AUSIAS MARCH, POETA I GUERRER DE LA NOSTRA IDENTITAT

Cavaller valencià i gran home de les lletres catalanes, Ausias March va naixer amb certa probabilitat a Gandia a l’any 1397.

Membre d’un linatge que es remonta fins als primers anys de la Reconquesta, documentat des de l’any 1096,  vinculat temps després amb la castlania de Eramprunyà i que amb el temps  es va a extendir per els regnes de Mallorca i Valéncia, formava part d’una familia que habia exercit importants càrrecs notarials a Barcelona i Sitges vinculantse-se amb la politica de la Corona d’Aragó mitjançant la seva intervenció jurídica en notables serveis al rei en Jaume I. Un  avantpassat seu de nom Pere March va ser Escrivà Major de la Curia Regia, Escrivà de Ració de la Casa Real, y Tresorer de Jaume II al 1323 i va rebre la Baronia de Beniarjó a Gandia i  d’Eramprunyà a Barcelona. A més a més el seu besavi, senyor de Eramprunyà i Beniarjó va ser conseller de Jaume II i Pere IV participant a la conquista de Sardenya. Nebot de Jaume March, senyor de Eramprunyà i conseller de Pere el Ceremoniós, era fill de Pere March, cavaller català establert a València al segle XIV i de Elionor Ripoll, també de noble familia valenciana con antics orígens catalans.

Com era habitual a les familias nobles, el jove Ausiàs March va rebre  formació militar  com a patge de la cort ducal de Gandía a la que pertanyia el seu pare, participant a les Corts de 1415, a la edat de quinze anys com a membre del braç militar del Regne de València. Com a membre de la noblesa de la Corona d’Aragó va participar en tots els rites  del estament al que pertanyia, per lo qual va ser armat cavaller al 1419 participant  a les campanyes de Sardenya i Córcega. A Sardenya destacarà  en l’art de la caça i farà vida cortesana ben prop del rei Alfons el Magnànim juntamente amb altres cavallers de la expedició. Després de una curta estància a les seves posesions de Gandia, va tornar a la vida militar, participant a l’expedició contra els pirates berberiscos de les illes de Gerba y Quèrquens, finalitzant amb l’atac a Tunis, on els àrabs es plegaren a les condicions d’alliberament de prisioners europeus per a evitar la conquista de la ciutat. Al 1425, una vegada ben complits els seus deures militars como a noble de la Corona d’Aragó, Ausiàs va tornar al regne de València, amb l’agraiment del Rei que va confirmar i augmentar-li els seus drets com a senyor de Beniarjó, Pardines i Bernissa, sent posseidor, també per concesió real de l’Alta justicia i mer imperi dels seus senyorius. A més a més va rebre el càrrec de Falconer reial, exercint-lo a l’Albufera de València durant un temps abans  de la seva retirada definitiva a les seves terres, on es va dedicar a la administració de les mateixes així com a la defensa dels seus drets com a senyor feudal.

Tanmateix no és la vida militar o la seva activitat feudal-per altra banda comú als nobles de la época- la que va donar-li fama a tota Europa. Fill i nebot de poetes, Ausias March portava l’art de l’escriptura a la sang. Cassat amb Isabel Martorell, de la petita noblesa valenciana i germana del conegut escriptor Joanot Martorell, va quedar vidu un any després sense descendència, acrecentant però amb aquest casament les seves posesions. El 1443 tornà a casar amb la seva familiar Joana Escorna de la noblesa de Pedreguer. Trasladats a viure al carrer de Cavallers de València, la seva esposa moriria uns anys desprès, també sense donar-li descendència, encara que ja comptava amb cinc fills ilegitims.

Com a escriptor i poeta, va ser un autentic revolucionari, penetrant amb atreviment en un món poetic dominat per l’amor cortés, al que s’escrivia en provençal i es signava amb pseudónim. Es tractava d’uns usos ja degenerats dels més profundos valors trobadorescos perduts segles abans i que bassaven les seves obres en amors indefinits, falses i distants. Per contra, Ausiàs March sempre signava les seves obres, que es trobaven despullades de ficció, parlant de temes com l’amor real, les relacions espirituals, l’etica i l’amor. Però sobretot, i aquí ens trobem amb una important innovació dirigida a la identitat del seu poble, escribia  sempre en la seva llengua, el català. Ausiàs March va ser un poeta fecundo que ens deixà una gran quantitat d’obres, influint en importants poetes, no solament de la seva terra, sino fins i tot també als castellans com es el cas del Marqués de Santillana i Garcilaso de la Vega i loat per d’altres posteriors com van ser Quevedo, Fray Luis de León i Lope de Vega. Les seves obres han estat traduides al castellà i més modernamente al francés, anglés, italià, rus, alemà, hungaro, latí i txec.

A Ausiàs March, que va morir a València al 1459 i que es troba soterrat a la Seu de la Catedral de la capital del regne valencià, se’l considera, i no sense raó, el major poeta del seu temps. Una joia de la nostra cultura i de la nostra identitat. Una personalitat gran que pertany al nostre món cultural, i que per damunt  de denominacions i confrontacions entre germans va imposar la seva obra per  a tots els que pensaven i parlaven como ell. Com a molts d’altres a la seva epoca,  sabia d’on venia i a qué poble defensava. Recuperar doncs la seva personalitat i la seva obra és recuperar també una  part de nosaltres mateixos.

 Fer homenatges a aquests representants del nostre passat, patrimoni de tot un poble, malgrat d’alguns, en aquest moment de indiferències i confusions es lluitar  per a que la nostra identitat i cultura no desaparegui engolida dins de la confusa amalgama sense arrels que avui pretenen imposar-nos i a la que encara és possible fer front amb la nostra memoria i acció.

