfectament tancat: hi ha crisi econòmica perquè hi ha globalització, hi ha globalització perquè hi ha liberalisme, les pràctiques polítiques liberals es tradueixen en una corrupció generalitzada i la globalització es tradueix en dos fenòmens perversos i deletéreos: la deslocalització i la immigració.

4) PxC es situa en immillorables posicions per obtenir una nova estirada en les properes eleccions municipals. En l'escenari de la “dolça derrota” el que s'ha demostrat és que PxC té darrere 75.000 vots i això es va a traduir entre 75 i 100 regidors en les properes eleccions. Qui pensi que al no haver sortit triat cap diputat de PxC, s'anava a produir un enfonsament d'aquest partit, s'equivocava: això solament s'hagués produït en el tercer escenari (el del fracàs total)… però això no ha ocorregut. Avui mateix, en els perfils de facebook, els militants, afiliats i simpatitzants a la PxC, demostraven el seu entusiasme i el seu interès a continuar la batalla en les properes eleccions municipals.

Per què no s'ha aconseguit entrar en el parlament?

Val la pena realitzar una crítica als motius que han deixat en l'atri del parlament a la PxC. Hi ha varis. Anem a repassar els uns i els altres:

1) Tal com era de preveure els mitjans a partir del mes de març van realitzar una tancada mediàtica. A partir d'aquest moment va semblar com si parlar de la PxC estigués prohibit. La PxC va desaparèixer de les TVs, de les columnes dels diaris i la consigna va ser complerta per tots els grups mediàtics.

2) L'actitud del PP que va ser evolucionant des de la desorientació del mes de gener de 2010, quan es va desencadenar l'assumpte de l'empadronament d'il·legals, fins al mes de març quan va començar a ensumar sistemàticament en les Webs de PxC i, literalment, copiar totes i cadascuna de les consignes que PxC anava difonent: va ser així com Sánchez Camacho es va assabentar que a Catalunya existien mesquites i com part de la població catalana rebutjava la islamització d'aquesta autonomia. Més endavant, quan PxC va començar a difondre la consigna “Única solució: repatriació”, el PP va elevar el tir i va intentar assumir aquesta consigna variant-la sensiblement i plantejant el tema de el “contracte d'immigració” i introduint el tema de la repatriació en al·ludir als immigrants que portessin dos anys en atur… alguna cosa que també havia dit PxC. Els estrategues del PP ho han tingut fàcil: amb copiar les consignes de PxC sistemàtica, ja havien complert el seu treball. A ells els mitjans sí que els han ofert amplis espai. De poc ha importat que el discurs del PP sobre la immigració fos improvisat, sempre inorgànic, sense intenció si més no de ser complert ni ara, ni quan Rajoy se sent en la Moncloa, merament oportunista i freturosa per complet d'escrúpols.

3) Durant els dos últims mesos previs a les eleccions, en la majoria de les ocasions en les quals algun mitjà o algun partit s'ha referit a la PxC s'ha dit sistemàticament que es tractava d'un grup “racista i xenòfob”. Il·lustres mediocritats de la política catalana han començat a recollir signatures per a la il·legalització de la PxC. Al cèrcol del silenci s'ha unit la infàmia. I en això, l'esquerra, com sempre ha estat mestra, explicant d'una banda amb l'acció de ONGs i grups especialitzats en la difamació i per una altra amb crides a el “antifeixisme” que semblaven ancorats en concepcions polítiques de fa 50 o 60 anys. La intenció era asfixiar a la PxC amb aquesta doble tenalla: silenci i difamació. I ni encara així s'ha aconseguit l'objectiu de polvoritzar a la PxC.

