ELS FUNDADORS DEL REGNE DE VALÈNCIA; UNA HISTÒRIA TAMBÉ DE CATALANS
El bloc identitari valencià Va de Bo-València Identitaria
http://valenciaidentitaria.blogspot.com publica la seguent traducció d'una recensió apareguda en la revista Europae del llibre Els fundadors del Regne de València, una interesant lectura que com el ja comentat llibre Del Quien de los valencianos" recomanem llegir a tot aquell que vulga aproparse sense prejudicis a la història dels catalans i així ser més conscient de las nostres arrels i de la nostra identitat.
UN ESTUDI SOBRE ELS ORÍGENS DEL POBLE VALENCIÀ MITJANÇANT LA ANTROPONÍMIA DELS SEUS PRIMERS POBLADORS.
Amb el títol de Els fundadors del Regne de València, el conegut medievalista i professor de la facultat d'Història de la Universitat de València Enric Guinot, va presentar fa ja quatre anys un excel·lent treball summament interessant per a tots els interessats a conèixer les arrels del poble valencià. Un llibre que a més de ser d'interès per a l'investigador forà, pot esclarir molts dubtes a tot aquell valencià que realment vulga conèixer els seus orígens. Orígens posats en dubte per una gran part de l'actual poble valencià durant els últims 30 anys, per açò no deixa d'estranyar el poc pes que fora dels cercles, cultes o acadèmics ha tingut el treball del que ací tractem.
Com bé diu l'autor en la seua introducció, València és una ciutat on en ple carrer, i fora d'ambients acadèmics, es pot entaular una discussió sobre l'origen del poble valencià i d'ella traure les conclusions sobre l'origen de la llengua valenciana, cosa impensable en qualsevol ciutat castellana, on no ens imaginem a un grup de castellans discutint si Don Pelayo era astur, càntabre, visigot o mossàrab, i que d'aqueixos debats poguera sorgir una resistència popular a la gramàtica i ortografia de la llengua castellana. I açò, encara que semble còmic o surrealista, és el que ha ocorregut entre els valencians, concretament en la ciutat de València i les comarques més properes a la mateixa. La ignorància sobre l'origen dels valencians i la seua llengua era i és tal entre els actuals ciutadans de la Comunitat Valenciana, que havia d'aparèixer un treball com el de Guinot per a aclarir definitivament un tema tan interessant i fonamental com és el de l'origen d'un poble. Treball, que tot cal dir-ho, si bé és totalment desconegut per la majoria dels valencians, almenys a nivell acadèmic, cultural i fins i tot oficial, pensem que ha calat prou perquè des de sectors pretendidament historicistes i cultes es deixe de dir tonteries sobre els nostres orígens.
Enric Guinot, posa en aquesta vertadera enciclopèdia onomàstica valenciana, les bases de l'arbre genealògic del nostre poble, i ho fa com s'ha de realitzar qualsevol investigació genealògica mínimament científica, cercant en els documents, separant els falsos dels vàlids, demostrant la seua autenticitat i posant amb aqueixes dades els fonaments que dictaran la continuïtat d'aqueixa genealogia, en molts casos fins a les famílies valencianes actuals, que després de més de set segles d'història, mantenen –mantenim– els mateixos cognoms com a mostra inequívoca de la veracitat d'aquest arbre genealògic valencià. Per açò qualsevol valencià pot conèixer l'origen aproximat de la seua família, simplement amb unes poques dades històriques de la seua família apuntant-se al segon tom d'aquest llibre on es troben recollits prop de cinc mil cognoms de pobladors valencians d'entre els segles XIII i XIV extrets de les llistes de veïns i pobladors de les ciutats i viles valencianes, ordenades per comarques, amb les dates corresponents i l'origen geogràfic dels cognoms toponímics. Es tracta d'un senzill i lògic sistema d'investigació genealògica, el de cercar els orígens a través de la toponímia, ja que és costum onomàstic europea, la de l'ús distintiu del topònim en l'edat mitjana, com a senyal personal o de llinatge. És per açò totalment normal, pensar, que un poblador amb cognom Solsona procedisca, o almenys estiga relacionat amb aquesta població ilerdenca, per la mateixa raó, seria del tot absurd pensar que un poblador en la comarca de la Ribera en el segle XIV amb cognom Aragonés, Catalá o Navarro, siga d'origen gallec. Guinot en el segon tom ha especificat en cadascun dels cognoms toponímics estudiats, al costat del nom i cognoms dels individus arreplegats en el document, la comarca i regne del com procedeix, per exemple en la ciutat de València, Pere Agramunt, notari, (Baix Urgell), o a Borriana segons el Morabatí de 1481, Jaume Miralles, (Anoia/Pallars). D'aquesta manera, pot aproximar els orígens de les famílies d'aquests pobladors en percentatges aproximats. Els resultats, especificats en la taula-índex de procedències del primer tom, i demostrats tal com ja hem dit en el segon, ens donen xifres que ja imaginàvem: malgrat la resistència a reconèixer-ho per part d'una majoria de valencians,, el nostre poble té un origen majoritàriament català, conseqüència lògica d'açò seria l'actual ús de la llengua catalana en la seua varietat valenciana per part dels descendents d'aquests primers pobladors. L'ús de la llengua castellana per part d'un altre sector important d'entre els primers pobladors valencians es deu a l'arribada d'altres colonitzadors arribats d'Aragó principalment, encara que també de Navarra i Castella.
