EL CATALÀ EN PERILL

El català viu una situació complicada per l’assetjament de què és objecte
en molts àmbits. El PP és un dels principals instigadors de les hostilitats, ja sigui des del govern –País Valencià o les Illes Balears– o recorrent als jutjats per tombar una llei referendada per tot un poble –l’Estatut de Catalunya.

 

País Valencià

 

Els ciutadans del País Valencià són dels que pateixen més l’ofec de les institucions públiques. El govern de Francisco Camps (PP) practica una política anticatalana en tota regla i sempre s’ha oposat visceralment a la unitat lingüística, tot i el gran nombre de sentències judicials que li treuen la raó. En aquest camp, un dels punts més calents ha estat la negativa a admetre en oposicions la llicenciatura de filologia catalana com a títol que acredita el coneixement preceptiu del valencià. A finals del mandat passat, la Generalitat Valenciana també va exigir que es retiressin uns referents valencians d’un web institucional sobre la cultura catalana promogut pel tripartit. La llavors portaveu del Consell, Paula Sánchez de León, va enviar una carta al govern de la Generalitat de Catalunya en què l’acusava d’apropiar-se símbols valencians –com ara Ausiàs Marc i Joanot Martorell– i també considerava que el concepte de Països Catalans és una fal·làcia.

El llarg i feixuc conflicte pel tancament de les emissions de TV3 és un episodi més del combat del PP valencià contra tot allò que representa una certa catalanitat. Fins i tot s’ha enfrontat amb la Generalitat de Catalunya per haver subvencionat Acció Cultural del País Valencià.

Però l’última polèmica toca directament la immersió lingüística a les escoles. Camps vol suprimir les línies educatives en català i articular-ne només una que integraria el català, el castellà i l’anglès impartits a parts iguals. La intenció és aplicar el programa a partir del curs 2012-2013. La reacció no s’ha fet esperat, i ja s’han organitzat manifestacions per defensar un ensenyament de qualitat i en català. L’entitat cívica Escola Valenciana té previst denunciar al Parlament Europeu l’anomenat decret plurilingüe.

 

Illes Balears

 

El nou govern del PP a les Illes Balears amenaça de trencar el consens lingüístic vigent des de fa gairebé 25 anys, amb el qual s’ha intentat afavorir la normalització de l’ús de la llengua catalana, cada vegada més fràgil a les Illes. El nou president, José Ramón Bauzá, ja va anunciar durant la campanya un canvi en la política lingüística en detriment del català: conèixer-lo deixarà de ser un requisit per accedir a l’administració pública, i derogarà l’anomenat decret de mínims, que garanteix la presència de la llengua, almenys en un 50% a l’ensenyament. Els plans de Bauzá comporten eliminar l’esperit de la llei de normalització lingüística, aprovada l’any 1987 i impulsada pels mateixos populars. El canvi de política s’ha justificat ara amb una suposada “manca de llibertat” dels castellanoparlants per fer servir el seu idioma, tot i que l’ús social del castellà és aclaparador a les Illes en relació amb el del català. Bauzá ha vist legitimat el seu gir lingüístic amb una victòria històrica per majoria absoluta en les eleccions. En espera de concretar les mesures més agosarades, ja ha suprimit la direcció general de Política Lingüística i ha tancat la Ràdio i Televisió de Mallorca, un dels dos únics mitjans públics en català.

Com a cirera del pastís, el PP balear ha fet seus els arguments dels populars valencians, i ha qüestionat per primera vegada la unitat de la llengua catalana. El PP pretén impulsar l’ensenyament de les “modalitats insulars: el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterenc”, amb l’edició de llibres escolars en cadascuna de les variants, segons informa Lluís Plana

.

 

La Franja

 

El 2009, el govern del PSOE va aprovar la llei de llengües, que reconeix el català i l’aragonès com a llengües pròpies del territori, però mai com a oficials –aquest estatus queda reservat per al castellà–. La legislació permet que els habitants dels municipis on es parlen les llengües pròpies puguin adreçar-se a l’administració local en el seu idioma, i regula que puguin ser assignatura curricular en l’ensenyament. Tot i això, el PSOE va deixar ben clar que el coneixement del català i de l’aragonès no és obligatori per accedir a l’administració.

La norma va provocar una campanya anticatalana, i van aparèixer entitats com No Hablamos Catalán. Tant el PP com el Partit Aragonès Regionalista no donen reconeixement al català i asseguren que a la Franja es parlen “modalitats” com el fragatí i el lliterà. Ara la posició bel·ligerant guanya pes amb el nou govern del PP. La presidenta, Luisa Fernanda Rudi, vol derogar la llei de llengües, amb aquest fals argument que no s’ha de protegir cap llengua, perquè només hi ha “modalitats locals”. La Institució Cultural de la Franja ha demanat empara a la Generalitat de Catalunya, segons informa David Marín.

 

Andorra

 

Andorra és l’únic estat on el català és oficial, i això permet que es pugui sentir la llengua a l’ONU –Andorra n’és membre de ple dret des del 1993–. Tot i això, el panorama de la llengua catalana al país pirinenc no és gaire esperançador, com admet el govern. Tot i que el gros de la població entén el català, la llengua més estesa és el castellà –un 43,4% de la població la té com a materna. També s’hi ha incrementat de manera notable el nombre d’immigrats portuguesos, i l’ús del seu idioma.

Arran d’aquest complex mosaic lingüístic, l’executiu andorrà promou campanyes a favor de la llengua oficial, que és majoritària a les institucions i la retolació, però no en els comerços. També impulsa l’ensenyament en català, sobretot des que el 1982 va crear l’Escola Andorrana.

 

Alguer / el Carxe

 

L’Alguer és una ciutat de Sardenya, amb un 20% de catalanoparlants. L’Ajuntament va impulsar-hi l’oficialitat de la llengua, tot i que la presència que té en l’ensenyament és molt escassa. El govern italià tampoc s’ha preocupat mai de protegir-la.

D’altra banda, el Carxe és el nom d’una serra murciana a tocar del Vinalopó Mitjà, i hi viuen mig miler de persones que parlen català. L’administració no en reconeix l’oficialitat.

Unió Europea

Fa anys que s’organitzen campanyes perquè el català sigui oficial a la UE, però mai no han reeixit, tot i que hi ha catorze llengües oficials amb menys parlants. El govern espanyol sempre s’hi ha negat.

Ara s’ha posat en dubte la legalitat de l’etiquetatge en català.

Catalunya del Nord

L’ús del català a la Catalunya del Nord està sota mínims, tal com demostren les estadístiques oficials –només un 1% de la població el fa servir al carrer–. En l’ensenyament, un 20% de l’alumnat fa alguna assignatura en català. L’educació s’estableix en diversos models a l’escola pública o privada, ja sigui a través de la immersió lingüística o del model de línia bilingüe. L’escolarització en català fa 35 anys, i centres com ara La Bressola passen un anguniós tràngol per les retallades.

La Constitució francesa va aprovar el 2008 la consideració de les “llengües regionals”, entre les quals hi ha el català, el bretó, el cors, l’occità, el basc i l’alsacià, tot i que el govern no ha reconegut oficialment mai cap altra llengua que no sigui la francesa. Per tant, la modificació legal és una mesura simbòlica que no dóna més drets als catalanoparlants.

En el cantó més positiu, hi ha les institucions locals. El Consell General dels Pirineus Orientals va promoure el 2007 uns acords per defensar el català, i Perpinyà, el 2010, va reconèixer el català com la llengua històrica de la vila. En l’àmbit del principat de Catalunya, el PP també s’ha apuntat al carro dels retrets a aquest territori, i ha criticat els ajuts que la Generalitat destina a promoure-hi la cultura i l’ensenyament en català.

Catalunya

La sentència contra la carta catalana s’està convertint en una gota malaia per a Catalunya. Els magistrats del TC van anul·lar l’ús preferent del català a les administracions públiques i als mitjans de comunicació, i un dia rere l’altre es van notant cada cop més els seus devastadors efectes. El PP, amb la connivència de Ciutadans i del Defensor del Poble, burxa contínuament la ferida amb l’excusa que s’igualin els drets del català i el castellà. És per això que han recorregut contra algunes de les normes de l’Estatut que contenen aspectes que afavoreixen la utilització de la nostra llengua: la llei del cinema, la de consum i la dels nouvinguts. També s’ha portat la batalla als àmbits estrictament municipals, i es va arribar a anul·lar cautelarment el gros dels articles dels reglaments d’usos del català a l’Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida.

Però les envestides més doloroses han estat les sentències del Tribunal Suprem, que, seguint la resolució contra l’Estatut, van instar la Generalitat a fer del castellà “llengua vehicular de l’ensenyament, juntament amb el català”. Un atac frontal a la immersió lingüística, que funciona des dels anys 80. El govern ja va anunciar al seu moment que tot continuarà igual, i que el model no corre perill, perquè la sentència del TS només es referia a casos particulars.

Tot i això, els populars, continuen tensant la corda, i fa unes setmanes la seva presidenta, Alícia Sánchez-Camacho, va entrar una instància a Ensenyament perquè el seu fill pugui rebre “educació bilingüe”. La dirigent va estar acompanyada de l’associació Convivència Cívica, que fa anys que atia la suposada discriminació lingüística.

 

Font: El Punt/Avui

 

A aquest panorama hi hauria que afegir l’arrivada de grans contingents extraeuropeus que es neguen a parlar el català a les terres de parla catalana en benefici del castellà i de les llengues no europees com el àrab que guanyen pes al Principat en prejudici al català.