4) La PxC ha hagut de vèncer un altre problema: el “enemic interior” que en els últims dos mesos va augmentar la seva pressió per donar la sensació de que s'estava produint una situació de descomposició en el partit. Des d'abril fins a octubre, individus esquálids que, per un motiu o un altre, s'havien vist apeats de la PxC, iniciaven atacs furibunds carregats d'odi i ressentiment, en webs. En aquest ball hem vist digitals que canviaven d'ubicació d'un dia per a un altre, estafadorets que omplien els seus perfils de facebook amb diversos atacs diaris i a sobre ressentits que acusaven a la PxC de ser “pro-sionistes” (i gens els importava que fossin incapaços d'aportar dada algun). Hi havia setmanes senceres que les “alertes Google” sobre PxC venien carregades amb una dotzena de notícies del que hem cridat la “banda dels ressentits” les notícies dels quals eren utilitzades per blogs amb més seguiment per seguir les seves campanyes de difamació. El moment culminant de tot això va tenir lloc quan es va produir la dimissió de Pablo Barranco i aquí cal afegir alguna cosa: l'error de l'adreça de PxC va consistir a nomenar secretari general del partit a algú sense experiència política de cap tipus i desconegut per a la majoria de la militància i del que ni tan sols es tenia constància de quins eren les seves idees polítiques. Els errors es paguen i, pel motiu que fora, en produir-se la crisi, els mitjans la van presentar com una “vendetta” interior. Al llarg de setmanes i mesos d'aquest tipus d'atacs, aquest “front interior” va ser erosionant la imatge de la PxC. És evident que ho esquálid de tots aquests atacs i el limitat dels mitjans que els han exercit, no ha suposat un gran minvament electoral… però sí han restat alguns centenars de vots que haguessin valgut per obtenir l'escó. En aquest sentit, cal denunciar l'actitud aventurera i particularment obtusa de l'anomenat Partit per Catalunya que amb prou feines va aconseguir presentar una llista a Lleida obtenint 312 vots… no obstant això, els mitjans han jugat amb la confusió deliberada de les sigles i han parlat bastant més de l'irrellevant Partit per Catalunya que de la PxC. Un nou episodi més de la política del cèrcol mediàtic que avui –tancades les urnes- alguns periodistes com Josep Ramoneda reconeixien que ha existit entorn de la PxC.

5) Des de l'estiu, en els mitjans periodístics catalans, els professionals que havien rebut l'ordre de no escriure gens sobre la PxC, en privat comentaven la possibilitat que entrés en el Parlament, si l'abstenció era alta. L'abstenció ha estat, efectivament, alta, però no tant com s'esperava. De fet hi ha hagut gairebé quatre punts més de participació. Si aquesta participació hagués estat quatre punts menys que en 2006, aquest desfasament hagués obert de bat a bat les portes del parlament a la PxC.

6) La implantació de la PxC no és homogènia: és fort en el sud de la província de Tarragona, en la Montanya barcelonina i en alguns enclavaments del cinturó industrial, però és encara feble a Lleida especialment i a Girona i, relativament feble a les grans ciutats. Això ha fet que els resultats anessin modests en algunes zones. De totes maneres, també s'han produït sorpreses: a Salt s'ha fregat el 5% que s'ha obtingut pràcticament amb una visita d'Anglada, en altres zones de Girona i del Empordà s'han obtingut percentatges acceptables fins i tot en llocs on no existia organització de la PxC. D'haver-se pogut comptar amb una organització implantada de manera més homogènia en tota Catalunya, els resultats haurien estat sens dubte millors. D'altra banda, el vot a la província de Barcelona costa més que en les altres tres províncies. La PxC va oblidar en la campanya que era a Tarragona on podia obtenir millors resultats (com de fet així ha estat amb un 2,60%, superior a la mitjana obtinguda a Catalunya, 2,42%).

7) La PxC no ha pogut competir amb els pressupostos extraordinaris (molts d'ells sorgits a la calor de la corrupció) que s'han posat a la disposició dels grans partits. Contràriament a els qui difamaven a la PxC apuntant a “diners sionistes” o a fons imaginatius, la campanya ha demostrat que els fons sobre els quals ha treballat PxC eren amb prou feines les aportacions dels seus militants i membres. És el preu de la independència política. En la nostra opinió, els recursos han estat austera i ben gestionats i l'única crítica que podria realitzar-se és que hagués estat necessari concentrar més mitjans a Tarragona on s'ha quedat a poc tros de l'escó.

El balanç final confirma la “dolça derrota” com a tal: s'ha fet el que s'ha pogut en un ambient particularment hostil, amb enemics “interiors” agullonant des de la impotència i amb enemics “exterior” actuant en pinça, enmig d'un tancament mediàtic i d'una campanya sistemàtica de denigració, que, a sobre, ha trobat en l'oportunisme sense escrúpols del PP al seu aliat més efectiu. Una bona campanya i un bon resultat a tenor dels mitjans desplegats i gestionats amb rigor i honestedat.

Què han suposat aquestes eleccions per a Catalunya?

Qui ens hagi seguit en els últims mesos, hem alertat sobre el dilema que es plantejava a l'elector català: o votava al partit dels “xoriços” o votava a el “front dels inútils”. Si cridem “partit dels xoriços” a CiU és, perquè, efectivament, al llarg dels anys de pujolisme es va gestar una xarxa d'interessos i influències, que unit a la docilitad dels mitjans de comunicació catalans, va portar directament a convertir a Catalunya a la zona més corrupta de tot l'Estat. Els casos Pretòria i Palau testifiquen que no estem exagerant. Però aquests casos de corrupció lligats al pujolisme semblaven quedar lluny mentre que els set anys perduts del tripartit estaven massa propers com per a l'electorat, ni àdhuc afligit per una irreprimible dosi de masoquisme, oblidessin el que ha significat el maragallisme-montillista modulat per ERC. Va guanyar el “partit dels xoriços”.

