JOVENT, NATALITAT I IMMIGRACIÓ: DADES PREOCUPANTS PER A LA IDENTITAT CATALANA

El 27% dels joves a Catalunya són estrangers.

Uns 370.000 joves han arribat a totes les zones del territori, sobretot, durant la darrera dècada

La Secretaria de Joventut de la Generalitat acaba de publicar el primer estudi sobre joves d’origen immigrant on es mostra la “pluralitat interna” d’aquest segment de població amb diferents nivells d’arrelament a Catalunya. El 27% de la població catalana d’entre 15 i 29 anys ha nascut a l’estranger. Uns 370.000 joves han arribat a totes les zones del territori, sobretot, durant la darrera dècada. Per demarcacions un 27,2% dels joves de les comarques gironines són d’origen estranger, un 26% a les Terres de l’Ebre, un 24,7% a la Val d’Aran i l’Alt Pirineu, un 24% a les comarques de Ponent, un 23,1% al Camp de Tarragona, un 21,8% en l’àmbit metropolità i un 16,6% a les comarques centrals

L’estudi, que ha coordinat el professor de la Universitat Rovira i Virgili, Amado Alarcón, aposta per un model de ciutadania cívica. Els autors del treball consideren un “gran repte” de futur garantir la “igualtat d’oportunitats” formals amb la resta de joves. Per destacar el pes de la població d’origen estranger, l’any 2008 van néixer a Catalunya, segons l’IDESCAT, uns 25.220 nadons fills de mare estrangera. Això representa un 28,2% dels naixements registrats aquell any a Catalunya.

L’estudi defineix tres grans grups de joves d’origen immigrant per mostrar la pluralitat d’aquest segment de la població. El primer grup són aquelles persones d’entre 16 i 29 anys que han vingut a Catalunya per “decisió pròpia”. El segon grup correspon a aquells joves d’origen estranger que s’han “sociabilitzat” a Catalunya perquè o hi van néixer o hi van arribar abans de l’educació primària. El tercer grup són aquells joves fills i filles d’immigrants que han arribat a Catalunya després de la infància

font: http://www.elsingulardigital.cat/

tret de : http://cat.novopress.info

 

Catalunya és al capdavant d’Europa quant a població immigrant.
Al nostre país al voltant d’un 18% de la població és immigrant. En aquest percentatge no s’inclouen els contingents de persones arribades sense passar cap tipus de control, però en qualsevol cas, se sospita que més d’un 30% dels mateixos resideixen a les nostres terres de forma il·legal, mentre que més d’un 20% es dediquen a l’economia submergida. Es detecta que al voltant del 50% dels mateixos són d’origen africà, seguits d’un 25% de sudamericans i en la resta predominen els asiàtics. I el pitjor, el creixement dels mateixos ha estat rapidísim, tenint en compte que l’any 2002 hi havien censats unicamente 181.590 immigrants a Catalunya, és a dir, un 2,9%.
Aquest fet s’accentua si ens referim a persones joves o en edat infantil: fins 14 ciutats catalanes superen el 25% d’alumnes immigrants, destacant censos com el de SALT, Cadaqués o Castelló d’Ampuries on es dispara fins a més del 40%. A la ciutat de Barcelona són ja 31 les escoles que superen el 50% d’alumnes immigrants, alarmant-nos el cas de l’institut "Joan Coromines" del barri de Sants on s’arriba, per exemple, al 90%!.
Per la seva part, entre els anys 2000 i 2008 els naixements de fills de famílies estrangeres residents en Catalunya s’han multiplicat per quatre, és a dir, han augmentat en un 340%... contrasta aquesta xifra amb l’11% d’augment en les famílies autòctones catalanes en els últims anys, una ridícula recuperació demogràfica que per cert ha parat en els dos últims anys.
Aquestes dades expliquen el perquè del decreixement del nombre de parlants en català, l’augment de la conflictivitat social als carrers de moltes localitats catalanes, una despesa social inadmissible en un moment en el que el 18% dels catalans es troben a l’atur forçós
Sens dubte, aquesta situació és el resultat d’un decenni de polítiques anticatalanes per part dels quatre partits polítics que durant aquest temps han tingut alguna parcel·la de poder en les institucions catalanes.

Cal des d’ara i de forma urgent iniciar politiques radicals del control de la inmigració i en favor de la natalitat autóctona.

La nostra identitat el demana urgentment.

 

« Els inmigrants d’avui seràn els catalans del endemà »

Carod-Rovira

LLEIDA SERÀ LA PRIMERA CIUTAT CATALANA QUE REGULARÀ EL BURKA

LLEIDA SERÀ LA PRIMERA CIUTAT CATALANA QUE REGULARÀ EL BURKA

 

L'Ajuntament de Lleida serà el primer de Catalunya a regular l'ús de la burca a través d'una moció que presentarà al ple municipal del proper divendres.