 Recordem doncs, al poeta-guerrer que va defensar amb les armes el nom del nostre poble, i amb les lletres la veu inmortal de la nostra llengua.

<<Jo soc aquell que em diuen Ausias March>>. Així signava el genial poeta les seves obres.

Tret de "Identitat Catalana"

CLAR I CATALÀ: IDENTITARIS ES PRESENTEN AL PARLAMENT

Una nova formació política inicia la seva campanya per a les eleccions al Parlament. Per primera vegada existeix la possibilitat que la veu identitaria catalana i europeista pugui escoltar-se dins del màxim òrgan polític nacional de Catalunya i que els catalans que defensen la seva cultura i identitat tinguin una representació pública i efectiva. Amb voluntat d’entrar al Parlament i el suport de diverses formacions identitaries europees, Josep Anglada va ser proclamat públicament el dissabte dia 13 a Barcelona candidat a la presidència de Catalunya per a les les properes eleccions catalanes pel partit Plataforma per Catalunya. Davant més de vuit-centes persones van intervenir Enric Ravello, referent identitari a Espanya i secretari de relacions exteriors de la formació, que va presentar la revista Identitat Catalana i va llegir les cartes de suport del professor Pierre Vial, president de Terra i Poble-França i de Max Bastoni, parlamentari de la Lega Nord, tercera força politica a Italia i primera a la Padania, que no va poder assistir a causa de la vaga de controladors aeris. També van intervenir una representant de les joventuts del partit identitari flamenc Vlaams Belang, segona força política a Flandes, Hilde de Lobel, parlamentària de la mateixa formació, Gabriel Adinolfi en representació de Orion i Casa Pound Itàlia i Duarte Branquinho, lider del Partit Nacional Renovador portuguès que van donar suport sense fisures el missatge de Plataforma per Catalunya. Per la seva banda van ser presentats els candidats de PxC , Moises Font per Girona, Eduard Pallerola per Lleida i Myriam Muñoz per Tarragona. Josep Anglada candidat a la presidència de la Generalitat al que diverses enquestes donen entre sis i nou diputats, va afirmar que el seu partit pretén ser una nova opció enfront dels partits de sempre, responsables de la situació de crisi econòmica i moral que pateix Catalunya així com del problema de la immigració, convocant als catalans a una nova reconquesta per a acabar amb la islamització de Catalunya i la desaparició de la identitat i cultura catalanes, acusant al "tripartit" d’haver-se venut a l’Islám i a ZP en prejudici dels interessos catalans. Clar i català: primer són els de casa i després els de fora va ser el missatge que resumeix la política pro-catalana i contrària a la immigració que pateix Catalunya en paraules de Anglada.

Per la seva banda, al voltant d’un centenar de persones convocades per associacions d’immigrants i col·lectius d’esquerres es van manifestar a l’exterior amb la intenció de boicotejar l’acte. Entre elles Jemel el-Meziani portaveu de l’associació Catalunya Plural i membre del Centre Islàmic de Vic que va manifestar que l’arribada de Anglada al Parlament seria pitjor que la grip A .

La PxC ja ha anunciat a Catalunya com és la seva intenció, els seus principis i els seus projectes, convocant a tots els quals encara creuen en aquest poble a canviar l’actual situació. Ara, vam deixar als lectors la seva elecció, els de sempre: el tripartit i les seves polítiques anticatalanas, els de fora :que es camuflen de catalans i pretenen negar la llibertat d’expressió per als identitaris catalans o la Catalunya real que lluita per la preservació de la seva identitat

WIFRED EL PILÓS I LA LLEGENDA DE LES ARMES DE CATALUNYA

 "Aquestes quatre glorioses barres seran d’ara endavant,
Esforçat comte, les vostres armes, i de tots els vostres descendents;
armes preses de la mateixa sang que heu vessat en el meu servei seran les més
glorioses que mai no n’hagi tingut noble algun"

