APOGEU I RESORGIR DELS PARTITS IDENTITARIS EUROPEUS: DEMÀ TAMBÉ A CASA NOSTRA?
Durant els últims anys, Europa assisteix a una generalització i apogeu d'un comportament electoral que premia als corrents polítics identitaris i socialnacionalistas, opcions dirigides per una generació política diferent, amb missatges més clars i solucions als problemes que es planteja el ciutadans mig europeu, i que representen una tercera via a la vella dicotomia esquerra-dreta d'un sistema polític en crisi. Els resultats electorals en la majoria dels països europeus confirmen l'arribada de noves polítiques a Europa.
La política del bipartidisme importat dels Estats Units en la qual es reparteixen el poder alternativament una dreta democristiana o liberal i una esquerra socialdemòcrata amb petits espais per a partits liberals està arribant a la seva fi.
L'arribada de grans contingents d'immigrants extraeuropeus que amenacen la identitat, estabilitat social i laboral així com la seguretat ciutadana especialment dels treballadors, comerciants i petits empresaris, la caiguda de la natalitat europea i la crisi de la família, la corrupció política generalitzada, la sensació de l'existència d'una casta política allunyada del ciutadà mig i dels seus problemes, enriquida i corrupta, venuda als poders financers que fan i desfan l'economia en el seu propi benefici sense que existeixi una autoritat estatal que defensi els interessos d'una població desemparada, són problemes més agreujats encara si cap en els últims anys.
Aquesta és la raó per la qual cada vegada un major nombre de ciutadans, fastiguejats de polítics, que lluny d'aportar solucions participen en el procés d'enfonsament que sofreix Europa decideix canviar el seu vot i per la qual fer-ho per opcions que defensen al ciutadà mig autòcton, la seva identitat, els seus interessos i la seva estabilitat com a membre d'una comunitat. És el fracàs de les polítiques d'integració, del multiculturalisme o de les aliances de civilitzacions. D'aquesta manera, la política de comunitat reemplaça la de societat i es reivindica una Europa per als Europeus recuperant un missatge de polítiques socials per als europeus autòctons. El votant mig dels partits identitaris europeus és europeu autòcton, jove i pertanyent a una capa social transversal en la qual hi ha treballadors manuals, tècnics, obrers de la construcció, professionals autònoms, executius, petits empresaris i comerciants. A la premsa del sistema li va cridar l'atenció en el seu moment que el partit més votat als barris d'obrers autòctons de les grans ciutats franceses fos el Front Nacional, convertint-se en el primer partit obrer en vot obrer i substituint l'esmentat vot al deixat en anys anteriors al Partit Comunista Francès, el qual suport públic a les polítiques de benvinguda i integració dels immigrants van ser determinants en el seu enfonsament electoral. També és significatiu saber que el FN en concret, i en general aquest tipus de partits, tenen el seu major nombre de votants a les franges d'edat que oscil·len entre els 18 i els 45 anys, tenint un clar exemple a Àustria, on l'any 2008 el FPO i el BZO van aconseguir el seu màxim històric de vots fregant el 30% de suport popular en unes eleccions on votaven per primera vegada els joves entre 16 i 18 anys.
No és d'estranyar doncs, que en una Unió Europea que suporta un 20% d'atur entre els joves menors de 25 anys - a Espanya supera el 40%-, que és incapaç de controlar o frenar una invasió migratòria procedent dels països del tercer món els resultats del qual han estat augments de la delinqüència, assassinats, robatoris, violència sexual, fraus, insuportable augment de la despesa social que amenaça el sistema de pensions i els sistemes avançats socials europeus, però la pitjor conseqüència del qual pogués ser la pèrdua definitiva de la cultura i identitat europea, i per ende la desaparició irremeiable d'Europa tal com l'hem conegut al llarg de la història, sumida en previstos mestissatges informes que facin de l'individu un ésser desarrelat no-comunitari i manejable sumit en un grau d'esclavisme que perfectament es podria imaginar vista la direcció en la qual van les polítiques mundials, reaccioni i miri en altres direccions polítiques: les del foment de les comunitats orgàniques basades en la naturalesa, la tradició i la història, la de la defensa de l'ecologia, els interessos dels pobles europeus i la d'una economia orgànica, sana i justa que sorgeix de la voluntat i idiosincràsia de la nostra tradició més ancestral.