Això permet extreure algunes conseqüències sobre el que espera a Catalunya en els propers anys:

1) La victòria de CiU és relativa: gana, però precisa 6 vots més per governar i les opcions són quatre, de menys probables a més probables:

- o "sociovergencia" (CiU + PSC)

- o "front de dretes" (CiU + PP)
- o "front nacionalista" (CiU + ERC)
- o "pactes conjunturals" per governar.

En qualsevol dels quatre casos es poden aconseguir nivells d'inestabilitat tan sol comparables amb el primer tripartit de Maragall.

2) El daltabaix del tripartit és absolut:

- PSC perd nou escons
- ERC perd onze escons
- ICV perd dos escons més

Els escons perduts van a parar:

- a l'abstenció
- a CiU
- a Laporta

3) Globalment l'independentisme surt derrotat: les opcions independentistes sumades no aconsegueixen el nivell de vots d'ERC fa quatre anys. La inclusió de Laporta introduirà de manera obsessiva el tema de l'independentisme en el parlament i garantirà la sortida a la superfície d'escàndols econòmics i processos als quals es veurà sotmès Laporta, contribuiran encara més a erosionar com “poc serioses” les posicionis independentistes. Els resultats d'ERC són, per la seva banda, catastròfics i sembren les més seriosos dubtes sobre el futur d'aquest partit. De moment, Carod-Rovira és ja un cadàver polític i el secretari general d'ERC, Puigcercós, a pesar que no s'hagi assabentat és un altre tant.

4) No tindrem independentisme, però tenim més soberanisme en un moment en el qual la crisi econòmic-social és més greu a Catalunya que en qualsevol altre lloc de l'Estat. Torna a governar l'alta burgesia catalana, així que tindrem més victimisme, més soberanisme i el desig de jugar un paper a Madrid venent car el suport a qualsevol partit que no obtingui la majoria absoluta per governar.

6) La corrupció amb prou feines ha estat present en la campanya electoral i solament PxC l'ha esmentat sistemàticament. La resta de partits ha cobert el tema amb un tupido vel sens dubte pactat doncs, no en va, durant la campanya electoral els casos Palau i Pretòria han atès que parlar... en els jutjats. Això demostra que “robar” a Catalunya, no implica costos electorals. Amb la qual cosa no hi ha absolutament cap element com per pensar que la rapacitat i les pràctiques corruptes de la classe política catalana, prosseguiran com fins ara.

7) Difícilment CiU va a poder contenir la deslocalització de la indústria catalana i l'augment de l'atur. No va a estar en condicions de rectificar la crisi de l'ensenyament, ni està disposada a repatriar als excedents d'immigració, ni a fer una altra cosa més que exercir el binomi soberanisme/victimisme. CiU no és la solució per a Catalunya sinó una part molt important del problema.

8) Catalunya és una de les zones més deteriorades de l'Estat Español i gens indica que aquesta tendència no prosseguirà: amb la major desertització industrial de tot l'Estat, amb una taxa d'atur especialment juvenil que té només parangó amb l'andalusa, amb la major acumulació de ni-nis, amb uns resultats educatius catastròfics, amb la major taxa d'immigració d'Espanya i la major acumulació d'immigració islàmica, amb una premsa que menja de la mà de l'alta burgesia, amb una oligarquia de 300 famílies –gairebé feudal- en tots els ressorts del poder, immersa en una gegantesca crisi a Espanya i a Europa… solament algú obsessionat pel nacionalisme pot esperar que la petició d'un “concert econòmica” pot ser la solució a tots els mals. I en això està CiU que, fidel al seu soberanisme basarà tota la seva política a obtenir de Madrid concessions econòmiques i prebendes… alguna cosa que va a ser molt difícil en temps de crisi (els efectes de la qual es van a perllongar entorn de 10 anys).

9) Quan es convoquin les properes eleccions autonòmiques, entorn de 600-750.000 immigrants hauran estat naturalitzats. Veurem llavors quin és la posició del PP i dels partits majoritaris, no tenim el menor dubte que s'iniciarà una embogida carrera per captar aquesta borsa de vots i que tots els partits pugnaran per prometre més i més beneficis per als “nous catalans” que pesaran com una llosa sobre la recuperació econòmica de Catalunya.

La conclusió final que pot fer-se és que aquests resultats no resolen gens més que l'enterrament del tripartit i dels líders de les tres formacions. S'obre una etapa d'inestabilitat, dubtes, més soberanisme sobre el rerefons inquietant d'una crisi sempre present i una corrupció que *campará lliure per tot el territori català.

© Ernest Milà – *infokrisis – http://infokrisis.blogia.com – http://info-krisis.blogspot.com – Prohibida la reproducció d'aquest text sense indicar origen.