Blogia
.

MONTSERRAT

MONTSERRAT

Aproximadament en el centre geogràfic del vell Principat de Catalunya, es troba el massís muntanyenc de Montserrat, a la dreta del curs del riu Llobregat, i en el seu cim s'alça, majestuós, a uns 720 metres d'altitud, el monestir i santuari de “La Mare de Deu de Montserrat”, que creients i agnòstics consideren el centre espititual del país.
Els poetes, que sovint comprenen més l'essència de les coses, són capaces d'explicar-les amb unes quantes paraules escollides. Així, el poeta Joan Maragall, proclamava “Montserrat, muntanya santa, la muntanya dels cent cims” (“Montserrat muntanya santa, la muntanya dels cent cims”). També la crida “muntanya miracle”, perquè en efecte, l'existència i supervivència de Montserrat s'assembla a un miracle.
Al costat de l'antiga església de principis del segle XII, es va construir la basílica, acabada en 1592 per l'abat Bartomeu Garriga. Parcialment destruïda per les tropes napoleòniques, va ser reconstruïda poc després. La façana principal va ser substituida per l'actual, i, en els anys 1900-1901, decorada amb imponents escultures dels germans Vallmitjana.
També durant la Guerra Civil espanyola, els clàssics “descontrolats” van tractar de destruir el Monestir el que van poder impedir in extremis els Mossos d'Esquadra.
La nau central, coberta amb sis arcs gòtics, té sis capelles laterals, i en les parets hi ha escultures dels quatre profetes majors, de Josep Llimona, i en l'absis va col·laborar Gaudí.
En una estada contigua, està el Tron de la Mare de Déu de Montserrat, la “Verge Bruna” o Moreneta. També és de destacar el claustre neorromànic, de dos pisos, construït per Puig i Cadafalch, en el qual es conserven peces lapidaries salvades de la destrucció napoleònica. La bliblioteca, que conté 250.000 volums, amb 400 incunables, alguns d'ells impresos en el mateix Monestir, més de 200 papirs egipcis, grecs i coptos i 2.000 manuscrits (llatins, castellans, catalans, hebreus, àrabs i sirians) és de les més importants d'Europa. L'arxiu, reorganitzat després de la destrucció de principis del segle XVIII i XIX, conté uns 6.000 pergamins, uns 10.000 documents dels segles XII al XVII i altres 28.000 dels segles XVIII i XIX.
Fora del recinte del monestir són notables la pinacoteca i el museu. La primera conté nombrosos quadres de Zurbarán, Berruguete, Andrea del Salern, Caravaggio, Van Lloo, Jacint Rigau, etc..., i el segon, a més de diverses peces d'orfebreria oferta al Santuari, conté el museu de l'Orient Bíblic, important pels objectes arqueològics de Mesopotàmia, Egipte, Xipre i Palestina.
Als voltants del Santuari es troba el Camí del Viacrucis, construït al segle XVII al mateix temps que la Capella-Cova, en què la llegenda situa la troballa de la imatge de la Moreneta, amb representacions dels quinze misteris del rosari, obra de grans artistes com Antoni Gaudí, Puig i Cadafalch, Llimona, els germans Vallmitjana i uns altres. Altres capelles, totes de construcció moderna, són les de San Miguel, Sant Jerónimo, Sant Dimas i Sant Joan, del segle XIX. Les capelles dels Apòstols, de la Inmaculada i dels Herois del Bruc, van ser arrasades pels “descontrolats” de 1936.
També són dignes d'esment les estàtues de Mosén Jacinto Vergaguer i de Sant Francisco d'Assís, obra de l'escultor Viladomat.
El punt més elevat de la Serra de Montserrat -per descomptat molt més elevat que el Monestir- és el de Sant Jeroni, en ell se situa una capella, dependent de la Basílica, a uns 1.230 metres del nivell del mar. El perímetre de la muntanya és de 26 quilòmetres amb 10 de llarg i 5 d'ample. El gran turó de Montserrat sorgeix abruptament del pla, la qual cosa afegeix majestuositat i grandesa al misteri de les seves estranyes extructures. Els experts afirmen que la formació de Montserrat es deu a dos cataclismes geològics: a principis de l'era terciària i com a conseqüència d'una contracció de l'escorça terrestre es va aixecar la cadena dels Pirineus, i el mar, que a la fi de l'era secundària havia envaït el centre de l'actual Catalunya, es va convertir en un gran llac de vores escarpades, Montserrat estava llavors sota les aigües, prop de la desembocadura d'un riu que procedia de les Balears, (hi havia un continent balear) i arrossegava una considerable quantitat d'al·luvions. En enfonsar-se, al seu torn, el continent balear, del que només quedarien les illes, es van formar les depressions del Vallés i del Penedés, i el llac es va assecar. L'enorme massa pétrea que s'havia acumulat, on hi havia hagut la desembocadura del riu, el futur Montserrat, es va assecar i es va endurir lentament. Els agents naturals, l'erosió de les aigües i del mar, la calor, i els terratrèmols, van serrar ( Montserrat significa “muntanya serrada) els flancs del conjunt muntanyenc. Al mateix temps, la dessecació produïa grans esquerdes i, així amb el pas dels mil·lennis va sorgir, gradualment, Montserrat.