Europa ho va poder comprovar en les passades eleccions al Parlament de l'UE, el Front Nacional es recuperava a França, augmentant set punts el percentatge de votants i col·locant-se en un gens menyspreable 11,4% malgrat el 7% que li atorgaven les enquestes dels mitjans de comunicació del sistema, el British National Party passava del 4,9% al 6% entrant per primera vegada en el Parlament Europeu amb dos representants malgrat que se li augurava en les enquestes que amb sort aconseguiria un. A Àustria, el FPO augmentava set punts i es col·locava en un 13,1%, els etnonacionalistas flamencs del Vlaams Belang es quedaven en un 10,7% i el danès Dansk Folkeparti arribava al 14,8%. La Lega Nord es consolidava com a primera força política del nord d'Itàlia amb un 10,2% i assistíem a l'entrada en el Parlament de diferents forces identitàries dels antics països de l'Est, com els búlgars d'Ataka i el seu 12% o el Partidul Romania Mare i el seu 8,6%. Sorprenents també van ser els resultats dels Perussuomalaiset (Verdaders Finlandesos) amb un 17% o el LAOS grec que amb 7,2% col·locava dos diputats a Brussel·les. D'altra banda, encara que en partits no exactament identitaris, alguns polítics d'aquestes ideologies van ser elegits en altres països com Holanda, mentre que en el centre i sud d'Itàlia, espai on es troben les organitzacions culturals i de militància existencial més importants d'Europa, alguns diputats identitaris van poder entrar, tal com ja ho havien fet en les estructures parlamentàries nacionals, en les llistes de partits no estrictament identitaris encara que amb orígens socialnacionalistas.En el nord de l'esmentat país, i ja el present any, la identitària Lega Nord va ser la gran vencedora de les eleccions presidencials italianes aconseguint percentatges del 35% en el Veneto-augmentant els seus suports en un espectacular 134%-, o del 26% a Lombardía i establint-se fortament en regions tradicionalment esquerranes com Piamonte (17%), Emilia-Romagna (13,4%) o Ligúria (10,2%). A Hongria la formació nacionalista identitària Jobbik apareixia en l'escena electoral amb un 17% i 48 diputats, i no podem deixar d'anomenar a altres formacions com el Fremskrittspartiet, un dels partits més votats a Noruega, que encara que com el PVV holandès de tendència liberal, basa gran part dels seus plantejaments en postures identitàries i contràries a la immigració. Mentre, a Suïssa, de tots són coneguts els èxits de l'UDC, partit helvètic més votat que amb un missatge nacionalista contrari a la immigració i a la presència islàmica, va aconseguir l'any 2007 un 29% dels vots i 62 escons.
L'última gran notícia, ha estat durant aquest mes de setembre l'arribada per primera vegada al parlament suec d'un partit identitari. És el cas dels Sverigedemokraterna que amb un clar missatge de defensa de la identitat i interessos suecs passa d'un 2,9% a un 5,7% i aconsegueix 20 escons en perjudici dels partits conservador i socialdemòcrata que baixen els seus resultats.
Es tracta d'una línia ascendent que forçosament haurà d'arribar a altres països europeus on els efectes de la crisi del sistema i de la pèrdua d'identitat que comporta el procés d'immigració són encara si cap més greu com Portugal on el Partido Nacional Renovador realitza un treball en l'esmentada direción o Espanya, país en el qual es podria esperar una sinergía dels diferents partits identitaris amb una estratègia comuna. A Catalunya, l'emergent partit identitari Plataforma per Catalunya de Josep Anglada, que ja compta amb diferents regidors en importants poblacions de Tarragona i Barcelona, i amb el suport d'importants partits identitaris europeus com el FPO austríac, el VB flamenc o la Lega Nord italiana, es troba a les portes de fer realitat per primera vegada la presència de diputats identitaris en una estructura parlamentària del nostre país. En poc temps sabrem si hi ha a les nostres terres una voluntat de frenar el procés de destrucció en el qual ens veiem embolicats i participar al costat dels nostres germans de la resta d'Europa en un canvi necessari que asseguri la nostra identitat i manera de vida.
No és d'estranyar doncs, que en una Unió Europea que suporta un 20% d'atur entre els joves menors de 25 anys - a Espanya supera el 40%-, que és incapaç de controlar o frenar una invasió migratòria procedent dels països del tercer món els resultats del qual han estat augments de la delinqüència, assassinats, robatoris, violència sexual, fraus, insuportable augment de la despesa social que amenaça el sistema de pensions i els sistemes avançats socials europeus, però la pitjor conseqüència del qual pogués ser la pèrdua definitiva de la cultura i identitat europea, i per ende la desaparició irremeiable d'Europa tal com l'hem conegut al llarg de la història, sumida en previstos mestissatges informes que facin de l'individu un ésser desarrelat no-comunitari i manejable sumit en un grau d'esclavisme que perfectament es podria imaginar vista la direcció en la qual van les polítiques mundials, reaccioni i miri en altres direccions polítiques: les del foment de les comunitats orgàniques basades en la naturalesa, la tradició i la història, la de la defensa de l'ecologia, els interessos dels pobles europeus i la d'una economia orgànica, sana i justa que sorgeix de la voluntat i idiosincràsia de la nostra tradició més ancestral.