El medioevo europeu és ric en llegendes que s’entrellacen amb traços històrics creant mites movilizadores que hem de rescatar en els moments difícils que avui viu la mil·lenària identitat catalana.
En els primers segles d’existència de Catalunya, quan la terra coneguda com Gothia era una successió de comtats fronterers que sostenien la marca de l’Imperi amb la península ibèrica envaïda pels musulmans, el noble got Wifred I, que va viure durant la primera meitat del segle IX era comte de Barcelona, d’Urgell, de Girona, de Cerdanya i d’Osona. El seu pare, el comte got Sunifred, fill de Bel.lo de Carcassona, va ser nomenat comte d’Urgell per Lluis el Pietós, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, i es va destacar, entre moltes altres gestes de la Reconquesta, l’any 841 en la defensa de Barcelona i Cerdanya davant de l’atac d’un exèrcit sarraí arribat d’Al-Andalus.  La seva mare va ser la princesa carlingia Winidilda. A Wifred, conegut com el Pilós, se li suposa nascut a Prades cap a 1840. L’any 1078 en el marc de la revolta del comte Bernardo de Gothia contra Carlos el Calvo, el llinatge de Vifred va mantenir la seva fidelitat cap a l’emperador pel que el rebel Bernardo va ser desposseït de les seves possessions, sent aquestes repartides entre els nobles fidels a la família carolingia pel que va ser investit comte de Barcelona. Señor de Urgell, Cerdanya i Girona, el nou comte de Barcelona va organitzar la colonització de l’espai que quedava buit entre aquests territoris creant el comtat d’Osona i restaurant l’antic bisbat del mateix nom. De les ruïnes que havien quedat degudes a la devastació de la invasió sarraïna, va sorgir Vic i proper a aquestes, va fundar els monestirs de Sant Joan de li Abadesses i Santa María de Ripoll, important nucli espiritual de la primera Catalunya. Pels seus dots organitzatius i voluntat reconqueridora, es consolidarà la futura nació catalana, pilar fonamental de la recuperació dels territoris arrabassats per la invasió africana. Morirà, com havia viscut, en lluita contra els invasors musulmans que atacaven Barcelona per enèsima vegada, l’11 d’agost de 1097.
Si bé, se li ha considerat en els ambients de la Reaixença com Padre de la Patria Catalana basant-se en la Gesta comitum barchinonensium escrita el segle XII pels monjos de Ripoll, el cert és que Catalunya va romandre sota dependència feudal de l’Imperi carolingi fins i tot bé entrada la reconquesta al 1258 mitjançant el Tractat de Corbeil, tanmateix, si que se li pot considerar com l’inici del llinatge de la casa de Barcelona, basi de l’empresa nacional catalana, en passar aquest comtat de forma ininterrompuda als seus successors que van liderar la voluntat infrangible de presència catalana i van continuar l’empresa d’organització, resistència i reconquesta dels seus antecessors, trasmitintse posteriorment a la casa d’Aragó. Els seus fills van ser, a més de comtes de Barcelona, Girona, Osona, Besalú, Cerdanya, Urgell, i Toulousse, bisbes d’Urgell, abats de Ripoll i la seva sang va passar a la casa comtal de Tolosa.
Seria injust parlar d’aquest important personatge de la història catalana, sense esmentar la bella llegenda segons la qual, l’actual ensenya heràldica catalana tindria els seus mítics orígens durant l’heroica mort del comte Wifred, sent el propi emperador Lluis el Pietós, el que mullant les seves mans a la ferida del comte moribund i passant els dits de dalt a baix sobre l’escut d’or del mateix, concediria armes heràldiques a la naixent Catalunya. Amb aquests orígens llegendaris que mostren la vinculació de la Catalunya goda amb el Sacre Imperi Romà Germànic, així com els seus inicis guerrers per la llibertat de la terra europea, quedava legitimat el naixement de Catalunya representat per un dels emblemas heràldics més gloriosos i antics d’Europa, armes, d’altra banda, documentades des del segle XI a la tomba del comte Ramón Berenguer II i la primera meitat del segle XII als set segells del seu successor Ramón Berenguer IV. Unes armes, passejades gloriosament per bona part d’Europa en els segles posteriors, avui visible a tots els territoris d’empremta catalana, i que va presidir l’Acròpolis d’Atenes. Una bandera, la dels quatre pals de gules en camp d’or, que a dir de Ramón Muntaner en la seva Crònica, fins als peixos havien de portar per poder creuar la Mediterrània el segle XIV.

ENTORN A L'ORIGEN DEL NOM "CATALUNYA"

Si en aquest blog s’ha parlat dels origens mítics de Catalunya, ara ho farem referint-nos als origens etimológics, en tant que la nostra llengua constitueix un factor molt important per definir la identitat pròpia i es important començar per saber d’on ve el nom de la nostra terra.

Els investigadors es decanten bàsicament per dues teories. La més recent, fa derivar el mot Catalunya de castlà, es a dir, la persona al càrrec d’un castell (recordem que la Marca Hispànica, al ser una terra de frontera, estava plena d’aquestes construccions). En aquest sentit, Catalunya i Castella tindrien un origen etimològic similar i no seria gens estrany, tenint en compte que en l’època en la que es començen a perfilar les dues identitats, la Península es trobava a l’ inici de la Reconquesta. Aquesta teoria, encara que pugui xocar a moltes persones (tan catalanes com castellanes, a causa de l’ etern enfrontament dialèctic potenciat per polítics i medis de comunicació tant d’un cantó com de l’altre) es la més acceptada actualment fins i tot pels mitjans universitaris catalans.

La segona fa derivar Catalunya de Gotholandia (la "Terra dels Gots"). Tenint en compte l’establiment d’aquest poble germànic a les nostres terres i que, juntament amb l’element hispano-romà donà lloc a la base ètnica del nostre poble, no es estrany que ja des de l’ Edat Mitjana molts erudits afirmèssin que aquest havia estat l’origen del nom de Catalunya. Recordem a més que els francs donaren el nom de Gòtia a les terres conquerides per ells entre el 759 i el 801, es a dir, la Marca Hispànica, deixant clar que l’element got era molt important demogràficament en aquestes contrades. De fet, amb el nom Gòtia es referien tambè a la Septimània (actual Catalunya Nord i part del Llenguadoc).

La tercera teoria ja ha estat exposada a l’article sobre Otger Kathalo i els orígens mítics de Catalunya.

Hi ha, a més, dues teoríes poc conegudes i gairebè gens divulgades pel mainstream acadèmic. Una, exposada per certs sectors independentistes, tot i que l’autor de la mateixa va ser una figura tan important com Joan Coromines afirma que Catalunya derivaria ni més ni menys que dels laketani (laietans, tribu ibèrica assentada al voltant de Barcelona), peró l’explicació es poc convincent: al mot laketani s’hi hauria afegit la partícula CA (forma apocada del mot "casa" freqüent en la llengua catalana:"Ca l’avi; Ca la Maria... ): Calaketani: la "terra (casa) dels laietans". Com veiem, una teoria basada en l’ instint més que en una investigació etimològica profuna, tot i que Coromines fou un investigador que en altres casos es mostrà genial.

