BERTOMEU PUIGGRÓS, RECORDS D'UN MUNTANYENC CATALÀ

Publiquem un article recentment aparegut al magnífic bloc muntanyenc Montaña y Tradición i a la seva vegada rescatat del bloc de l'autor, Romanticismo y Tradición, que ens recorda al jove muntanyenc català Bertomeu Puiggrós, caigut a les muntanyes fa ja 36 anys.

 

Al muntanyenc absent
J. M. Villalba Ezcay
(In memoriam Bertomeu Puiggros)

"El fred i la tenebra cobririen el món
i l'ànima s'enfonsaria en la
nit

Si els déus no enviessin de tant en tant
A joves així, per reanimar.
La marcida vida dels homes d'avui"

Friedrich Hölderlin

Der Tod von Empedocles 1838

Dies enrere vaig anar gentilment convidat a una "Taula Rodona" per AGRU I.C. c. en el seu 10º aniversari. El, tema, "Cos i Anima del Muntanyisme", va motivar un acte a alt nivell, amb escollits ponents, molt agradable, amè i profund i ,al final, vam ser obsequiats amb un llibre de muntanya: una edició molt cuidada, de luxe, amb profusió de croquis i magnífiques fotografies, resum de les gairebé dues-centes sortides, de llarg a llarg de disset anys, d'un muntanyenc caigut: Bertomeu Puiggros.
És el "compte rendu", amb dades i croquis d'exemplar minuciositat, des de la primera sortida als nou anys amb el  pare, fins a la penúltima en 1975 en la Nord del Pedraforca.
El títol "Els Muntanyes que vaig estimar - Records d'un muntanyenc caigut", em va causar profunda impressió. Quant amor, quanta veneració, quin tresor de fidelitat, quant d'esforç material per enaltir el record per part d'uns pares, d'uns companys de Grup, d'una Entitat...!
Quina classe de jove, quin muntanyenc havia de ser est, per inspirar tal afecte i tal veneració?
No li vaig conèixer abans, només sabia -dos anys enrere- del seu trànsit, caigut en acció, com a soldat de la roca!
Però a través dels seus escrits, dels seus afectes, del relat de les seves ascensions, he anat coneixent-li i respectant-li i, com sigui que dins de dotze dies es compleix el segon aniversari de la seva marxa d'entre nosaltres, desig que mi pobra ploma escrigui alguna cosa poc valuós però molt sincer en memòria seva.
Contemplo, mentre escric, la seva fotografia... Ulls grans, acostumats a les llunyanies, al sol brillant i encegador de les geleres, a la fondària violeta dels abismes. Una mirada neta i arrogant, dirigida com no?- a l'alt, una cara juvenil malgrat els seus forts i varoniles trets i de la negra barba.
Endevino un ànima ardent, idealista en pugna amb la matèria, una flama que crema sense consumir-se...!
Un esperit així només pot habitar en el cos d'un muntanyenc, avui. Abans hagués vestit la acerada armadura sota la blanca capa del Templer.
Com a peu a la seva efígie, hi ha una frase seva, diamantina i colpidora: "El muntanyisme... era quelcom tan sagrat que, per força, els homes que el practiquessin, havien d'ésser una mena de mig sants"!.
Segueixo llegint les seves coses i sentint cada vegada major respecte per aquest místic de la muntanya; entre unes altres, aquella meditació solitària sobre la neu i sota els estels, aquella nit de Desembre de 1970 en la Agulla de l'Estany.
Quantes coses compartim! .Quantes coses iguals hem fet!.
Portar amb si els enregistraments per sentir als clàssics en la platea de la puresa!. Rachmaninoff, d'Indy, l'Alpina de Richard -Strauss, Liszt, Purcell, César Franck, la Walkyria, el Parsifal, Tristán... El seu sentit de la bellesa, del color, de l'harmonia, de la serenitat romànica, trassumpte tot això de la delicadesa d'un ànima escollida, admiradora de la bellesa d'aquesta sagrada Marca Hispànica. !
També trobo en ell un fi sentit de l'humor quan crida "grip" a la seva caiguda en el Avenc del Club, i quan fa la "primera mundial amb guix ortopédico al Matagalls". Però gens pot dissimular un sentit de la vida tan transcendental i heroic que, en les altes hores de febre i deliri -en ocasió de la seva estada en clínica sota xoc- li fa proferir aquestes exclamacions pròpies de situacions de trinxera que ell no havia viscut en la realitat.
I el seu gest horroritzat en topar-se amb les motocicletes de trial en els Pics de la Vaca, és trassumpte dels nostres -els de la vella guàrdia de fa anys- davant la profanació muntanyenca dels Bàrbars d'Occident de l'Edat Mecànica.
Sí!. No només aquest brut món urbà de les planicies no era para ell, sinó que la muntanya, els espais oberts, el cel i el sol, eren el seu únic i veritable habitat.
Per a ell, les altures eren aquella tan bella estrofa de Shelley:
"Some world '- where music and moonlight - and feeling - are one".
Allí en aquest el seu món, on sensibilitat, música i clar de lluna són una sola cosa, s'oblidava d'aquesta terra baixa d'avui, de l'onada deslligada d'instints, de l'exaltació de la grollera matèria, de la glorificació de l'apetit animal, de la bestialidat de les pantalles, de la humiliació i la profanació de les essències sagrades de la nostra Santa Mare Europa sota les rodes i les hèlixs dels nous mongols...!
L'home tendeix a l'alt, els seus mitjans són miserables, les cordes de violí estan fetes amb budells de gat, però Bach existeix, i la Gran Fugida existeix malgrat les nostres limitacions.
En un temps els sants i els màrtirs pujaven cantant a la sorra des dels hipogeus, per ascendir a través de les gargamelles de les feres, a la glòria de Déu, davant els ulls d'unes multituds cridaneres i babejants no gaire diferents de les d'avui. I aquelles santes catacumbes austeres són avui solament claveguerons i embornals.
Hi ha una obra catalana, només comparable en magnitud, i per a mi superior a "Guerra i Pau" de Tolstoy: és aquesta meravella de delicadesa i catalanitat que es diu "Incerta Gloria" de Joan Sales que, tristament, molts catalans vociferants ignoren, com ignoren els immensos tresors d'humanisme d'aquesta divina terra que no és meva per naixement. Entre la immensitat de màrtirs i d'imatges d'aquesta riquíssima obra, només comprensible per uns quants triats amb sensibilitat i cor, hi ha una frase que ve al dit al muntanyenc, a l'escalador espiritualitzat, al que els filisteus critiquen per temerari, quan aquests mateixos no critiquen al neuròtic de ciutat que aporta el seu tribut a la massacre de la carretera en l'holocaust vulgar i setmanal:

"Ningú no exposa la seva vida si no creu en alguna. cosa per la qual val la pena morir, i aquesta cosa que pot ésser sinó l'Esperit?".
Amic Bartomeu: llegint els teves descripcions, esguardant els dissenys d'escalades i ascensions que tan be coneixo, he reviscut la meva llunyana joventut. D'ara endavant, conservaré com quelcom molt preciós i valuós el llibre del teu inapreciable historial de xicot muntanyenc, sensible i senyorivol; el llibre amb aquella maravellosa fotografia de encapsalament amb els dues amics damunt de la superfície gelada d'aquell estany de les Monges que tots coneixem tan be, al sud del Montarto.
I trobo que no hauries de dir "Les Muntanyes que vaig estimar"; jo diria "Els Muntanyes que estimo", car, per a nosaltres els escaladors i muntanyencs tots, no parles en preterit, car sempre t'escoltarem en present!.
Tota la netedat de la teva vida, tot l'idealisme dels teus actes, tota aquella "incerta glòria", aquella "The uncertain glory of an April day" shakesperiana del teu darrer jorn, de la teva darrera ascensió, han estat pagades a un preu molt alt: cap de bestiar ni ningú en aquest món, pot compensar el dolor i la solitut dels teus pares. Jo els diria, molt humilment, molt respectuosament-car jo també vaig portar a la muntanya al meu fill quan era molt petit - que, en el mateix cas voldria per al meu que el Senyor Deu Totpoderós em donés un xic de la seva noblesa, del seu esperit cristià i d'aquella resignació cristiana, d'aquella sobrietat excelsa que ennobleix i dignifica els grans dolors, que ella han fet gala.
I, molt calladament, els recordaria aquella estrofa, vellades del 1913, de "Le Patriote Chretien": Heureux ceux qui sont morts – Dans un dernier haut lieu - Hors de tout l'appareil – Donis grans funérailles".
Vaig sentir una estranya angoixa en saber que, al exemplar del Butlletí d'AGRUECC inmediatament anterior al teu traspàs, havies fet inserir, com en una premonició sobrenatural, com un avis que sols els predestinats com el teu podin sentir, aquell petit poema meu que vaig escriurer a la memòria d'un altre jove germà escalador que caigué – fa ja molts anys- als Agulles, el primer.
No anaves errat en el teu amor, no!. És allà dalt on som com calç, on s'hi està be, com a aquells versets de l'Evangeli segons Sant Marc, 9, 3-6: "I s'els endugué dalt d'una muntanya alta. I aleshores, Pere digué a Jesús: Mestre, dóna bo d'estar aquí. Si voleu, faré tres cabanyes".
"Sic iter ad astra!". Aquest és el camí de l'alçaria, la via a la Casa del Senyor que ens digué: Vaig a *desposa-vós un lloc i, així, a on Jo estigui, podreu estar-hi també vosaltres".
I tú, Bartomeu, el meu amic molt estimat, ets ja a Casa, plegant cordes i guardant ferros a la motxil.la, demanant plaça al Refugi i guardant-nos lloc a la taula amb el Guardià, car són vells i feixucs i no grimpem tan dépressa com tú!.

 

http://meditacionesdelascumbres.blogspot.com/

 

http://romanticismoytradicion.blogspot.com