Europa ho va poder comprovar en les passades eleccions al Parlament de l'UE, el Front Nacional es recuperava a França, augmentant set punts el percentatge de votants i col·locant-se en un gens menyspreable 11,4% malgrat el 7% que li atorgaven les enquestes dels mitjans de comunicació del sistema, el British National Party passava del 4,9% al 6% entrant per primera vegada en el Parlament Europeu amb dos representants malgrat que se li augurava en les enquestes que amb sort aconseguiria un. A Àustria, el FPO augmentava set punts i es col·locava en un 13,1%, els etnonacionalistas flamencs del Vlaams Belang es quedaven en un 10,7% i el danès Dansk Folkeparti arribava al 14,8%. La Lega Nord es consolidava com a primera força política del nord d'Itàlia amb un 10,2% i assistíem a l'entrada en el Parlament de diferents forces identitàries dels antics països de l'Est, com els búlgars d'Ataka i el seu 12% o el Partidul Romania Mare i el seu 8,6%. Sorprenents també van ser els resultats dels Perussuomalaiset (Verdaders Finlandesos) amb un 17% o el LAOS grec que amb 7,2% col·locava dos diputats a Brussel·les. D'altra banda, encara que en partits no exactament identitaris, alguns polítics d'aquestes ideologies van ser elegits en altres països com Holanda, mentre que en el centre i sud d'Itàlia, espai on es troben les organitzacions culturals i de militància existencial més importants d'Europa, alguns diputats identitaris van poder entrar, tal com ja ho havien fet en les estructures parlamentàries nacionals, en les llistes de partits no estrictament identitaris encara que amb orígens socialnacionalistas.En el nord de l'esmentat país, i ja el present any, la identitària Lega Nord va ser la gran vencedora de les eleccions presidencials italianes aconseguint percentatges del 35% en el Veneto-augmentant els seus suports en un espectacular 134%-, o del 26% a Lombardía i establint-se fortament en regions tradicionalment esquerranes com Piamonte (17%), Emilia-Romagna (13,4%) o Ligúria (10,2%). A Hongria la formació nacionalista identitària Jobbik apareixia en l'escena electoral amb un 17% i 48 diputats, i no podem deixar d'anomenar a altres formacions com el Fremskrittspartiet, un dels partits més votats a Noruega, que encara que com el PVV holandès de tendència liberal, basa gran part dels seus plantejaments en postures identitàries i contràries a la immigració. Mentre, a Suïssa, de tots són coneguts els èxits de l'UDC, partit helvètic més votat que amb un missatge nacionalista contrari a la immigració i a la presència islàmica, va aconseguir l'any 2007 un 29% dels vots i 62 escons.
L'última gran notícia, ha estat durant aquest mes de setembre l'arribada per primera vegada al parlament suec d'un partit identitari. És el cas dels Sverigedemokraterna que amb un clar missatge de defensa de la identitat i interessos suecs passa d'un 2,9% a un 5,7% i aconsegueix 20 escons en perjudici dels partits conservador i socialdemòcrata que baixen els seus resultats.
Es tracta d'una línia ascendent que forçosament haurà d'arribar a altres països europeus on els efectes de la crisi del sistema i de la pèrdua d'identitat que comporta el procés d'immigració són encara si cap més greu com Portugal on el Partido Nacional Renovador realitza un treball en l'esmentada direción o Espanya, país en el qual es podria esperar una sinergía dels diferents partits identitaris amb una estratègia comuna. A Catalunya, l'emergent partit identitari Plataforma per Catalunya de Josep Anglada, que ja compta amb diferents regidors en importants poblacions de Tarragona i Barcelona, i amb el suport d'importants partits identitaris europeus com el FPO austríac, el VB flamenc o la Lega Nord italiana, es troba a les portes de fer realitat per primera vegada la presència de diputats identitaris en una estructura parlamentària del nostre país. En poc temps sabrem si hi ha a les nostres terres una voluntat de frenar el procés de destrucció en el qual ens veiem embolicats i participar al costat dels nostres germans de la resta d'Europa en un canvi necessari que asseguri la nostra identitat i manera de vida.
0 comentarios