La segona teoria de les poc divulgades ens resulta interessant ja que fa referència a un orígen basat en la mescla de dos pobles indoeuropeus (juntament amb l’element hispano-romà): Els gots i els alans. Catalunya hauria derivat del mot Gothalaunia ("Terra dels gots i els alans"). Els alans foren un dels pobles que durant l’ època de les Grans Migracions entraren a les terres de l’ Imperi Romà i s’hi establiren (sobretot a França peró tambè a la Península Ibèrica en llocs com Portugal o Extremadura, on crearen un efímer regne que posteriorment es traslladà amb els vàndals al nord d’ Àfrica). Els alans eren descendents dels escites i els sàrmates, pobles iranis, els hereus dels quals son els actuals ossetes que habiten al Caucas. Una de les rutes més importants d’entrada a la Península es la dels Pirineus Orientals, per on han entrat la majoria d’invasions del nord. Podria ser que els alans (i elements gots) abans d’expandir-se per la Península s’haguèssin establert un temps a terres catalanes i d’aquí en vinguès el nom?

Sigui com sigui, veiem que moltes de les teories exposades fan referencia als gots i que aquest element ètnic sembla tenir bastant pes en l’ orígen del mot Catalunya.

SALT: NOVA CONFRONTACIÓ ÈTNICA A CATALUNYA

De nou s’ha viscut un altre episodi de confrontació ètnica en terres catalanes. La passada setmana era el Vendrell i aquest dijous Salt, una població en la qual l’alarmant augment d’inseguretat als carrers va provocar fa uns dies manifestacions espontaneas de veïns reclamant al govern municipal del PSC-ERC mesures per frenar la caòtica situació que viuen treballadors i comerciants. Cents de catalans protestaven contra una situació insufrible a la què el consistori socialista no vol fer front. Per això el dijous grups de veïns intentaven fer-se oir en el ple de l’ajuntament quan un nombrós contingent d’immigrants va iniciar una confrontació verbal contra els mateixos demanant més drets i en defensa dels polítics que els veïns autòctons increpaven. Com en el Vendrell, una vegada més els mossos d’esquadra van haver de ser convocats per evitar una nova confrontació ètnica als carrers de Catalunya. De nou els polítics que governen la nostra terra van tornar a actuar de la manera a què ens tenen acostumats, PSC-ERC defensant als col·lectius d’immigrants i traient importància a la greu situació a la qual s’ha arribat a causa del seu propi descontrol i ineficàcia, el PP amb les seves declaracions oportunistes intentant aconseguir un benefici electoral en una terra en la qual molt pocs creuen en ells, i CIU amb el seu silenci públic. Una altra vegada la premsa va donar la notícia calladament i pràcticament fent responsables dels incidents als catalans que sofreixen el problema i que no poden callar més. I per segona vegada en aquests dies, ha estat en solitari la Plataforma per Catalunya l’únic partit polític que, portant l’opinió dels catalans de a peu, ha realitzat una anàlisi precisa i real de la situació a la qual Catalunya ha arribat amb la immigració descontrolada i que la setmana passada definia en paraules del seu president Josep Anglada com una verdadera "guerra ètnica" a Catalunya, "guerra que s’estendrà a qualsevol part del país com una taca d’oli".

Segons Anglada, l’enfrontament del passat dijous 25 de febrer entre immigrants i autòctons "demostra el rotund fracàs de la política d’immigració del consistori governat per una coalició entre PSC i ERC", una política, de la qual és responsable el Tripartit de la Generalitat, que per al president de PxC ha conjugat, irresponsabilitat i infantilisme. Primer pensant que "els immigrants es podien integrar a la societat catalana, i després comprant la pau social a cop de talonari a base de subvencions i concessions constants als nouvinguts". Anglada afegeix que "la societat no pot acollir més inmigrants que aquells que pugui absorbir el mercat de treball, perquè sinó la situació és incontrolable".

Davant d’això, Anglada insisteix en la necessitat de què "la Plataforma per Catalunya entre en el Parlament per defensar els interessos reals dels catalans, per establir una nova i dura política de control d’immigració, i perquè els immigrants que vulguin protestar puguin fer-ho lliurement als seus respectius països d’origen i no a Catalunya".

L’incident de Salt com el del Vendrell posa una vegada més en tela de seny les polítiques dominants al nostre país que han afavorit l’arribada d’una immigració descontrolada que afecta principalment al poble treballador català i que posa en perill la identitat del nostre poble i de la nostra cultura, i dóna la veu d’alerta -perfectament expressada per la Plataforma per Catalunya- davant d’una situació que empitjora de manera molt ràpida davant de la inactivitat i complicitat dels partits polítics amb representació en el parlament català.

Els catalans tenim, girant la cantonada, la possibilitat de fer-nos oir i de fer pagar els que es consideren nostres representants polítics tots els seus errors i agressions a Catalunya. El poble català demana, cada vegada en veu més alta, noves mesures polítiques destinades a un control i gestió eficaç per a la defensa de la Catalunya real i dels catalans autòctons. Sense aquesta defensa de lo nostre, sense aquesta seguretat, sense aquest suport cap al català, impossible és pensar en qualsevol llibertat o sobirania.

 

ARRELAMENT

Incloem un text del pensador Guillaume Faye, tret del seu llibre Porquoi nous combatons en la que ens parla molt encertadament de l’arrelament, l’única via que els identitaris reconeixem com a possible davant la submissió generalitzada als designis de l’universalisme amorf i dissolvent que destrueix les identitats. Un text que convida a la reflexió en uns moments en què molts creuen veure vies possibles en independències sense referents i en els quals d’altres es plegen a l’avenç del multiculturalisme mentre contemplen la destrucció de les seves identitats.

El retorn a l’arrelament dins d’un referent europeu i ètnic és l’única possibilitat de recuperació de la sobirania.

