Tots els pobles tenen els seus senyals d’identitat cultural. En molts casos, aquests senyals van néixer com a projecció d’una realitat espiritual. La força de la Llum es va traduir en una sèrie de manifestacions puntuals, adaptades a cada poble i a cada territori. Passats els mil·lennis s’ha anat oblidant aquest sentit primigeni i ha quedat només una simple exposició de cultura popular.
Tot poble europeu mai ha creat gens perquè sí. Tot allò que ha estat creat fa segles i segles tenia, a l’origen, un sentit, una finalitat, un objectiu genuïnament espiritual i per extensió absolutament simbòlic. Era la reconstrucció plàstica d’un diàleg entre la Llum i els homes, que es plasmava en una simbologia concreta: música, contes, danses, arquitectura, pintura,... Avui dia aquest sentit superior s’ha perdut. Tot ha quedat reduït a unes simples expressions festives.
Seguint amb aquest ordre d’idees, ja podem dir que tota dansa, a l’origen, és una exaltació del metafísic. Així la dansa de Shiva portaria implícita la unió de l’espai i del temps. Tota dansa europea encarna l’energia de l’etern. Qui l’executa, projecta la seva pròpia divinitat.
El que nosaltres farem ara amb la sardana, es podria fer amb qualsevol dansa tradicional europea.
La sardana, dansa catalana per excel·lència, té un innegable origen pagà. És, possiblement, una dansa dissenyada per selectes cercles espiritualment avançats per mantenir el record i la presència activa de la Llum.
D’entrada la seva forma circular ens parla d’una dansa solar, d’una perduració del Sol Invictus. La seva forma circular, al món del simbòlic, representa la perfecció i l’eternitat. L’exaltació del Sol sempre ha estat tradicional en les cultures europees i als pobles guerrers i heroics.
L’estructura de la sardana forma un bloc, circular, però un bloc, en el qual es pot entrar lliurement quan es desitgi i malgrat aquesta facilitat de fer i desfer el cercle, la seva estructura circular sempre queda intacta. És com el Sol, presidint l’arribada de nous fills per a la seva exaltació suprema. És també el mateix sentit de les velles confraries de guerrers indoaries, la confraria existeix, encara quan entre gent nova o desaparegui gent caiguda en el camp de l’honor (així es denominava tradicionalment al que ara, vulgarment, es coneix com a camp de batalla).
És molt digna d’esment l’habitual alternança, home i dona, que es dóna en aquesta dansa catalana. És el símbol del matrimoni còsmic, de la unió del cel i la terra. Aquesta alternança dels dos sexes fusionats en un cercle compacte és, intuïtivament, una recerca del mite de l’andrógino. Aquest bloc representa una unitat. En quedar superades les parts, estaríem davant d’una superació de la pròpia dualitat. A un altre nivell, a un nivell antropològic, es podria entendre que aquesta aliança home-dona és, en els seus orígens, una projecció harmoniosa de la pròpia unitat clàssica del col·lectiu ètnic. En aquest cas, el català.
Aquesta alternança dels dos sexes té un factor molt important a tenir en compte: l’home dóna la seva mà dreta a la dona. Quan algú vol incorporar-se a aquesta dansa, mai pot fer-ho a soles. Sempre ha d’entrar amb parella. S’ha de perpetuar la dualitat en la Unitat. Quan s’entra, només es pot trencar el cercle per l’esquerra de l’home o per la dreta de la dona. Però mai es pot trencar el cercle per la dreta de l’home.
Detinguem-nos un instant en aquest aspecte de la mà, que nosaltres entenem com especialment valuós i metafòric. En una primera acotació, recordar que la mà dreta és amb la qual, habitualment, el guerrer porta la seva arma i simbòlicament, és el senyal de la virilitat. Però aprofundim ara en el sentit més hermètic que subjeu associat a les mans. D’entrada l’estreta de les mans dretes ja estava present a Roma, era el Junctio Dextrorum, que al seu torn havia estat pres del mitraísme i era entès com un acte excepcional i gairebé religiós. Avui dia, donar la mà dreta forma part del costum inconscient i del sense sentit que presideix el nostre trist i escassament imaginatiu món modern. Ara la mà ha deixat de ser un art selectiu, es regala al primer que passa pel carrer, a l’amic, a l’enemic, al gos, en nom de la igualtat tothom es considera en aquest dret. El que abans era un privilegi i un honor, reservat a molt pocs, ara és alguna cosa intranscendent. El donar-se la mà dreta tornarà a tenir un valor excepcional quan el cristianisme iniciï les seves sagnants persecucions contra els europeus pagans o dissidents. Així, donar-se la mà, passarà a ser el símbol que identificarà als wotanistes perseguits primer i després als càtars.