Aquesta línia genealògica que uneix a valencians amb catalans,–ja que és pràcticament impossible que un valencià no trobe en el seu arbre genealògic cognoms catalans–, i que hauria de ser assumida amb naturalitat per aquest poble, ha sigut no obstant açò discutida i negada en els últims anys creant un important conflicte divisori entre els valencians que ha arribat als extrems de negar la nostra pròpia llengua o símbols i cercar orígens absurds tant per a la llengua com per als valencians. A açò evidentment, no ha ajudat gens certa prepotència catalanista que en nombroses ocasions ha negat les especificitats reals dels valencians i que ha tractat a aquest poble poc menys que com a colònia, extrems que si ben minoritaris entre el catalanisme, han contribuït més si cap a exacerbar l'anticatalanisme que es va gestar durant el passat segle a València. A causa d'açò, després de molts anys de mentides per part dels sectors dretans i liberals de la ciutat de València, el valencià creu honradament que els cognoms Ferrer, Camarasa, ...o Girona són valencians, sense cap connexió amb el català!, que el valencià-malgrat els seus més que coincidències amb el català-, és una evolució lingüística del llatí parlat pels mossàrabs valencians durant l'ocupació musulmana, i que el poble valencià s'ha mantingut en aquesta terra des del principi dels temps, almenys des dels romans, encara que alguns espavilats valencianistes pretenen fer-nos descendir dels edeteans ininterrompudament, o com alguns il·lustrats del segle XVIII, dels habitants de la fabulosa ciutat de Tyris, que van pretendre identificar amb València centenars d'anys abans de la fundació romana de la nostra ciutat. Aquesta espècie de paranoia local ha fet a més que es neguen els nostres propis símbols, com els gloriosos quatre pals de gules en camp d'or, armes de la casa real d'Aragó que avui dia representen els colors de milions d'habitants de Catalunya, Aragó, Balears, Rosselló, Llenguadoc o Sicília, terres vinculades a l'antiga Corona d'Aragó. Aquestes armes arreplegades en les ensenyes i escuts medievals dels catalans i aragonesos que van conquistar València, van passar posteriorment als escuts locals i banderes, i han sigut i són els senyals d'identitat dels valencians des de llavors. El problema va sorgir quan cert sector de l'oligarquia urbana valenciana va pretendre veure en cert marge blau col·locat en la bandera de la ciutat de València per a ressaltar la corona real i la ratapinyada que manté aquesta ciutat com a elements heràldics locals, un senyal de diferenciació amb la bandera catalana, i àdhuc avui és mantinguda com a tal, havent sigut triada com a ensenya oficial de la comunitat autònoma, ignorant amb açò a la resta del regne valencià que en cap moment va tenir com a seua la bandera local de la capital, i que continua usant, excepció feta de les comarques pròximes a la capital, la bandera amb els quatre pals sense franja blava. D'altra banda l'ús de les quatre barres a les quals en ocasions van afegir un absurd estel roig, per part de l'extrema esquerra, van fer que la societat valenciana, majoritàriament conservadora s'alineara de manera defensiva en els anys setanta en una espècie de front anticatalà el símbol principal del qual és la bandera amb la franja blava, bandera feta seua pels quals s'han obstinat a diferenciar de forma radical el valencià del català.
Per tot açò Guinot analitza en els set capítols del primer tom aquesta situació, i els falsos mites que sobre l'origen dels valencians i la seua llengua han sigut fomentats amb notable èxit durant el passat segle. Arrels mossàrabs, continuïtat musulmana i colonització occitana són teories tractades per l'autor amb notable mestratge desmuntant la suposada veracitat de les mateixes.
En el cas dels musulmans, analitza la destrucció de la societat islàmica de Xarq al-Ándalus a partir de 1240, data en la qual el poble musulmà valencià va ser sotmès, marginat i arraconat pels conqueridors europeus, mentre que en successives expulsions l'element àrab va ser reduint-se considerablement, paral·lelament a l'arribada massiva de colons catalans i aragonesos per a cobrir supòsits buits demogràfics. D'altra banda analitza les proves documentades de l'ús de l'àrab per aquesta població musulmana valenciana fins a la seua definitiva expulsió en 1610. Amb la reduida representació morisca que va quedar en les nostres terres a partir d'aquesta data, i ja amb vocació de cristianitzar-se i diluir-se en la societat valenciana, poc va poder influir a nivell ètnic, i per descomptat racial en els descendents d'aqueixes desenes de milers de famílies colonitzadores arribades del nord, que en aquells dies ja mantenien una fisonomia, cultura, llengua i símbols purament catalano-aragonesos. Tota la documentació així com els estudis realitzats pels historiadors especialitzats com Burns, Ferrer, Barceló, Torró, Huici...són nomenats per l'autor, ja que demostren que va existir un monolingüisme evident entre la població musulmana de València, parlaven l'àrab, llengua notablement diferent a la dels nous conqueridors, pensaven en àrab, tenien costums àrabs, i sobretot usaven noms i “cognoms” àrabs. És evident que els cognoms valencians que es poden consultar en aquesta obra no tenen cap relació amb aquests noms aràbics que van usar aquests pobladors valencians i que van desaparèixer de les nostres terres en el segle XVII per a tornar en els últims vint anys.
Especialment interessant és l'article dedicat als mossàrabs, no ja tant per l'interès que suscita el tema en si, sinó més aviat per ser aquest tema un dels puntals bàsics dels quals defensen tesis contràries a l'origen català de la llengua valenciana. Ací el professor Guinot intenta cercar proves de la presència de mossàrabs a València, i per a açò analitza les proves aportades per historiadors locals com Ubieto o Leopoldo Peñarroja, que sostenen la tesi d'una important presència mossàrab a València, com a origen de la llengua valenciana i de la base de la població valenciana posterior als àrabs. Per a açò presenten alguns documents, com el qual nomena a l'església mossàrab valenciana de Sant Vicente de la Roqueta, certes conjectures, alguns noms documentats en la comunitat mossàrab de Toledo, el suposat origen valencià del bisbe de Jaén, Pedro Pascual, i poc més. Poques proves per a defensar una tesi com la de la continuïtat d'un poble i una llengua. Guinot, si bé afirma l'existència de notables comunitats mossàrabs en diferents punts de la península, i també la probabilitat de l'existència d'algun reduït grup mossàrab a València, basa el seu contratesis en diferents factors, com l'escassa vertebració eclesiàstica i la feble cristianització existent en terres valencianes en el segle VIII, que van fer possible una ràpida arabització de la població de la zona. És a dir, que la població hispana va adoptar, usos, costums, religió i llengua àrab durant els primers segles de dominació àrab, igual que havia succeït amb els romans segles arrere. Aquesta població, ètnicament europea va accedir ja arabitzada a molts llocs de direcció de la societat islàmica de Xarq-al-Ándalus, i en molts casos es van fusionar amb els descendents dels conqueridors, d'ascendència siriana, berber o eslava, donant origen a la població musulmana valenciana que al llarg dels segles va aconseguir una forta cohesió gràcies als elements lingüístic i religiós, que les autoritats hispàniques no van aconseguir afeblir, finalitzant amb la coneguda expulsió d'aquest element que mai va aconseguir integrar-se en la societat creada pels seus vencedors. Amb l'arribada del Cid a València en el 1102, trobem certa població cristiana castellana –les mesnades de Rodrigo Díaz–circumstancial, però el que és segur, és que després de l'eixida d'aquestes tropes de la ciutat valenciana, no queda ni rastre de sectors cristians en la zona, per la qual cosa mal va poder existir en 1238 una comunitat cristiana mossàrab amb llengua pròpia prou gran i fort per a imposar aqueixa llengua a les tropes conqueridores. Molts dels xicotetíssims i escassament provats exemples dels defensors de les tesis mossarabistes, quant a paraules i frases pretendidament mossàrabs, són casos de traductors de l'àrab que parlen certs dialectes aragonesos, ja que es tracta de paraules en molts casos ja desaparegudes i en plena evolució tant en la llengua catalana com en el castellà-aragonés.
Així mateix aborda altres mites arrelats també en l'opinió pública i per tant en la mentalitat popular, tals com el suposat dualisme català-aragonès. Segons les tesis dualistes, a l'element mossàrab-musulmà valencià, principal base ètnic-lingüística d'aquest poble, caldria afegir la dels invasors catalans i aragonesos. Els primers s'haurien assentat en el litoral, donant a la llengua i cultura de la zona una fisonomia més burgesa, liberal i comercial, mentre que en les terres d'interior hauria predominat una cultura aragonesa més feudal. Aquestes tesis es basen principalment en el Llibre del Repartiment, document al que Guinot tatxa encertadament d'incomplet, ja que reflectiria tan sols els noms de certs primers pobladors als quals es va concedir propietats a València, però sense cap garantia de continuïtat dels mateixos, ja que com s'ha demostrat, molts d'aquests pobladors van vendre les seues possessions durant els anys següents, i és solament amb la documentació relativa als pobladors dels cent anys posteriors com realment es pot establir la continuïtat genealògica entre aquests primers pobladors i la població valenciana actual. Alguns autors com Cabanes o Ubieto, es basen en el Llibre del Repartiment per a fomentar aqueix dualisme amb igual pes català-aragonès, utilitzant cognoms posteriorment desapareguts per a augmentar el pes aragonés i occità, i donant en molts casos orígens erronis a diversos llinatges. Guinot cita com a exemples els cognoms Avinyó i Toló, citats com a occitans, ja que per descomptat, no necessàriament serien originaris d'aquestes terres, en existir en el Ampurdà i el Pallars Jussà respectivament aquests topònims. La veritat és que en estudiar la documentació de comarques suposadament aragoneses, ens trobem amb sobrats documents i testimoniatges de cognoms catalans i l'ús de la llengua catalana entre amplis sectors de la població. De l'Alt Palancia, per exemple, zona pretendidament aragonesa, i aragonetsizada sí, però per la forta emigració del Baix Aragó durant els últims tres-cents anys, hem pogut conèixer moltíssima documentació escrita en català fins a almenys el segle XVIII, mentre que tant en els cognoms més antics com en diverses manifestacions culturals, així com en la influència que el català té en la parla local, podem constatar certa presència del català. L'autor a més cita exemples com Oriola i Elx.
En el capítol de “Els característiques generals de la antroponímia catalana i aragonesa (segles XII a XIV)” , per a nosaltres un dels més importants de l'obra, el professor Guinot explica la creació del model toponímic del cognom, que va ser utilitzat principalment en les terres que van des de l'Ebre al Rin a partir del segle XI, paral·lelament a la desaparició del tipus de nom de pila germànic que imperava en aquestes terres, molt variat i amb significació pròpia, tals com Aldari, Gustemar, Radimir, Guitart, Agila, Aldegard, Wifredo, en benefici de l'onomàstica cristiana impulsada pel calendari gregorià molt més repetitiva. En començar a utilitzar-se el segon nom com a mesura diferenciadora dels individus, es va utilitzar el topònim en un moment de freqüents moviments poblacionals en inscriure com a nou poblador a la persona utilitzant com a segon nom el del seu lloc d'origen, mentre que en altres casos es va utilitzar un segon patronímic, oficis o característiques personals. Aquesta és la raó per la qual l'onomàstica i la topoonomástica han utilitzat com a mètode per a conèixer els orígens dels pobladors el segon nom toponímic, ja que si bé en els segles que van del XI al XIII entre el poble pla no existia la consciència de llinatge i per tant en molts casos no es transmetia el segon nom com a cognom, si que és més que probable que pel que fa al Regne de València, en la segona meitat del segle XIII i durant el XIV, dates més importants quant als assentaments, aquests cognoms anaren passant als seus descendents especialment en els quals es van assentar definitivament en una zona. Guinot obvia en aquest capítol a les nombroses famílies de la baixa noblesa assentades en el Regne de València durant el segle XIV i del que existeix un important registre heràldic en el Arxiu del Regne de València, ja que en el cas d'aquestes famílies en existir consciència de llinatge i fins i tot documentació genealògica, tindríem l'origen toponímic pràcticament provat. D'altra banda Guinot apunta com un altre dels problemes d'aquest sistema d'investigació els possibles errors que ens puguem trobar amb individus el segon nom dels quals ja convertit en nom de família fóra per exemple Bernat de Verdú, però en realitat visquera per exemple a Barcelona on hauria arribat ja amb aquest cognom, cas d'altra banda més que probable. Al contrari que Guinot, nosaltres sí pensem que la identitat ètnica i genètica de l'individu és important a l'hora d'establir els orígens, per la qual cosa aquest possible error mancaria d'importància, en quedar clar l'origen català i europeu d'una família cognomenada Verdú, independentment que residira a Verdú, Barcelona o Aquisgrà.
Per a establir les línies topoonomástiques, en els fundadors del Regne de València, Guinot ha hagut d'elaborar una llista amb no solament les actuals poblacions catalanes o aragoneses, sinó que basant-se en la documentació medieval va haver de reconstruir centenars de llocs avui desapareguts que van donar nom d'origen a diferents famílies de pobladors, a més ha hagut de rescatar i comparar diverses llistes de pobladors catalans i aragonesos anteriors a la conquesta de València. Amb aquestes dades estableix les diferències existents entre tots dos models antroponímics –el català i l'aragonès–, ja que si bé en el català s'utilitza a l'estil centreeuropeu més freqüentment el model toponímic, o com a molt el del segon nom antroponímic tal qual és usat pel pare- Arnau Bernat-, en la antroponimia aragonesa del segle XI, la utilització del sufix –ez, tal com s'usava a Castella, i com salvant-se les distàncies utilitzaven els pobles nòrdics, afegida al nom del pare, és usada com a cognom en proporcions que arriben fins al 80%, mentre que la tendència a l'ús de sobrenoms, característiques, oficis o topònims omença a aparèixer al llarg del segle XIII. D'altra banda Guinot analitza la freqüència en l'ús dels noms propis com a mètode de diferenciació dels pobladors aragonesos, delimitant una separació pels usos dels noms de baptisme de la zona de Navarra, Rioja i Aragó en la qual predominen noms com García, Sancho, Íñigo, Fortún o Jimeno, mentre que en la part catalana es repetirien més sovint noms com Ramón, Guillem, Bernat o Arnau, al mateix temps que uns altres com Pere o Joan serien comuns a ambdues zones. Una altra peculiaritat catalana destacada per Zimmermann és la massiva utilització de noms d'arrel germànica si ben latinitzats, i que com a Castella van començar a estar en desús després de la reforma gregoriana. Aquesta influència germànica, i concretament visigoda en la antroponimia i onomàstica hispana serà matèria per a un pròxim article.
Acaba el capítol Guinot amb alguns comentaris sobre la antroponimia occitana, la mossàrab i la musulmana. Mentre que en l'occitana és difícil de determinar pels cognoms la presència de famílies d'aquest origen a causa de les similituds amb els models catalans, no hi ha coincidència entre els antropònims àrabs i mossàrabs amb els de els posteriors pobladors valencians. La qüestió occitana podria ser també el tema de pròxims articles, ja que es tracta d'un tema molt interessant determinar la presència i influència occitanes en l'origen del Regne de València.
I finalitza aquest estudi fent un balanç a través dels diferents models de antroponimia medieval en les diferents comarques valencianes determinant amb les dades explicades en el capítol anterior els orígens dels repobladors dels segles XIII i XIV, amb exemples de noms i cognoms, dades i percentatges. La conclusió del treball és que malgrat la no homogeneïtat dels fundadors del poble valencià, existeix un predomini clar, sobretot a partir del segle XIV, de l'element català, que en algunes zones arribaria fins al 80%, però present també encara que en minoria en les zones on l'element aragonés és superior. Aquest element català, conviu amb una part de la població que repartiria els seus orígens principalment entre Aragó, Navarra, Occitània i Castella. Les dades quant a l'ús de la llengua en les diferents comarques entre 1240 i 1425 segons l'estudi de Guinot serien doncs els següents:
L'Horta Nord: 69% catalanoparlants
L'Horta Sud: 65% catalanoparlants
Ribera Alta: 60% catalanoparlants
Ribera Baixa: 75% catalanoparlants
La Safor: 68% catalanoparlants
Marina Alta: 70% catalanoparlants
Marina baixa: 70% catalanoparlants
La Costera: 60% catalanoparlants
La Vall d'Albaida: 65% catalanoparlants
L'Alcoià: 75% catalanoparlants
El Comptat: 58% catalanoparlants
L'Alacantí: 50% catalanoparlants
Baix Vinalopó: 56% catalanoparlants
Baix Segura: 58% catalanoparlants
Els Serrans: 10% de catalanoparlants
Alt Palancia: 10% catalanoparlants
Els Ports: 77% catalanoparlants
Baix Maestrat: 75% catalanoparlants
Plana baixa: 75% catalanoparlants
Camp de Morvedre: 60% catalanoparlants
Ciutat de València: 80% catalanoparlants.
En definitiva, els conqueridors del Nord, majoritàriament catalans van portar el seu model de societat, els seus cognoms, la seua cultura i la seua llengua, elements als quals caldria afegir la influència d'aragonesos, navarresos, castellans i occitans, més forts fins i tot que l'element català en diverses zones de la seua influència. No obstant açò, la llengua oficial del Regne de València i la més comunament parlada serà la que van usar els conqueridors arribats de Catalunya, per la qual cosa científicament és coneguda com a catalana. La seua evolució posterior i les influències que rebrà a través dels segles fan que li la conega com a variant valenciana, usada per la major part dels valencians.
Potser el més important de les conclusions de Guinot, independentment de si la denominació hauria de ser aquesta o aquella, és la demostració de la europeidat de la nostra terra i el nostre poble. Els valencians som europeus a través dels nostres orígens catalans, i també per la sang aragonesa, castellana i occitana que portem. A través de la història la nostra catalanitat no obstant açò s'ha anat diluint amb l'arribada de grans onades migratòries d'elements de sang germana arribats principalment de Castella i Aragó, que han fet que la llengua valenciana parlada per un 80% dels habitants de la capital del Regne en 1425 haja retrocedit a percentatges que no passen d'un modest 30%. En alguns barris d'aquesta ciutat l'element castellà és majoritari, i també durant els últims anys comença a ser majoritari en zones de la capital l'element africà. I açò també és història. La història és sempre el que nosaltres vulguem que siga. És per açò, importantíssim que tinguem almenys clars quals són els nostres orígens com a poble, per a saber que direcció volem prendre, i sobretot per a continuar sent.
Creiem doncs, que una obra d'aquestes característiques no hauria de servir únicament per a reavivar una polèmica que mai hauria d'haver existit, sinó més aviat per a unir posicions. Acceptar, doncs les proves que estan en nosaltres mateixos, el nostre origen europeu.
Aquestes són les claus que com a poble mai hem de perdre de vista, mantenint la nostra Identitat i la nostra europeidat davant amenaces de desaparició de les mateixes. En l'època de la globalització i del caos, la defensa de la identitat dels pobles és fonamental per a la consecució d'una societat sana i natural en un futur pròxim, i conèixer l'origen i la història dels mateixos, és fonamental per a entendre i defensar aqueixa identitat. En aquesta obra d'Enric Guinot el lector té un bon suport per a conèixer i entendre els orígens del poble valencià. I qui tinga dubtes o li molesten les denominacions, senzillament, on posa “català” o “aragonès”, que pose “europeu”.
Amb el títol de Els fundadors del Regne de València, el conegut medievalista i professor de la facultat d'Història de la Universitat de València Enric Guinot, va presentar fa ja quatre anys un excel·lent treball summament interessant per a tots els interessats a conèixer les arrels del poble valencià. Un llibre que a més de ser d'interès per a l'investigador forà, pot esclarir molts dubtes a tot aquell valencià que realment vulga conèixer els seus orígens. Orígens posats en dubte per una gran part de l'actual poble valencià durant els últims 30 anys, per açò no deixa d'estranyar el poc pes que fora dels cercles, cultes o acadèmics ha tingut el treball del que ací tractem.
Com bé diu l'autor en la seua introducció, València és una ciutat on en ple carrer, i fora d'ambients acadèmics, es pot entaular una discussió sobre l'origen del poble valencià i d'ella traure les conclusions sobre l'origen de la llengua valenciana, cosa impensable en qualsevol ciutat castellana, on no ens imaginem a un grup de castellans discutint si Don Pelayo era astur, càntabre, visigot o mossàrab, i que d'aqueixos debats poguera sorgir una resistència popular a la gramàtica i ortografia de la llengua castellana. I açò, encara que semble còmic o surrealista, és el que ha ocorregut entre els valencians, concretament en la ciutat de València i les comarques més properes a la mateixa. La ignorància sobre l'origen dels valencians i la seua llengua era i és tal entre els actuals ciutadans de la Comunitat Valenciana, que havia d'aparèixer un treball com el de Guinot per a aclarir definitivament un tema tan interessant i fonamental com és el de l'origen d'un poble. Treball, que tot cal dir-ho, si bé és totalment desconegut per la majoria dels valencians, almenys a nivell acadèmic, cultural i fins i tot oficial, pensem que ha calat prou perquè des de sectors pretendidament historicistes i cultes es deixe de dir tonteries sobre els nostres orígens.
Enric Guinot, posa en aquesta vertadera enciclopèdia onomàstica valenciana, les bases de l'arbre genealògic del nostre poble, i ho fa com s'ha de realitzar qualsevol investigació genealògica mínimament científica, cercant en els documents, separant els falsos dels vàlids, demostrant la seua autenticitat i posant amb aqueixes dades els fonaments que dictaran la continuïtat d'aqueixa genealogia, en molts casos fins a les famílies valencianes actuals, que després de més de set segles d'història, mantenen –mantenim– els mateixos cognoms com a mostra inequívoca de la veracitat d'aquest arbre genealògic valencià. Per açò qualsevol valencià pot conèixer l'origen aproximat de la seua família, simplement amb unes poques dades històriques de la seua família apuntant-se al segon tom d'aquest llibre on es troben recollits prop de cinc mil cognoms de pobladors valencians d'entre els segles XIII i XIV extrets de les llistes de veïns i pobladors de les ciutats i viles valencianes, ordenades per comarques, amb les dates corresponents i l'origen geogràfic dels cognoms toponímics. Es tracta d'un senzill i lògic sistema d'investigació genealògica, el de cercar els orígens a través de la toponímia, ja que és costum onomàstic europea, la de l'ús distintiu del topònim en l'edat mitjana, com a senyal personal o de llinatge. És per açò totalment normal, pensar, que un poblador amb cognom Solsona procedisca, o almenys estiga relacionat amb aquesta població ilerdenca, per la mateixa raó, seria del tot absurd pensar que un poblador en la comarca de la Ribera en el segle XIV amb cognom Aragonés, Catalá o Navarro, siga d'origen gallec. Guinot en el segon tom ha especificat en cadascun dels cognoms toponímics estudiats, al costat del nom i cognoms dels individus arreplegats en el document, la comarca i regne del com procedeix, per exemple en la ciutat de València, Pere Agramunt, notari, (Baix Urgell), o a Borriana segons el Morabatí de 1481, Jaume Miralles, (Anoia/Pallars). D'aquesta manera, pot aproximar els orígens de les famílies d'aquests pobladors en percentatges aproximats. Els resultats, especificats en la taula-índex de procedències del primer tom, i demostrats tal com ja hem dit en el segon, ens donen xifres que ja imaginàvem: malgrat la resistència a reconèixer-ho per part d'una majoria de valencians,, el nostre poble té un origen majoritàriament català, conseqüència lògica d'açò seria l'actual ús de la llengua catalana en la seua varietat valenciana per part dels descendents d'aquests primers pobladors. L'ús de la llengua castellana per part d'un altre sector important d'entre els primers pobladors valencians es deu a l'arribada d'altres colonitzadors arribats d'Aragó principalment, encara que també de Navarra i Castella.
Aquesta línia genealògica que uneix a valencians amb catalans,–ja que és pràcticament impossible que un valencià no trobe en el seu arbre genealògic cognoms catalans–, i que hauria de ser assumida amb naturalitat per aquest poble, ha sigut no obstant açò discutida i negada en els últims anys creant un important conflicte divisori entre els valencians que ha arribat als extrems de negar la nostra pròpia llengua o símbols i cercar orígens absurds tant per a la llengua com per als valencians. A açò evidentment, no ha ajudat gens certa prepotència catalanista que en nombroses ocasions ha negat les especificitats reals dels valencians i que ha tractat a aquest poble poc menys que com a colònia, extrems que si ben minoritaris entre el catalanisme, han contribuït més si cap a exacerbar l'anticatalanisme que es va gestar durant el passat segle a València. A causa d'açò, després de molts anys de mentides per part dels sectors dretans i liberals de la ciutat de València, el valencià creu honradament que els cognoms Ferrer, Camarasa, ...o Girona són valencians, sense cap connexió amb el català!, que el valencià-malgrat els seus més que coincidències amb el català-, és una evolució lingüística del llatí parlat pels mossàrabs valencians durant l'ocupació musulmana, i que el poble valencià s'ha mantingut en aquesta terra des del principi dels temps, almenys des dels romans, encara que alguns espavilats valencianistes pretenen fer-nos descendir dels edeteans ininterrompudament, o com alguns il·lustrats del segle XVIII, dels habitants de la fabulosa ciutat de Tyris, que van pretendre identificar amb València centenars d'anys abans de la fundació romana de la nostra ciutat. Aquesta espècie de paranoia local ha fet a més que es neguen els nostres propis símbols, com els gloriosos quatre pals de gules en camp d'or, armes de la casa real d'Aragó que avui dia representen els colors de milions d'habitants de Catalunya, Aragó, Balears, Rosselló, Llenguadoc o Sicília, terres vinculades a l'antiga Corona d'Aragó. Aquestes armes arreplegades en les ensenyes i escuts medievals dels catalans i aragonesos que van conquistar València, van passar posteriorment als escuts locals i banderes, i han sigut i són els senyals d'identitat dels valencians des de llavors. El problema va sorgir quan cert sector de l'oligarquia urbana valenciana va pretendre veure en cert marge blau col·locat en la bandera de la ciutat de València per a ressaltar la corona real i la ratapinyada que manté aquesta ciutat com a elements heràldics locals, un senyal de diferenciació amb la bandera catalana, i àdhuc avui és mantinguda com a tal, havent sigut triada com a ensenya oficial de la comunitat autònoma, ignorant amb açò a la resta del regne valencià que en cap moment va tenir com a seua la bandera local de la capital, i que continua usant, excepció feta de les comarques pròximes a la capital, la bandera amb els quatre pals sense franja blava. D'altra banda l'ús de les quatre barres a les quals en ocasions van afegir un absurd estel roig, per part de l'extrema esquerra, van fer que la societat valenciana, majoritàriament conservadora s'alineara de manera defensiva en els anys setanta en una espècie de front anticatalà el símbol principal del qual és la bandera amb la franja blava, bandera feta seua pels quals s'han obstinat a diferenciar de forma radical el valencià del català.
Per tot açò Guinot analitza en els set capítols del primer tom aquesta situació, i els falsos mites que sobre l'origen dels valencians i la seua llengua han sigut fomentats amb notable èxit durant el passat segle. Arrels mossàrabs, continuïtat musulmana i colonització occitana són teories tractades per l'autor amb notable mestratge desmuntant la suposada veracitat de les mateixes.
En el cas dels musulmans, analitza la destrucció de la societat islàmica de Xarq al-Ándalus a partir de 1240, data en la qual el poble musulmà valencià va ser sotmès, marginat i arraconat pels conqueridors europeus, mentre que en successives expulsions l'element àrab va ser reduint-se considerablement, paral·lelament a l'arribada massiva de colons catalans i aragonesos per a cobrir supòsits buits demogràfics. D'altra banda analitza les proves documentades de l'ús de l'àrab per aquesta població musulmana valenciana fins a la seua definitiva expulsió en 1610. Amb la reduida representació morisca que va quedar en les nostres terres a partir d'aquesta data, i ja amb vocació de cristianitzar-se i diluir-se en la societat valenciana, poc va poder influir a nivell ètnic, i per descomptat racial en els descendents d'aqueixes desenes de milers de famílies colonitzadores arribades del nord, que en aquells dies ja mantenien una fisonomia, cultura, llengua i símbols purament catalano-aragonesos. Tota la documentació així com els estudis realitzats pels historiadors especialitzats com Burns, Ferrer, Barceló, Torró, Huici...són nomenats per l'autor, ja que demostren que va existir un monolingüisme evident entre la població musulmana de València, parlaven l'àrab, llengua notablement diferent a la dels nous conqueridors, pensaven en àrab, tenien costums àrabs, i sobretot usaven noms i “cognoms” àrabs. És evident que els cognoms valencians que es poden consultar en aquesta obra no tenen cap relació amb aquests noms aràbics que van usar aquests pobladors valencians i que van desaparèixer de les nostres terres en el segle XVII per a tornar en els últims vint anys.
Especialment interessant és l'article dedicat als mossàrabs, no ja tant per l'interès que suscita el tema en si, sinó més aviat per ser aquest tema un dels puntals bàsics dels quals defensen tesis contràries a l'origen català de la llengua valenciana. Ací el professor Guinot intenta cercar proves de la presència de mossàrabs a València, i per a açò analitza les proves aportades per historiadors locals com Ubieto o Leopoldo Peñarroja, que sostenen la tesi d'una important presència mossàrab a València, com a origen de la llengua valenciana i de la base de la població valenciana posterior als àrabs. Per a açò presenten alguns documents, com el qual nomena a l'església mossàrab valenciana de Sant Vicente de la Roqueta, certes conjectures, alguns noms documentats en la comunitat mossàrab de Toledo, el suposat origen valencià del bisbe de Jaén, Pedro Pascual, i poc més. Poques proves per a defensar una tesi com la de la continuïtat d'un poble i una llengua. Guinot, si bé afirma l'existència de notables comunitats mossàrabs en diferents punts de la península, i també la probabilitat de l'existència d'algun reduït grup mossàrab a València, basa el seu contratesis en diferents factors, com l'escassa vertebració eclesiàstica i la feble cristianització existent en terres valencianes en el segle VIII, que van fer possible una ràpida arabització de la població de la zona. És a dir, que la població hispana va adoptar, usos, costums, religió i llengua àrab durant els primers segles de dominació àrab, igual que havia succeït amb els romans segles arrere. Aquesta població, ètnicament europea va accedir ja arabitzada a molts llocs de direcció de la societat islàmica de Xarq-al-Ándalus, i en molts casos es van fusionar amb els descendents dels conqueridors, d'ascendència siriana, berber o eslava, donant origen a la població musulmana valenciana que al llarg dels segles va aconseguir una forta cohesió gràcies als elements lingüístic i religiós, que les autoritats hispàniques no van aconseguir afeblir, finalitzant amb la coneguda expulsió d'aquest element que mai va aconseguir integrar-se en la societat creada pels seus vencedors. Amb l'arribada del Cid a València en el 1102, trobem certa població cristiana castellana –les mesnades de Rodrigo Díaz–circumstancial, però el que és segur, és que després de l'eixida d'aquestes tropes de la ciutat valenciana, no queda ni rastre de sectors cristians en la zona, per la qual cosa mal va poder existir en 1238 una comunitat cristiana mossàrab amb llengua pròpia prou gran i fort per a imposar aqueixa llengua a les tropes conqueridores. Molts dels xicotetíssims i escassament provats exemples dels defensors de les tesis mossarabistes, quant a paraules i frases pretendidament mossàrabs, són casos de traductors de l'àrab que parlen certs dialectes aragonesos, ja que es tracta de paraules en molts casos ja desaparegudes i en plena evolució tant en la llengua catalana com en el castellà-aragonés.
Així mateix aborda altres mites arrelats també en l'opinió pública i per tant en la mentalitat popular, tals com el suposat dualisme català-aragonès. Segons les tesis dualistes, a l'element mossàrab-musulmà valencià, principal base ètnic-lingüística d'aquest poble, caldria afegir la dels invasors catalans i aragonesos. Els primers s'haurien assentat en el litoral, donant a la llengua i cultura de la zona una fisonomia més burgesa, liberal i comercial, mentre que en les terres d'interior hauria predominat una cultura aragonesa més feudal. Aquestes tesis es basen principalment en el Llibre del Repartiment, document al que Guinot tatxa encertadament d'incomplet, ja que reflectiria tan sols els noms de certs primers pobladors als quals es va concedir propietats a València, però sense cap garantia de continuïtat dels mateixos, ja que com s'ha demostrat, molts d'aquests pobladors van vendre les seues possessions durant els anys següents, i és solament amb la documentació relativa als pobladors dels cent anys posteriors com realment es pot establir la continuïtat genealògica entre aquests primers pobladors i la població valenciana actual. Alguns autors com Cabanes o Ubieto, es basen en el Llibre del Repartiment per a fomentar aqueix dualisme amb igual pes català-aragonès, utilitzant cognoms posteriorment desapareguts per a augmentar el pes aragonés i occità, i donant en molts casos orígens erronis a diversos llinatges. Guinot cita com a exemples els cognoms Avinyó i Toló, citats com a occitans, ja que per descomptat, no necessàriament serien originaris d'aquestes terres, en existir en el Ampurdà i el Pallars Jussà respectivament aquests topònims. La veritat és que en estudiar la documentació de comarques suposadament aragoneses, ens trobem amb sobrats documents i testimoniatges de cognoms catalans i l'ús de la llengua catalana entre amplis sectors de la població. De l'Alt Palancia, per exemple, zona pretendidament aragonesa, i aragonetsizada sí, però per la forta emigració del Baix Aragó durant els últims tres-cents anys, hem pogut conèixer moltíssima documentació escrita en català fins a almenys el segle XVIII, mentre que tant en els cognoms més antics com en diverses manifestacions culturals, així com en la influència que el català té en la parla local, podem constatar certa presència del català. L'autor a més cita exemples com Oriola i Elx.
En el capítol de “Els característiques generals de la antroponímia catalana i aragonesa (segles XII a XIV)” , per a nosaltres un dels més importants de l'obra, el professor Guinot explica la creació del model toponímic del cognom, que va ser utilitzat principalment en les terres que van des de l'Ebre al Rin a partir del segle XI, paral·lelament a la desaparició del tipus de nom de pila germànic que imperava en aquestes terres, molt variat i amb significació pròpia, tals com Aldari, Gustemar, Radimir, Guitart, Agila, Aldegard, Wifredo, en benefici de l'onomàstica cristiana impulsada pel calendari gregorià molt més repetitiva. En començar a utilitzar-se el segon nom com a mesura diferenciadora dels individus, es va utilitzar el topònim en un moment de freqüents moviments poblacionals en inscriure com a nou poblador a la persona utilitzant com a segon nom el del seu lloc d'origen, mentre que en altres casos es va utilitzar un segon patronímic, oficis o característiques personals. Aquesta és la raó per la qual l'onomàstica i la topoonomástica han utilitzat com a mètode per a conèixer els orígens dels pobladors el segon nom toponímic, ja que si bé en els segles que van del XI al XIII entre el poble pla no existia la consciència de llinatge i per tant en molts casos no es transmetia el segon nom com a cognom, si que és més que probable que pel que fa al Regne de València, en la segona meitat del segle XIII i durant el XIV, dates més importants quant als assentaments, aquests cognoms anaren passant als seus descendents especialment en els quals es van assentar definitivament en una zona. Guinot obvia en aquest capítol a les nombroses famílies de la baixa noblesa assentades en el Regne de València durant el segle XIV i del que existeix un important registre heràldic en el Arxiu del Regne de València, ja que en el cas d'aquestes famílies en existir consciència de llinatge i fins i tot documentació genealògica, tindríem l'origen toponímic pràcticament provat. D'altra banda Guinot apunta com un altre dels problemes d'aquest sistema d'investigació els possibles errors que ens puguem trobar amb individus el segon nom dels quals ja convertit en nom de família fóra per exemple Bernat de Verdú, però en realitat visquera per exemple a Barcelona on hauria arribat ja amb aquest cognom, cas d'altra banda més que probable. Al contrari que Guinot, nosaltres sí pensem que la identitat ètnica i genètica de l'individu és important a l'hora d'establir els orígens, per la qual cosa aquest possible error mancaria d'importància, en quedar clar l'origen català i europeu d'una família cognomenada Verdú, independentment que residira a Verdú, Barcelona o Aquisgrà.
Per a establir les línies topoonomástiques, en els fundadors del Regne de València, Guinot ha hagut d'elaborar una llista amb no solament les actuals poblacions catalanes o aragoneses, sinó que basant-se en la documentació medieval va haver de reconstruir centenars de llocs avui desapareguts que van donar nom d'origen a diferents famílies de pobladors, a més ha hagut de rescatar i comparar diverses llistes de pobladors catalans i aragonesos anteriors a la conquesta de València. Amb aquestes dades estableix les diferències existents entre tots dos models antroponímics –el català i l'aragonès–, ja que si bé en el català s'utilitza a l'estil centreeuropeu més freqüentment el model toponímic, o com a molt el del segon nom antroponímic tal qual és usat pel pare- Arnau Bernat-, en la antroponimia aragonesa del segle XI, la utilització del sufix –ez, tal com s'usava a Castella, i com salvant-se les distàncies utilitzaven els pobles nòrdics, afegida al nom del pare, és usada com a cognom en proporcions que arriben fins al 80%, mentre que la tendència a l'ús de sobrenoms, característiques, oficis o topònims omença a aparèixer al llarg del segle XIII. D'altra banda Guinot analitza la freqüència en l'ús dels noms propis com a mètode de diferenciació dels pobladors aragonesos, delimitant una separació pels usos dels noms de baptisme de la zona de Navarra, Rioja i Aragó en la qual predominen noms com García, Sancho, Íñigo, Fortún o Jimeno, mentre que en la part catalana es repetirien més sovint noms com Ramón, Guillem, Bernat o Arnau, al mateix temps que uns altres com Pere o Joan serien comuns a ambdues zones. Una altra peculiaritat catalana destacada per Zimmermann és la massiva utilització de noms d'arrel germànica si ben latinitzats, i que com a Castella van començar a estar en desús després de la reforma gregoriana. Aquesta influència germànica, i concretament visigoda en la antroponimia i onomàstica hispana serà matèria per a un pròxim article.
Acaba el capítol Guinot amb alguns comentaris sobre la antroponimia occitana, la mossàrab i la musulmana. Mentre que en l'occitana és difícil de determinar pels cognoms la presència de famílies d'aquest origen a causa de les similituds amb els models catalans, no hi ha coincidència entre els antropònims àrabs i mossàrabs amb els de els posteriors pobladors valencians. La qüestió occitana podria ser també el tema de pròxims articles, ja que es tracta d'un tema molt interessant determinar la presència i influència occitanes en l'origen del Regne de València.
I finalitza aquest estudi fent un balanç a través dels diferents models de antroponimia medieval en les diferents comarques valencianes determinant amb les dades explicades en el capítol anterior els orígens dels repobladors dels segles XIII i XIV, amb exemples de noms i cognoms, dades i percentatges. La conclusió del treball és que malgrat la no homogeneïtat dels fundadors del poble valencià, existeix un predomini clar, sobretot a partir del segle XIV, de l'element català, que en algunes zones arribaria fins al 80%, però present també encara que en minoria en les zones on l'element aragonés és superior. Aquest element català, conviu amb una part de la població que repartiria els seus orígens principalment entre Aragó, Navarra, Occitània i Castella. Les dades quant a l'ús de la llengua en les diferents comarques entre 1240 i 1425 segons l'estudi de Guinot serien doncs els següents:
L'Horta Nord: 69% catalanoparlants
L'Horta Sud: 65% catalanoparlants
Ribera Alta: 60% catalanoparlants
Ribera Baixa: 75% catalanoparlants
La Safor: 68% catalanoparlants
Marina Alta: 70% catalanoparlants
Marina baixa: 70% catalanoparlants
La Costera: 60% catalanoparlants
La Vall d'Albaida: 65% catalanoparlants
L'Alcoià: 75% catalanoparlants
El Comptat: 58% catalanoparlants
L'Alacantí: 50% catalanoparlants
Baix Vinalopó: 56% catalanoparlants
Baix Segura: 58% catalanoparlants
Els Serrans: 10% de catalanoparlants
Alt Palancia: 10% catalanoparlants
Els Ports: 77% catalanoparlants
Baix Maestrat: 75% catalanoparlants
Plana baixa: 75% catalanoparlants
Camp de Morvedre: 60% catalanoparlants
Ciutat de València: 80% catalanoparlants.
En definitiva, els conqueridors del Nord, majoritàriament catalans van portar el seu model de societat, els seus cognoms, la seua cultura i la seua llengua, elements als quals caldria afegir la influència d'aragonesos, navarresos, castellans i occitans, més forts fins i tot que l'element català en diverses zones de la seua influència. No obstant açò, la llengua oficial del Regne de València i la més comunament parlada serà la que van usar els conqueridors arribats de Catalunya, per la qual cosa científicament és coneguda com a catalana. La seua evolució posterior i les influències que rebrà a través dels segles fan que li la conega com a variant valenciana, usada per la major part dels valencians.
Potser el més important de les conclusions de Guinot, independentment de si la denominació hauria de ser aquesta o aquella, és la demostració de la europeidat de la nostra terra i el nostre poble. Els valencians som europeus a través dels nostres orígens catalans, i també per la sang aragonesa, castellana i occitana que portem. A través de la història la nostra catalanitat no obstant açò s'ha anat diluint amb l'arribada de grans onades migratòries d'elements de sang germana arribats principalment de Castella i Aragó, que han fet que la llengua valenciana parlada per un 80% dels habitants de la capital del Regne en 1425 haja retrocedit a percentatges que no passen d'un modest 30%. En alguns barris d'aquesta ciutat l'element castellà és majoritari, i també durant els últims anys comença a ser majoritari en zones de la capital l'element africà. I açò també és història. La història és sempre el que nosaltres vulguem que siga. És per açò, importantíssim que tinguem almenys clars quals són els nostres orígens com a poble, per a saber que direcció volem prendre, i sobretot per a continuar sent.
Creiem doncs, que una obra d'aquestes característiques no hauria de servir únicament per a reavivar una polèmica que mai hauria d'haver existit, sinó més aviat per a unir posicions. Acceptar, doncs les proves que estan en nosaltres mateixos, el nostre origen europeu.
Aquestes són les claus que com a poble mai hem de perdre de vista, mantenint la nostra Identitat i la nostra europeidat davant amenaces de desaparició de les mateixes. En l'època de la globalització i del caos, la defensa de la identitat dels pobles és fonamental per a la consecució d'una societat sana i natural en un futur pròxim, i conèixer l'origen i la història dels mateixos, és fonamental per a entendre i defensar aqueixa identitat. En aquesta obra d'Enric Guinot el lector té un bon suport per a conèixer i entendre els orígens del poble valencià. I qui tinga dubtes o li molesten les denominacions, senzillament, on posa “català” o “aragonès”, que pose “europeu”.
Font: Europae
Traducció: Va de Bo-València Identitaria
0 comentarios