EL CANIGÓ, LA MUNTANYA MÀGICA DE CATALUNYA

Article publicat al blog Montaña y Tradición  

El Canigó, visible des de tota Catalunya Nord, des del mar i des de les planes empordanesas ha arribat a ser per molts motius la muntanya símbol de les terres catalanes i durant molt temps es va creure que era la muntanya més alta del nostre Pirineus. Als seus peus s'estén una sèrie de pobles que van viure l'inici de la nostra reconquesta i van ser el bressol de Catalunya.

Trobem dos monestirs romànics: Sant Martí, fundat l'any 1007 pel comte Guifré II de Cerdanya i de Conflent, es considera el bressol de Catalunya.

El massís del Canigó és una elevació solitària enmig de la plana, que s'erigeix des dels 300 m fins als 2.784 m. Per tant gaudeix d'una gran varietat biològica que es tradueix en explotacions mineres des de temps remots, poblacions antigues i vestigis històrics, aigües medicinals i balnearis, riquesa vegetal i reserves naturals, etc.

La primera ascensió documentada a la Pica del Canigó és la de Pedro II El Gran, rei de Catalunya i Aragó, l'any 1285.
Actualment hi ha molts camins diferents per arribar al cim. Però la ruta més clàssica i fàcil, és la que comença en el Refugi dels Cortalets i que, en poc més de dues hores, et porta fins al cim (2.784 m).
Per arribar al refugi amb cotxe, hem d'anar fins a la Prada de Conflent, i des d'allà, agafar la carretera que porta a Villerac. Després de travessar aquest petit poble, acaba la carretera i es converteix en una pista forestal, indicada amb un rètol "Massís del Canigó". La seguirem durant 23 quilòmetres fins a arribar als *Cortalests.

La muntanya sagrada dels Catalans

El Canigó no només és una muntanya. És un dels elements més emblemàtics dels Països Catalans. Captivat per la bellesa d'aquests paratges, el gran poeta Jacint Verdaguer va escriure l'any 1886 el seu poema èpic Canigó, exaltació de l'amor, el patriotisme i la llegenda.

(...)
*Com dos gegants d'una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dues campanars:
són els monjos darrers de l'oposada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplin l'enderroc de sos altars.


Són dues formidables sentinelles
que en el Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics els roures al peu d'dobles eles;
els masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
(...)

Jacint Verdaguer, Canigó

El renaixement de la cultura catalana en la Catalunya Nord es pot situar precisament amb la creació del poema "Canigó" de Jacint Verdaguer (Barcelona, 1886). Aquest poema donarà al català el seu estatut de llengua literària.
Avui amb els seus 11 milions de locutors el català és la setena llengua parlada a Europa i la desena llengua més traduïda al món (xifres de la UNESCO). El poema èpic Canigó té per quadre les llegendes canigonescas del naixement de Catalunya, que farà prendre consciència a diversos intel·lectuals de la riquesa i el valor de la llengua catalana.

La Flama del Canigó

Al poble de Arles de Tec, va néixer Francesc Pujade. Profundament català, excursionista i enamorat del Canigó (on va pujar 130 vegades) i del poema de mossen Jacinto que porta aquest nom. Havia nascut un 23 de juny i va aprofitar aquesta coincidència per reavivar la tradició dels focs de Sant Joan empeltant-los amb la mítica màgia del Canigó i dotant-los d'un profund sentit de nacionalisme i d'unitat dels Països Catalans.

Així, el 23 de juny de 1955, amb uns amics va pujar al cim portant unes branques de llenya, ja que a dalt no hi ha vegetació, i van encendre un foguera que va ser visible des de molts pobles. A l'any següent van tornar però aquesta vegada a tot arreu des d'on es veia el Canigó tenien preparades fogueres amb la consigna d'encendre-les quan veiessin cremar la de la Pica.

La Flama del Canigó evoluciona: en 1963, es va encendre el foc en la Pica, van baixar la flama a la plana, i així van encendre amb ella el màxim de fogueres possibles. A partir de 1964 ja es deixaria la flama en el Castellet de Perpinyà on estaria encesa durant tot l'any i el dia 22 de juny la tornarien a pujar al cim per regenerar-la. A partir de 1966 la Flama entra al Principat i es comença a distribuir.

Actualment, el dia 22 de juny al matí es recull la Flama en el Castillet i es puja al cim a últimes hores de la tarda; a mitjanit es procedeix a la cerimònia de regeneració i, tothom pot encendre la flama. Amb la flama regenerada s'encendran, la nit del dia 23, una foguera feta amb unes branques de llenya que, provinents de totes part dels Països Catalans, que hi hauràn pujat el diumenge anterior. Amb la flama d'aquesta foguera s'encendrà un llum d'oli en el Castellet per cremar tot l'any fins al proper 22 de juny, que tornarà a començar el cicle.

Així el foc es va convertir en un símbol i la Flama del Canigó portadora d'un missatge de pau i amor, signe d'identitat de tot un poble que vol guanyar la seva cultura, la seva llengua, les seves tradicions i costums.