EL RETORN DEL NOSTRE LLOP

L’udolar del llop evoca, dóna cos a un món d’històries i consells que ve del més remot dels segles fins al moment mateix que estem vivint. Ve de temps infinitament llunyans, ens fa així com si volguerem recordar una cosa que no sabem el que és. No sabem si és una mica racial o una mica còsmic, cosa que es manifesta en aquesta forma. Que ànimes o que divinitats venjadores animen les goles o les dents dels llops, centellegen de nit en els seus ulls, ens paralitzen amb el seu alè i infonen en el nostre cos escalofro astral?. El llop és un enigma metafisic.
(Vicente Risco)

El llop és un animal extraordinari, misteriós i llegendari, habita en els boscos sagrats dels nostres avantpassats, va ser part important de la nostra mitologa més antiga, company de guerrers, de déus i de herois, personatge imprescindible de contes, llegendes i rondalles i representant heràldic de les hazanyes guerreres dels nostres avantpassats en l’Edat mitjana. Clànic, jerarquic, i lluitador lligat al que és sagrat, és més a més un important instrument de la natura. A dir, de l’escriptor Vicente Risco, es tracta d’un dels primitius totems de la nostra raça.
En els temps antics, el llop compartia la seva existència en els territoris montanyencs de Catalunya amb els seus habitants. Amb forta presència als Pirineus i en les zones més boscoses i rurals de la nostra terra des del Roselló fins a la serra de Martes, durant molts anys el llop sempre va estar ahí, com a testimoni d’epoques antigues, refugiat en boscos sagrats i exercint de guardià d’antics somnis que es negaven a desaparèixer. Tanmateix, el trànsit de l’Edat Moderna a la Contemporànea va ser terrible per al llop. L’augment de les ànsies de producció i riquesa d’alguns va produir un canvi dràstic en la disponibilitat dels recursos alimentaris del llop que va entrar en competència directa amb els interessos de la ramaderia. Els poders oficials no van cercar alternatives i ja en 1788 Carlos III de Borbó dicta una Real Cedula per exterminar a alguns animals especialment molestos per al desenvolupament de la ramaderia, com ara llops, guillis, genetes, gats mesquers i linxs entre altres, establint l’obligatorietat de dues batudes anuals remunerades per acabar amb aquest tipus d’animals, publicant mesos després una nova Cédula en què duplicava els premis, especialment si es tractava de cries o femelles amb ventrada. Per posar un exemple, es sap que al Corregiment de Girona, on s’anotaven en actes davant notari les captures de llops realitzades, la població de llops en aquesta demarcació es va reduir entre els segles XVIII i XIX dues vegades i mitjana, massacre incentivada des de les autoritats de Madrid mitjançant importants pagaments que pugueren ajudar definitivament a moltes famílies catalanes sense recursos. La persecució continuà sense pausa fins a finals del segle XIX arribant en aquestes dates a la pràctica extinció del llop en les terres de parla catalana. Es creu que en 1876 durant les guerres carlistes van ser abatuts els darrers exemplars del Principal dels què es té constància, una femella amb cria en els voltants de Lluera, mentre que a València desapareixen per complet a l’any 1918, després de la matança massiva amb verins i ceps en la serra de Martes.
Tanmateix, el llop català mai desaparegué del tot. En 1935 és capturat un exemplar a la Terra Alta, i el 1999 es té constància de l’albirament d’un llop en la serra de Mares (Catalunya Nord), fent-se pública el 2004 la presència de llops en el Parc Natural del Cadí-Moixer i el 2008 a Cerdanya, mentre que durant el passat mes de març es publicà la presència de sis llops en la mateixa serra del Cadí.
Per preservar la seva presència en la nostra terra, les autoritats tenen el deure de protegir aquesta espècie tan amenaçada i lligada a la nostra identitat. Es fa necessària la creació de mesures que regulin la seva presència i que facin compatible l’existència d’aquest animal tan lligat a la nostra cultura amb la productivitat dels nostres recursos mateixos, en equilibri amb els interessos de l’home i la protecció del nostre entorn.
Benvingut, doncs, el llop. Incomprès, odiat i perseguit, però fidel als seus costums i part irrenunciable de la nostra identitat.

PER UNA TERRA NOSTRA I VERD