La vegetació de Montserrat és d'una frondosa i sorprenent varietat. La fauna és molt abundant, amb gran quantitat d'ocells cantors, i entre les aus carnívores, algunes àguiles, falcons i azires. En l'actualitat hi ha a Montserrat senglars, fures, ginetes, esquirols i teixons. Tota aquesta fauna s'amaga en els nombrosos torrents que divideixen els vessants de la muntanya la qual, d'altra banda, malgrat el seu aspecte abrupte i gairebé inaccessible, conté nombrosos caminets, que la fan fàcilment assequible.
L'espectacle de Montserrat evoca en l'ànima la sensació del sobrenatural, de la llegenda, del símbol.
Alguns historiadors de la muntanya suposen, encara que sense cap base massa seriosa, que a Montserrat havien hagut temples pagans dedicats als déus de la mitologia clàssica, encara que tampoc hem d'oblidar el sentit d'adoració dels pobles primitius per les obres excepcionals de la naturalesa. Incidint en aquesta hipòtesi pagana, alguns autors, i molt notòriament el francès Jacques Huynen, en la seva obra L'Enigma de les Verges Negres, addueix, amb arguments certament interessants, que són una reminiscència de les Deesses Negres de la mitologia egípcia. Uns altres, mes prosaicament desvirtuen aquesta tesi, assegurant que les imatges de les verges negres -les hi ha a França, Alemanya, Polònia i Rússia, entre altres païssos- no podien ser d'origen extra-europeu, per presentar trets absolutament aris, i el seu negritut es devia a excessos de pietat de devots pelegrins, convençuts que quan més apropaven els seus vés-les petitories a la imatge, més probabilitats tenien que els seus precs es veiessin atesos per la imatge. Les imatges, doncs, havien quedat ennegrides per la pietat.
En tot cas l'important no és, al nostre judici, la història o la meta-historia del color de la Moreneta actualment venerada, sinó el Mite, és a dir, la qual cosa representa per a la comunitat catalana.
Tots els escriptors i músics que han pres a Montserrat com a tema, ha ressaltat la indestructible unió de la Santa Muntanya amb el país que la circumda. Hi ha pocs llocs en què es puguin escoltar el cant gregorià en el seu total i augusta simplicitat. Verdaguer (Mossén Cinto) va dedicar el seu popularísim Virolai a la Verge de Montserrat, i el Maestro Nicolau el seu cant a la notable Escolanía.
En ocasió de la Guerra de Successió, els benedictins de Montserrat van estar rigorosament amb el seu país, la qual cosa va provocar la venjança del primer i abiécte Borbó, bandejant a tots els monjos, escampats per diversos monestirs de l'ampla Castella, i substituint-los per altres monjos castellans. Com en aquells temps el bilingüisme no existia, la comunicació entre els nouvinguts monjos i els fidels era difícil. De llavors arrenca la desgraciada frase “parleu en cristià” que, en els temps immediats a la victòria del G.A.N. (Gloriós Alçament Nacional) era completada amb la paraula “gossos”, del que puc donar personalment fe, per haver-li-ho sentit dir a un ancià, un noi amb boina colorida.
Per descomptat, els monjos benedictins de Montserrat, tornen a ser gents del país.
No pot tancar-se aquest article sense esmentar la llegenda que pretén identificar Montserrat amb Montsalvat. “En el cel hi ha un castell i el seu nom és Monsalvat”, es diu en l'òpera Parsifal, de Richard Wagner, estrenada a Barcelona la nit de finalització d'Any de 1913. Un grup d'entusiastes *wagnerians, amb el Conde Güell al capdavant, van voler identificar la muntanya de Montserrat amb el Monsalvat, que la llegenda pretén que era el lloc on es guardava el Sant Grial.
El cas és que els entusiastes wagnerians encapçalats pel Conde Güell no eren els únics a donar una equiparació de Montserrat-Monsalvat. A Alemanya diversos erudits participaven de la mateixa creença, sent tal vegada el més destacat d'ells Otto Rahn. I a aquest efecte és imprescindible esmentar la visita que el Reichsführer SS Heinrich Himmler va fer a Montserrat el 23 d'Octubre de 1940, a la recerca de proves o documents que acreditessin aquella teoria. No va poder trobar gens, tal vegada a causa del pillatge que de la biblioteca i arxius van poder dur a terme els anarquistes durant la Guerra Civil.
En tot cas, Mite, llegenda i Realitat conviuen en aquesta meravellosa muntanya, visitada contínuament per curiosos turistes de totes les parts del món.

Joaquim Bochaca

 

Publicat a "Devenir Europeo"

Tret de "montaña y Tradición"

Traducció al català: Gànguil

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres