MAULETS I BOTIFLERS: DUES FORMES D'ENTENDRE ESPANYA

Maulets i Botiflers: dues formes d'entendre Espanya

L'any 1700 es produeix un fet importantíssim dins de la història de l’antiga monarquia hispànica, que va a modificar profundament l'evolució d'aquesta  als segles esdevenidors, així com les seves estructures polítiques i els seus futurs models d'Estat. Es tracta de la defunció sense fills de l'últim representant de la branca hispànica de la dinastia dels Habsburg, o els Àustria com majorment són coneguts, Carlos II, rei de les Espanyes.

Amb la desaparició d'aquest monarca, i la falta de successió, la titularitat del, en aquells dies, principal Estat del món, va quedar vacant, convertint-se en aspirants a la seva titularitat dues personalitats que encarnaven diferents concepcions del futur Estat hispànic.

D'una banda, aspirava al tron l'arxiduc Carlos d'Habsburg, pare de l'emperadriu María Teresa, i de la mateixa família que el rei mort. Representava l'arxiduc, la continuïtat de la monarquia hispànica en el seu caràcter imperial i federal, incidint en la conservació de furs, lleis i costums de les diverses nacions i regnes hispànics com s'hi havia més o menys conservat fins al moment, i com era tradicional de la política de la família Habsburg.

Enfront d'aquest, la Corona de França va presentar com a candidat a un cosí de Carlos II, Felipe d'Anjou, del llinatge Borbó, nét de Luis XIV, el famós rei Sol, màxim exponent del despotisme borbònic. L'arribada d'aquesta dinastia a Espanya suposava una política diferent a la tradicional dels Àustria, amb un fort centralisme uniformitzador a l'estil del practicat a França, que no respectava diferències ni usos diferents en un mateix Estat.

Paral·lelament, per la importància de la Corona espanyola en aquella època, els altres Estats europeus, van prendre partit en la qüestió. Davant les amenaces de triomf de les tesis franceses, i la consegüent aliança hispà-francesa, Àustria, Països Baixos, Portugal i Suècia, acompanyats pel Regne Unit –aquest últim sense pronunciar-se clarament, com sempre– van recolzar a l'aspirant austriacista.

A l'interior d'Espanya, com no podia ser d'una altra manera, es va produir una confrontació bèl·lica, que es va estendre de 1700 a1714, i en la qual es van enfrontar els partidaris de cadascuna de les concepcions polítiques que representaven els pretendents, i que anaven més enllà d'un mer canvi de dinastia en la Corona més important del món.
La part més important del conflicte es va desenvolupar als territoris de la Corona d'Aragó, prenent el protagonisme austriacista catalans i valencians, més oposat que Castella al model francès.

Però no tots els habitants dels territoris catalana-aragonesos van defensar la causa austriacista. Determinats sectors valencians i catalans encapçalats per part de l'alta noblesa autòctona i la burgesia de les ciutats van engrossir el que es va donar a cridar el partit “botifleur” o “botifler”. En les seves files van militar nobles de la magnitud del duc de Gandía, els comtes d'Almenara, Parcent o Cervelló, i el marquès d'Albaida, per posar alguns exemples, però també llinatges de la petita noblesa urbana, eclesiátics i un sector minoritari de la pagesia rural. Ciutats com Sogorb o Borriana es van adherir al principi a la causa “botifler”; en definitiva una part –minoritària- de valencians i catalans, van apostar per aquest model d'Estat. No és doncs del tot certa, la tesi  de que la resistència austriacista va ser unànime a Catalunya i el Regne de València, la famosa frase: “fins a les pedres s'aixecaven contra la casa del Borbó”, no va anar totalment certa en aquestes terres, encara que sí testimonien la tendència general i majoritària. El partit “boutifler”, suposava un model d'Espanya basat en absolutisme centralista tan característic dels Borbó francesos, model basat en la superació de les legislacions medievals i arquitectures forals diferents existents dins d'un mateix Estat, mitjançant la unificació de les mateixes

S'eliminava doncs la base plurinacional i federal que havia existit amb èxit fins al moment, per un Estat uniforme i centralista. Com les lleis castellanes s'ajustaven millor a aquest model, van ser imposades en tot el territori de la Monarquia espanyola, al costat de la seva llengua, usos i costums. El partit “botifler” advocava per la imposició del centralisme, la uniformització i la imposició de les Lleis de Castella en perjudici de les pròpies dels territoris de la Corona d'Aragó. Un nou model de construcció estatal que va suposar no només un pèrdua cultural, històrica i legislativa de gran riquesa, sinó que a més va generar desconfies i divergències importants que, amb les seves diferències, havien conviscut en harmonia i compartint objectius durant segles, els millors segles de la història hispànica, els segles de l'Espanya imperial; problemàtica generada llavors i les conseqüències de la qual encara vivim avui. Conseqüència del triomf “botifler” va ser la imposició d'una administració centralista i del model provincial, que amb els matisos falsos i enganyosos introduïts per l'actual Constitució, és el model que tenim ara. Enfront d'això va sorgir el partit “maulet”.