ARRELAMENT

Adhesió a la terra, a la seva herència, a la seva identitat com a motors del dinamisme històric. L’arrelament s’oposa al cosmopolitisme, als mestissatges culturals i al caos ètnic de la civilització actual. L’arrelament per a un europeu, no suposa mai immobilisme o deixadesa. Vincula l’herència dels avantpassats i la creació. L’arrelament no s’ha d’entendre de manera museográfica. L’arrelament en la preservació de les arrels, en la consciència que l’arbre ha de continuar creixent. Les arrels són vives, produeixen i permeten el creixement de l’arbre. L’arrelament es porta avant abans que res en la fidelitat a uns valors i a una sang. El tipus més perillós d’arrelament -o de pseudo arrelament- es manifesta en les mesures regionalistes i autonomistes d’esquerra, a Occitània, al País Basc, o a Bretanya, per exemple, que reivindiquen alhora una excepció lingüística i cultural, però que es lliuren al model multiracial. Segons la lletania estupefaent tantes vegades sentida: "els nostres immigrants són també bretons, bascos i occitans". La contradicció és total: s’oposen en nom de les tradicions al jacobinisme reductor però s’admet sobre la seva terra els estranys a les seves tradicions, impostos pel propi universalisme jacobí. L’arrelament que es limita a la cultura sol és folklore inútil. Deu imperativament incloure una dimensió ètnica. L’arrelament estrictament cultural és necessari però insuficient. Per als europeus de l’avenir, l’arrelament no ha de reduir-se a l’adhesió i a la defensa de les pàtries carnals sinó que ha de dur a terme una revolució interior: la presa de consciència d’una comunitat històrica de destí; Europa.

Guillem Faye  (Porquoi nous combatons)

ARNAU MIR DE TOST, EL CID CATALÀ

Arnau Mir de Tost, nascut poc després de l'any 1000, va haver de ser un d'aquests guerrers d'origen visigot que va fer de la seva vida una lluita constant per afermar la seva sang i el seu mode de vida, i que a més va fer possible la reconquesta de les terres que havien estat dels seus avantpassats. Nascut en una família de guerrers de frontera del comtat d'Urgell, aviat va quedar orfe del seu pare Miró, senyor del castell de Tost. Eren aquestes famílies de castellans, o carlans, una important part de la petita noblesa catalana, de la qual van sorgir importants llinatges de senyors de la guerra com és el cas que ens ocupa. La paraula carlà,  fa referència a una important figura de la petita noblesa catalana, es tracta de guerrers de l'estament de cavallers, pertanyents a la noblesa menor, és a dir, de sang noble però sense béns materials, equiparable als gentilhomes i infançons posteriors de la resta de la península, i que actuaven com a delegats del senyor feudal al que estaven obligats de forma lliure, guardant, administrant i defensant un o alguns dels seus castells. Eren persones de confiança dels senyors medievals i tenien al seu càrrec la guàrdia efectiva de la fortalesa solar a què pertanyien, trobant-se al capdavant de la guarnició militar de les mateixes. A canvi d'aquest servei militar tenien en feu una part de les propietats del castell. Amb el pas del temps, aquestes famílies de militars professionals van anar acumulant diverses castellanies, obtenint nous privilegis i assentant el seu llinatge amb armes pròpies, convertint-se en alguns casos, gràcies al seu valor i serveis en la guerra de reconquesta, en verdaders senyors de la Catalunya Vella. Guerrers valerosos, orgullosos de la seva sang i els seus orígens, van fer de la seva vida una lluita constant contra l'invasor africà que havia derrotat cents anys enrere als seus avantpassats. La seva tenacitat , valor i esforç els va convertir en importants senyors, membres d'una aristocràcia que es va legitimar davant dels altres sectors socials europeus de la península ibèrica per regir  les destins dels nous enclavaments catalans. Aquesta és la història d'un d'ells.
La família d'Arnau Mir pertanyia a un dels llinatges més pròxims a la poderosa casa d'Urgell, per la qual cosa ho podem trobar des de molt jove al costat del seu senyor natural Ermengol II d'Urgell ocupat en les lluites contra els musulmans. La seva proximitat al comte català es comprova per ésser un del testimonis del conveni de cessió per part de Berenguer Ramón I de Barcelona a Ermengol II d'Urgell, dels castells d'Alós, Rubió, Malagastre, Obi i Montmagastre. L'any 1034, a les ordres del comte d'Urgell, conquereix la vall de Áger, important gesta militar que va ampliar les fronteres del comtat d'Urgell a la vall del Segre. Com a conseqüència d'aquesta victòria, Ermengol II li va cedir el castell d'Artesa. Amb la mort del comte, va obtenir també Montmagastre i altres enclavaments, convertint-se en el principal senyor de les terres frontereres del Segre Medio. N'havia casat l'any 1031 amb Arsenda, també de llinatge noble, establint-se a l'humil castell de Llordà, convertint-lo en important fortalesa i base de les seves empreses guerreres, mentre exercia com a tutor del futur comte Ermengol III. Després de la pèrdua de Áger a les mans dels musulmans, el va reconquerir l'any 1047, aquesta vegada de forma definitiva, convertint-se en vescomte de l'esmentada plaça. Feudatari dels comtats de Barcelona, Pallars i Urgel, l'any 1060, Arnau Mir de Tost era un dels principals senyors de guerra de la marca catalana o hispànica, càrrec al qual va arribar gràcies al seu esforç militar i als seus dots polítics i organitzatius. L'any 1068 va participar en l'assemblea de magnats que va promulgar els primers Usatges de Barcelona, el codi de lleis feudals vigent a Catalunya fins a l'any 1714. En aquestes dates, els dominis i possessions d'Arnau Mir, s'estenien des dels castells de Vallferosa i Biosca al Solsonés passant per l'Alta Noguera fins a internar-se en el Montsec. Més de trenta castells i diverses possessions agràries convertien el vescomte d'Ager en el lider d'un petit estat dins del comtat d'Urgell així com en el personatge històric més important de l'Alta Edat mitjana a les terres de Lleida. Com el Cid castellà, també va establir importants aliances familiars casant les seves filles València, amb el comte ramón IV de Pallars i a Letgarda amb Ponç I, vescomte de Girona i senyor de Cabrera. Quan l'any 1066 el seu pupil el comte Ermengol III d'Urgell va morir lluitant a Barbastro al costat del rei d'Aragó, Arnau es va fer càrrec de les restes del seu senyor natural portant-lo a les seves possessions de Áger i enterrant-lo a la col·legiata de Sant Pere i fent-se càrrec del fill d'aquell, Ermengol IV fins a la seva majoria d'edat, actuant de facte com a verdader senyor d'Urgell, sense oblidar en cap moment el principi i juramenti de fidelitat que li lligava la família comtal.
Cabdill militar dels exèrcits confederats de Barcelona i Urgell, l'any 1064 va liderar amb el suport papal els exèrcits catalans en la Reconquesta, en una empresa que ha estat reconeguda com la primera croada de la història.
L'any 1072, poc temps després de la seva peregrinació a Compostela, el vell cabdill català redactava el seu testament, lamentant profundament en el mateix, que la vida no li hagués donat més dies per conquerir més terres els invasors musulmans.
Realment, la vida d'Arnau Mir de Tost mereixia un romanç similar al que va enaltir les glories del seu homòleg castellà Rodrigo Díaz de Vivar. Potser d'aquesta manera, no seria avui un injust oblidat per a la història i la memòria popular. Gran personatge del seu temps, verdader heroi medieval català, temut pels seus enemics i respectat pels seus, és avui tanmateix poc conegut a les terres que el van veure néixer i del tot desconegut en les de l'àrea castellana. D'Arnau Mir de Tost no han quedat retrats ni efígies, sol les armes del seu llinatge, perpetuat en d'altres casa nobles de la vella Catalunya. Tanmateix, seria impossible entendre la història del nostre poble sense conèixer a personatges com a aquest important cavaller català que va fer de la fidelitat i la lluita per la seva identitat el seu viatge en la vida, per passar a la immortalitat que alguns avui s'entossudeixen a enterrar.
Malgrat tot això, les gestes i l'exemple d'Arnau Mir de Tost es troben, com la de tants d'altres, presents en la nostra memòria i en el record de la nostra identitat.
Encara que no interessi.

LA LLEGENDA D'OTGER CATALO I ELS NOU BARONS DE LA FAMA

 

APROXIMACIÓ AL ORIGENS MÍTICS DE CATALUNYA 

La cultura oficial és poc generosa amb determinats esdeveniments i circumstàncies de la nostra història més profunda i en particular, amb els fets més crucials per a la nostra identitat, llegendes que podrien donar sentit al nostre gris present. Si a això afegim tres-cents anys de centralisme forçosament ingrat amb la història de nacions històriques com Catalunya, no ens ha d’estranyar el desconeixement que sobre l’inici de la Reconquesta catalana nia en general en la cultura històrica oficial espanyola i en particular entre l’espanyol del carrer, incloent una important majoria de catalans, preocupats per "independències" del no res i per revengismes sense sentit alhora que ignorants dels perills i causes de l’esclavització i desarrelament als quals s’enfronten.
Sol alguns mites sobre els nostres orígens i història sobreviuen, cada vegada més deslluïts i oblidats, mentre que d’altres corren el risc de perdre’s en l’oblit. En aquest sentit no podem oblidar que si en el patrimoni històric espanyol es va tenir com heroi medieval de la Reconquesta al Cid castellà, també va existir, per exemple, un guerrer català que amb el nom d’Arnau Mir de Tost, va deixar en poemes i sagues les seves gestes contra l’Islám, i que si Castella i Lleó van tenir al Senyor Pelayo, Catalunya no pot ni ha d’ignorar el mite dels seus inicis com poble que naixia precisament com l’astur-lleonès fruit de la resistència contra l’invasor i la continuïtat de la seva sang i cultura europees.
La llegenda d’Otger Kathalo, al que també es denomina Otger de Gothland, i els 9 Cavallers de la Terra, també coneguts com a Barons de la Fama, és una d’aquestes sagues que per la seva bellesa, simbolisme i interès històric no hem d’oblidar ni passar per alt, sent conscients que estem davant de molt més que un bell recurs literari. Però a més, el seu significat, simbolisme i ensenyaments, fan que avui en dia sigui de summe interès rescatar-la i prendre-la com un mite motivador, d’especial interès per al poble català i els descendents d’aquells que van ser els seus protagonistes fa ja més de mil dos-cents anys.
Aquell no tan llunyà segle VIII, les tropes musulmanes havien vençut als exèrcits visigots, conquerit la península ibèrica i destruït el regne de Toledo. Les restes del poble visigot i de la població hispà-romana s’havien retirat a les zones muntanyoses del nord i nord-est peninsular per fer-se forts i iniciar la resistència contra l’invasor. A les muntanyes astures, alguns descendents dels celtes , al costat de grups d’hispà-romans sota la direcció d’una important elit guerrera visigoda no tardaran en  fer front a les tropes africanes. D’aquesta resistència naixerà el mite de Covadonga i la restauració de l’ordre got en la dinastia fundada pel noble Pelayo, sota qui sorgiran les realitats de Lleó-Astúries i Castella.
Pocs anys després dos pobles germànics, ambdós detentadors de l’ordre romà-germànic, fan front als exèrcits islàmics que penetrant per les vies pirinenques amenaçaven amb estendre la seva conquesta a la resta d’Europa, frenant per la força de les armes a Tolosa i Poitiers la marea africana que trenta anys abans s’havia infiltrat des de les columnes d’Hèrcules. És en aquest moment de confluència entre els temps antics i l’edat mitjana, en la densitat de les bromes de les muntanyes pirinenques, entre el mite i la història, que naixerà, per mediació del sacrifici dels herois, una de les identitats ètniques més glorioses d’Europa.
La història ens parla d’un guerrer germànic, de nom Otger, senyor del castrum Catalaunicum, el qual gentilici va poder ser el castell de Chalons al Xampany -a prop del lloc on l’any 451 va tenir lloc la batalla dels Camps Catalaunicos- i que sota la tutela de l’imperi franc va reorganitzar la resistència de la noblesa visigoda refugiada en les seves antigues possessions del regne de Tolosa. La llegenda ens transmet la història d’un guerrer arribat del Nord que ferit greument en una batalla desesperada per detenir l’avenç musulmà, es va refugiar a les muntanyes pirinenques alimentant-se de fruits silvestres i de la llet dels cérvols salvatges sent cuidat pel seu fidel llebrerGanguil, que llepant-lo dia a dia va curar les seves ferides. Mentre es recuperava, el jove guerrer afilava la seva espasa Vilardella i polia el seu escut blau amb l’esperança de tornar a guerrejar contra els invasors d’Europa. El temps va anar passant i quan va considerar que ja havia recuperat el seu vigor va fer ressonar la seva banya de cacera profunda i prolongadament entre les valls, els boscos i les muntanyes de la terra envaïda, en una crida a tots aquells guerrers que fidels a la seva sang i a la seva terra desitjaven com ell oferir les seves vides per recuperar els territoris profanats. Fruit d’aquesta crida van arribar nou cavallers com ell de sang germànica que al voltant d’una taula rodona van ajuntar les seves espases amb les d’Otger Kathalo jurant davant de l’altar de la Verge negra de Montgrony complir amb el seuempenyorament de Reconquesta al crit de Venjança i Guerra contra l’ocupant musulmà. Aquests nou guerrers, coneguts com  els cavallers de la Terra o els nou Barons de la Fama, van iniciar el combat amb els seus mesnadas cap a diferents llocs aconseguint importants victòries contra el seu enemic i reorganitzant la nova terra fronterera que impediria que els invasors del sud tornessin a passar els Pirineus. Es diu que aquests cavallers van ser els troncs dels importants llinatges catalans deCervelló, Erill, Ribelles, Montcada, Cervera, Pinós, Anglesola, Alemany i Mataplana. Com és freqüent en aquest tipus de llegendes, el guia d’aquesta companyia, Otger Cathaló finalitzarà la seva aventura morint en l’empresa guerrera a què es va consagrar, donant el seu nom i armes - el fidel llebrer Ganguil amb un collaret d’or afegit al seu escut per desig pòstum- al  nou creat enclavament d’oposició a l’invasor islàmic i aconseguint la victòria i la fama després de la mort. Els seus companys d’armes així com els seus successors s’encarregarien de trasmitir aquest sacrifici a través de les generacions venidores. El que segles més tard seria conegut com Catalunya naixia entre muntanyes sagrades, bromes, llegendes i ecos de batalles en les quals es va afirmar la voluntat de lluita i resistència europea.