Des de la perspectiva de l’estricta tradició, les mans, enteses com una al·legoria, han estat molt presents per indicar el cicle de manifestació de l’esperit. Aquest s’anuncia per dos camins, diferents en aparença, però iguals en el fons, ja que l’objectiu últim és el mateix. Ens referim a la via de la Mà Dreta o Pravrttî-Marga, on l’esperit absolut es determina, es lliga a formes i delimitacions, que són les coses i els éssers visibles que coneixem i la via de la Mà Esquerra o Nivrttî-Marga, on l’esperit es desprèn de tot el que és finit i manifestat. És el desenganxo de tot el conceptual. Implica una certa idea de tornada. Implica la mort de tot l’anterior. Perquè només en la mort trobarem el sentit de l’eternitat. La primera via porta associat el sentit creador, positiu i conservador de la manifestació. La segona via, és el camí de la no condicionalitat.
Amb tot el que s’ha dit, tornem a constatar que gens en la dansa catalana és casual.
El valor simbòlic del numèric també està present; els peus s’acompassen en dos ritmes diferents: tres punts llargs (que coincideixen amb les mans aixecades, en una clara invocació secreta i guerrera als déus antics o establint una comunió perpètua amb els immortals) i dos de curts (amb les mans baixades, en senyal d’unitat compactada d’un poble que assumeix el seu principi de destí). Es combini com es combini la suma sempre dóna cinc. El tres és un nombre de gran valor hermètic. Ja a Egipte era el nombre del raig, del Ser-Vida, de la força vital. Tres eren els déus solars dels primers indo-arios (Surya, Savitar i Puschan). Aquest nombre presideix la tríade hindú; Brahma (la potència que crea), Vishnú (la potència que conserva) i Shiva (la potència que destrueix). Tres eren els déus solars grecorromans (Helis, Febus i Apol·lo). És el nombre pitagòric per excel·lència. És el nombre que expressa el sentit de l’home considerat íntegrament (cos, ànima, esperit). La divisió de la iniciació es dóna en tres graus. El tres serveix per formar el triangle, símbol de la saviesa, perquè és, al mateix temps, el símbol de la unitat organitzativa bàsica de totes les societats esotèriques. El cinc és el nombre hiperbòreo dels orígens
El ritme dels peus sempre ha de ser constant, com a constant ha estat la tenacitat de l’ànima europea, com a constant ha estat la recerca de la Llum i la veritat, com a constant ha estat el caminar de l’europeu per la història. La constància és, en el si de les societats tradicionals, la clau de tot procés d’autèntica elevació espiritual.
Qui ha sentit o ha ballat la sardana, una de les primeres coses que li criden l’atenció és el seu ritme serè, equilibrat, ordenat i exempt de tot excés. La idea d’ordre presideix aquesta dansa. És una projecció serena de l’Ordre supracòsmic. De l’Ordre com a eix superador de tot caos, com a element vertebrador de la Llum, com a constatació d’un dels principis claus en tota societat tradicional i guerrera. La naturalesa és un dels màxims exemples d’ordre que tenim davant nosaltres. L’Ordre com a principi còsmic i sentit suprem en el procés iniciàtic. L’ordre com a irrenunciable màgia dels temps passats.
En concloure la dansa, les mans enllaçades cap amunt cauen sobtadament cap avall, amb una certa energia; és el senyal ferm de la fi de la cerimònia sagrada.
Tot cercle de dançants de la sardana té un guia. Ell indica com s’inicia la dansa (ja que no totes les sardanes comencen de la mateixa manera), segueix el ritme de la música i va indicant els canvis de ritme que la resta ha d’executar, el tipus de punt (llarg o curt) i el final. El guia és l’enllaç entre la partitura de l’orquestra i el cercle de dançants. Tinguem molt en consideració aquesta relació entre el guia i la música. No oblidem que la música fa, simbòlicament, la funció intermèdia entre el material i el indiferenciat. No oblidem tampoc el valor altament simbòlic que s’ha atribuït als diferents instruments musicals i als seus sons, des de temps remots i que, per exemple, Novalis va saber captar en les seves narracions. El guia fa totes les indicacions amb lleugeres estretes de la seva mà dreta, aquest senyal és immediatament transmesa de la mateixa manera, un a un, i de forma ràpida, a la resta de dançants. En pocs segons el cercle s’ha adaptat al nou canvi. Això és la rememoració mil·lenària del guia, del cap, del referent, del conductor de pobles o del guia espiritual, tot això és indissociable a societats genuïnament guerreres. Poques danses trobarem on la figura del guia sigui tan preclara. Aquest guia a l’origen podria ser la referència a un iniciat, a un druida sagrat. Insistim en el significatiu d’aquest subtil senyal, efectuada pel guia del grup; no deixa de recordar-nos un cert secretisme, un cert missatge que es transmet sempre però de formes molt discretes. És un altre element que confirma que els creadors d’aquesta dansa no eren gent qualssevol.
Aquesta dansa se solia ballar, en èpoques tradicionals, ara ja no, amb la peculiar vestimenta catalana, que no és ni més ni menys que una elegant projecció dels colors claus de l’alquímia: vermell, blanc i negre. El vermell en la barretina o capell frigi, que és exactament el mateix capell que acompanyava a Mitra i en la faixa; també es pot detectar en alguns antics dibuixos en el coll, en forma d’una cinta de vellut o seda, nuada. El blanc en els mitjons i camisa. El negre en les espardenyes, pantalons i jaqueta. Fem en aquest punt un més que significatiu matís. Aquests mitjons arriben fins a sota el genoll. Enllaçant amb els pantalons que comencen just sota el genoll i que queden subjectes en aquest punt per un doblec. La finalitat d’això és clara: remarcar al màxim el genoll. Recordem que el genoll descobert simbolitzava a l’iniciat. Així consta i es dedueix de les escultures de les catedrals medievals europees (el camí de Sant Jaume és una bona mostra d’això). Construïdes per cercles de grans mestres i que amagaven un missatge que anava més enllà de la simple religió. En altres escultures el genoll apareix acusada, en unes altres, en trànsit de recollir-se la túnica sobre el genoll. Però en tots els casos, el ressaltar el genoll, està associat a un llenguatge críptic. Amb tot el que s’ha dit sobre la vestimenta catalana considerem que el procés d’elevació espiritual, de conquesta de la gnosi, de projecció cap al celestial, és clar. Allò que està en contacte primer i permanent amb l’estadi més groller de la matèria (espardenyes, pantalons, jaqueta) és negre. Allò que ha despertat a la Llum (cor, que és el centre simbòlic de l’esperit) queda manifestat externament pel color blanc de la camisa. La suprema projecció al cel vindria donada pel vermell. És la culminació del procés de la Llum, s’ha anat d’allò més vulgar pel cap alt superior (el cap). En ella reposa el vermell de la barretina, en ella es manifesta el color de la màxima realització espiritual. El procés iniciàtic ha conclòs. L’alliberament és un fet. L’immortal ha aconseguit el seu objectiu.
A ningú se li escapen les coincidències entre la sardana i les danses gregues. Curiosament gregues. La terra de l’Olimp projecta la seva llum cap a Catalunya. La terra que segles després, qui sàpigues si seguint un missatge secret, conquistarien els almogàvers per a la corona catalanoaragonesa. Tal vegada buscant els orígens? Tal vegada buscant l’aliança amb el passat? Tal vegada intentant no perdre el cordó daurat de la suprema espiritualitat? Tal vegada intentant retrobar l’heroic esperit de Esparta? Tal vegada intentant desxifrar l’oracle de Delfos o els misteris de Eleusis? Però en realitat la pregunta clau és qui crea la sardana? qui és l’inspirador d’una dansa tan extraordinàriament simbòlica i ancestral en la tradició hermètica europea? La resposta acadèmica són els grecs. Però nosaltres qüestionem tot tipus d’academicismes, nascuts a la calor de la Revolució francesa. I desafiant les tesis oficialistes ens interroguem i per què no va poder arribar abans? Tal vegada la sardana fos un vell missatge, un Cercle Màgic, un dibuix simbòlic, deixat per éssers espiritualment superiors, tal vegada dels primers que van trepitjar aquesta terra catalana. Un missatge que, en el seu intent per desxifrar-ho, ens obliga a lligar a Catalunya amb les primeres onades indoeuropees que van arribar a la península, amb els celtes i els seus misteriosos druides, amb Grècia i el seu portentós saber, amb els visigots, amb els càtars i els templaris, amb els somnis continentals, amb la mística dels Pirineus, amb l’hegemonia catalana al capdavant del Mediterrani, prenent així l’herència de la vella Roma. Tot això, en el fons, no és més que el resultat natural del camí seguit pels descendents de la vella Atlántida i al mig, gairebé de forma invariable, ha estat Catalunya. Possiblement, nosaltres, ja hem arribat al final del nostre periple, ja tenim la resposta. Allí, en la mítica Atlántida trobarem les respostes a aquesta màgica dansa. Ara, que busquin els supòsits “experts”.
Per això entenem que no és casualitat que el poeta Maragall s’interrogués sobre si la sardana, és alguna cosa, també, de l’ànima del paisatge? O que Verdaguer cantés una de les més meravelloses composicions poètiques d’Europa, invocant el nom del Continent-Origen.
Tal vegada, qui ho sap, algun dia, quan Aquell que ha d’arribar arribi, serà desxifrat rúnicament, alquímicament, l’al·legoria hermètica que subjeu en la sardana.
Mentre aquest dia arriba dansem guerrers! dansem! i lliurem-nos a l’harmonia, a l’ordre, a la netedat, al calculat acompasament d’aquesta dansa, per que en ella viu la Vida, en ella resideix el Misteri. Busca-ho!
ÀLVAR RIUDELLOPS