Després del desembarcament de Basset en Denia en 1705, es van produir els primer aixecaments austriacistes a la comarca valenciana de la Marina. Amb un hàbil discurs en el qual s'unia la defensa dels Furs i el model tradicional d'Estat, amb promeses d'abolició dels tributs senyorials i l'oferiment de franquícies i privilegis en unes terres on els colons arribats després de l'expulsió dels moriscs, sofrien condicions duríssimes, el partit “maulet”, va aconseguir el suport d'amplis sectors de la pagesia valenciana i catalana. Representaven els així anomenats, “maulets”, la defensa de les antigues estructures forals de l'Imperi espanyol, al que s'afegien la petició de certes reformes socials al món rural. El temor a l'absolutisme, unit al descontentament social que les infames condicions senyorials havien generat en el camp, va propiciar que el partit “maulet”, s'estengués amb èxit entre la pagesia valenciana i la pagesía catalana, els membres de la qual es van allistar en massa al seu exèrcit. No obstant això, no només va tenir èxit entre els camperols, encara que es tractés d'una facció eminentment rural, també va mantenir importants suports entre sectors eclesiàstics, petits propietaris, artesans rurals i una part de la noblesa. Manifesta és l'absència de grans títols nobiliaris entre els maulets, principalment perquè en aquestes dades, preocupats pels seus interessos personals i econòmics, apostaven per una política que mantingués els seus privilegis. Demostrant una major fidelitat als seus principis, la petita noblesa va recolzar en major quantitat la causa austriacista, militant un bon grup de cavallers en les files “maulets”, alguns dels quals rebrien com a premi del pretendent –Carlos III per als seus fidels– diversos títols nobiliaris. En definitiva, el “maulet”, va lluitar per la defensa de l'Espanya tradicional i imperial, i mai, -com se'ns pretén fer creure- per la separació dels territoris de la Corona d'Aragó. Per si quedessin dubtes sobre l'espanyolitat dels “maulets”, els catalans i valencians que van participar en la batalla final de Barcelona i que van ser derrotats per les tropes borbòniques van deixar escrit el lema “Lluitem pel conjunt de la nació espanyola”. Va ser aquesta idea, la de les Espanyes unides sota la corona dels Àustria, però conservant l'especificitat dels seus pobles i regnes, llengües, lleis, usos i costums, el sentit de la lluita “maulet”. Una altra Espanya, cert, federal i per això, imperial, però també Espanya, o les Espanyes, com es deia llavors. I per aquesta idea es va lluitar i va morir en els camps valencians i catalans, i aquesta idea va ser derrotada a Almansa el 25 d'abril de 1707, i a Barcelona l'11 de setembre de 1714. Posteriorment el partit “maulet” desapareixerà per sempre. Les revoltes posteriors  amb similars rerefons socials i arguments tradicionalistes i forals a València i Catalunya, van rebre altres denominacions, “carlinadas”, i es van desenvolupar en un context diferent. D'altra banda cal denunciar que en els últims quaranta anys, s'ha produït un ús indegut del terme “maulet”, per sectors secessionistes de l'extrema esquerra, sense connexió cap amb l'autèntic fenomen “maulet”.

Respecte al partit *botifler”, va desaparèixer després de la Guerra de Successió. Probablement el terme es va utilitzar entre els sectors derrotats per diferenciar als quals regien ara les destinacions polítiques de les terres valencianes i catalanes. Les reformes borbòniques van ser dutes a terme tal com s'havien dissenyat, i els van anar de Catalunya i València, van ser abolits amb l'excusa de la resistència bèl·liques d'aquests regnes. A Catalunya i el regne d'Aragó –no confondre amb la Corona d'Aragó– es va respectar el dret foral privat, però no en el Regne de València. Amb el pas dels segles els descendents polítics dels “botiflers”, van continuar comptant amb el suport de la casa reinante de Borbó, ajudant a homogeneïtzar i uniformar el que van esser les Espanyes, fins a convertir-les en un Estat centralista i, posteriorment, jacobí. Els abusos comesos en nom d'aquesta Espanya unificada i els menyspreus fets als països diferents a Castella, van crear en zones com Catalunya o Euskalherria, ressentiments difícils de guarir, que haguessin pogut evitar-se. Amb l'arribada dels il·lustrats i liberals, en nom del benefici econòmic i el progrés industrial, la uniformització es va accentuar molt més, suposant la Constitució de 1876 i el franquisme, un enduriment final d'alguns aspectes d'aquest procés.

En el moment actual, la política centralista i uniformitzadora en benefici del progrés econòmic, continua existint, només que aquesta vegada actua a nivell mundial. Resulta curios que a Catalunya pretesos nacionalistes, clamin contra l'Estat espanyol, i admetin que qualsevol africà complint uns requisits mínims pot ser ciutadà de qualsevol població catalana amb els mateixos drets i la mateixa “catalanitat” que qualsevol vigatà de soca-rel. En aquest sentit la defensa d'un nacionalisme català, o espanyol, té escàs sentit.

El partit “botifler” del segle XXI, no és valencià, ni català, ni porta idees de França, representa el centralisme mundialista i un absolutisme sense precedents en la història d'Europa. Estén les lleis econòmiques i fomenta les “anivellació” de races, nacions i costums amb l’objectiu d’arrivar  al ciutadà-client únic-votant i esclavitzat. Probablement, el model federal dins d'una estructura imperial, que recupera i conservi l'essència, personalitat i costums dels pobles d'Europa, sigui, com ho va anar antany, l'única solució i resistència que es pugui oposar en l'actual estat de coses.

E.Monsonís