Aquesta llegenda del naixement de la Nació Catalana és rica, tal com es pot reconèixer, en certs simbolismes presents en altres mites europeus. El nom de pila de l’heroi primordial català és d’origen germànic i recorda uns orígens nòrdics, mentre que seu gentilici que per a alguns fa referència a un altre lloc mític on tres-cents anys abans es va frenar l’avenç dels huns sobre Europa, per a d’altres recorda els orígens visigòtics de l’inici de la reconquesta catalana, per la possible derivació deGothland en el topònim Cathalo, nom que els francs donaven a les terres de la frontera sud de l’imperi franc ocupades pels gots. Hi ha també qui ha volgut veure en els orígens dels seus avantpassats el castell de Montglane als Alps, considerat per alguns com el Castell del Greal, i n’hi ha qui li identifica amb Holger el Danés, heroi víking que apareix en la cançó de gesta La legende de Charlemagne que es va unir a les tropes de Carlomagno per lluitar contra els invasors islàmics del sud, i que,entroncando en els mites del  heroi dormit va acabar retirant-se al seu castell de Kronborg on des de llavors dorm i somia mentre la barba contínua creixent en espera de despertar per tornar a la lluita quan un nou perill amenaci la seva Pàtria. Segons aquesta mateixa llegenda, el vell Holger, que continua vestit de ferro i acer, i que recorda el que ha somiat per mediació d’un àngel que li visita en el solstici d’hivern, tornarà al nostre món aixecant-se i trencant la taula en estirar la seva llarga barba i pegarà tan fort amb les seves armes que els seus cops se sentiran en tots els confins de la terra. En qualsevol cas, Otger encarna un mite europeu de combat, present als pobles nòrdics que regien i salvaguardaven Europa durant els començaments de l’Edat Mitjana.
Com els fundadors de Roma, o els protagonistes de la llegenda més coneguda de l’altra reconquesta hispànica de Covadonga, l’heroi català va sobreviure entre muntanyes alimentat per la naturalesa, i a ningú no ha d’escapar-li la referència a certa taula rodona, on els nou cavallers ajunten la seva espasa sota el lideratge deVilardella en un dels llocs més sagrats de la geografia catalana, prenent com a referència espiritual una de les misterioses verges negres tan relacionada posteriorment amb els cavallers templaris i que recorda directament els mites artúrics bretons.
Però és sens dubte l’element simbòlic del gos, que quedaria immortalitzat a les primitives armes dels primers comtats de la Marca Hispànica, un dels més importants d’aquesta llegenda. Als tractats heràldics medievals el gos fa referència als valors de fidelitat i de valor i coratge en els perills, però també a la guàrdia i defensa dels territoris, i quan, com en el cas que ens ocupa porta un collaret es relaciona al portador d’aquesta figura amb la defensa de les fronteres associat a la fidelitat guerrera, mentre que més antigament, el gos com a símbol pagà representa els lares o Guardians de la Llar, associada a la Resurrecció pels pobles germànics, i disposada sempre a defensar més que a defensar-se.
D’altra banda, el final d’Otger Kathalo recorda al d’altres Caps de companyies guerreres juramentats darrere un ideal superior que moren en batalla, i que amb la seva mort heroica aconsegueixen la victòria, quedant adormits en espera de salvar el seu poble quan el mateix sigui definitivament amenaçat. Com anys després el seu hereuWifred, en els seus últims moments tindrà com a últim desig dotar d’armes simbòliques el poble a què serveix.
Els seus hereus, els barons de la Fama, van fundar baronies en el nou territori i d’elles sorgiran els llinatges més importants catalans, senyors de castells o castlans el nom del qual s’unia amb el del fundador mític de la nova nació llegant per a la posteritat europea les seves sagrades lletres en el gentilici de Catalunya. Una sang que es va vessar i va estendre sense fi fins a acabar amb l’enemic contra el qual els seus antecessors s’havien conjurat no parant fins a recuperar la terra ocupada. Les seves armes van brillar a tota la Mediterrània i els seus cognoms avui es mantenen en les terres valencianes del sud, i en les insulars de l’antic regne de Mallorca i de Sardenya. Units sota una identitat indestructible i una voluntat d’afirmació i conquesta, els hereus d’Otger Kathalo van crear història, coneguts ja com a catalans, cap al segle XI, i es van estendre des del Pirineus fins a l’horta murciana arrabassant possessions als musulmans, i des de la península fins a les illes Balears, clavant les seves ensenyes per tota la Mediterrània fins al sagrat Acròpolis atenès. Membres i dirigents primer a la Corona d’Aragó, de les Españas després i sempre presents a Europa, van conservar la seva identitat, llengua i cultura participant en totes les empreses universals de la història dels últims mil anys, donant a la posteritat científics, guerrers, marins i fins i tot Papes a la Cristiandat.
Per això, Otger Cathaló i els seus nou Cavallers de la Terra són avui un referent per a tots els fills de Catalunya en aquests temps en els quals la personalitat, cultura i valors d’aquesta identitat mil·lenària tornen a estar amenaçats davant de la passivitat, desunió i ignorància cap al seu passat d’un poble que ha oblidat el que és, i cualés el principal obstacle per a la seva supervivència i afirmació.

E.Monsonís
Tret de la revista "Europae". Traducció propia. 

 

 

CONVIVÈNCIA O GUERRA ÈTNICA?

Revolta al Vendrell

El passat 17 de febrer, va tenir lloc tota una rebel·lió en massa al barri de Les Planes de la localitat d’El Vendrell, un barri amb majoria de presència immigrant. Durant un control rutinari dels Mossos d’Escuadra en el qual va resultar detingut un jove magribí per possessió d’haixix, el detingut va intentar agredir els policies, recolzada per mig centenar de persones de la mateixa étnia que van iniciar tota una batalla campal llançant pedres i altres objectes contra els agents, cinc dels quals van resultar ferits, i que finalment van haver de demanar reforços. Després de l’arribada de vuit furgonas de policia, el numero d’agressors va augmentar al centenar i van continuar fent front als mossos d’esquadra alguns fins i tot llançant objectes des de les teulades, i d’altres apedregant amb material d’una obra propera a les forces de seguretat allà concentrats, mentre alguns grups d’atacants intentaven arrabassar les porres als agents.
Per al PSC es tracta d’un acte puntual, malgrat que fa més d’un any es produïssin incidents entre immigrants magribins i policies a la mateixa localitat, per a la premsa, que ha donat la notícia de forma silenciosa, de simples altercats entre "veïns" o "joves" i policia. El PP, un dels majors responsables de l’arribada massiva d’immigrants al nostre país critica de forma oportunista les polítiques d’immigració del PSOE, i el CIU calla.
Es tracta,  tanmateix, d’un més dels tristament cada vegada més freqüents episodis de guerrilla urbana a les zones on es troba concentrada una creixent població immigrant d’origen extraeuropeu, que a la manera dels seus germans residents en altres països com França o Itàlia, actuen de forma perfectament organitzada contra les forces policials la presència de les quals consideren una provocació i un obstacle a la llei pròpia que aquestes bandes imposen en la qual cosa ells consideren els seus territoris. Explosions, cada vegada més freqüents, i que no fan sinó augmentar.
Unicamente, la formació identitària Plataforma per Catalunya, que compte en aquesta població amb tres representants, s’ha atrevit a apropar-se a la realitat, qualificant els fets com un episodi inicial de "guerra ètnica", confrontació que a dir del seu president Josep Anglada, "s’estendrà arreu del país com una taca d’oli, igual que ha passat als suburbis de París". Anglada considera que els col.lectius d’immigrants d’origen magribí "volen viure en guetos per poder crear zones aïllades dintre de les ciutats on no hi hagi cap mena de llei i on ells hi tinguin el control total".També el regidor de PxC en aquest ajuntament, August Armengol, ha declarat que "quan els mossos d’esquadra han volgut entrar en aquestes zones sense llei s’han trobat amb aquests actes violents, que per altra banda, nosaltres ja vam avisar" i que"en aquest barri ja no queden massa persones autoctones ja que tot el món que ha tingut els suficients recursos ha marxat d’aquest barri sense llei".
Afirmacions, cada vegada més ratificades per la població catalana padecedora d’aquesta situació, que contradiuen la "veritat" oficial d’un sistema que ha propiciat l’arribada i establiment d’una immigració descontrolada i massiva que amenaça la identitat, el progrés i la seguretat del poble català.