La nova llei prohibirà entrar en qualsevol equipament públic municipal amb burca o qualsevol variant que cobreixi i amagui la cara com el nicab.

L'alcalde de la ciutat, Àngel Ros, ha explicat que els serveis jurídics de la Paeria han elaborat un informe que conclou que als equipaments públics municipals –com ara els casals, centres cívics, esportius, culturals o educatius– l'Ajuntament pot regular els criteris d'admissió.

La comunitat islàmica de la ciutat, que representa els musulmans de setze mesquites de Ponent i l'Alt Pirineu i Aran, ja ha anunciat que si es tira endavant la prohibició presentarà un recurs al Tribunal Constitucional (TC). Segons el portaveu d'aquesta comunitat, Abdul Karim, la mesura és "partidista" i fomentarà el rebuig de la resta de ciutadans contra els musulmans. Karim ha remarcat que si es prohibeix el burca o el nicab també s'hauria de fer el mateix amb els hàbits que porten les monges de clausura o algunes vestimentes usades per capellans.

Karim ha insistit que la prohibició de la burca "inconstitucional perquè limita la llibertat que preveu la Constitució espanyola". Per Karim, es tracta d'un "assetjament continuat i difamatori".

També ha assegurat que les dones musulmanes són lliures de dur la burca o el nicab segons el seu grau de compromís en l'obediència a Al·là i en el respecte al marit, però no perquè els hi obligui ningú.

 

Avui (26/05/2010)

 

 

 

Que és el realment preocupant, que les dones musulmanes portin burka o que els musulmans estiguin assentats a les nostres terres creient-se prou legitimats per rebutjar a través de 17 mesquites establertes al solar dels nostres avantpassats una llei acordada per un govern municipal català?


Cual serà el futur de Catalunya quan els immigrants tinguin la suficient força per tenir representants als òrgans catalans de govern?

PUBLICAT IDENTITAT CATALANA Nº 29 (15 MAIG-15 JUNY)

Sumari

La qüestió del vel islàmic pàg. 3

El frau dels actius immobiliaris pàg. 5

Cataluya: crisi del independentismo pàg. 6

Els marroquins invisibles per a l’Ajuntament de BCN pàg. 9

UPyD: patrimoni de Rosa Díez pàg. 11

Lliçons de la crisi pàg 15

Què és-Al Qaeda del Magrib Islamic? pág 16

L’Europa dels Austrias pàg. 26.

MESURES CONTRA LA CRISI: ANGLADA ( PXC) DEMANA QUE ES RECONEGUI LA IMMIGRACIÓ COM UN DELS PRINCIPALS FOCUS DE DESPESA DEL ESTAT

Anglada ha manifestat a Sant Boi que les mesures per reduir el dèficit no aconseguiran el seu objectiu mentre no es reconegui a la immigració com un dels principals focus de despesa de l’Estat i s’actuï en conseqüència.

COMUNICAT DE PREMSA

VIC, 14/05/2010; PLATAFORMA PER CATALUNYA (PxC) ADVERTEIX SOBRE LES MESURES ANUNCIADES PER ZAPATERO EN EL CONGRÉS

Vic.- El president de Plataforma per Catalunya (PxC), Josep Anglada, ha advertit en un acte celebrat amb militants del seu partit a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) que entre les mesures destinades a sanejar els comptes públics no figura cap que abordi la reducció d’una de les principals càrregues de l’Estat: “la immigració, que avui figura com el principal grup social subvencionat i que genera una despesa molt superior als beneficis que reporta a l’erari públic”.

El líder identitari ha acusat al govern Zapatero de reduir els sous als funcionaris, congelar les pensions, augmentar els impostos i eliminar l’únic estímul a la maternitat, en lloc d’afrontar la repatriació dels excedents d’immigració que han arribat en els últims anys i que es configuren com una de les principals fonts de la despesa pública en sanitat, educació, justícia, interior, presons, benestar social, etc. I ha afegit que “solament la repatriació dels excedents d’immigració resoldrà el problema del mercat de treball i disminuirà dràsticament els 5.000.000 de desocupats, disminuirà la despesa de l’Estat, sense necessitat d’afrontar mesures que lesionin els interessos de les classes mitjanes i els treballadors autòctons”.

Per això Anglada ha dit que “el seu partit proposa la repatriació immediata d’immigrants il•legals, la repatriació d’immigrants aturats de llarga durada, el cessament de les regularitzacions per arrelament i del reagrupament familiar, mentre subsisteixi l’actual crisi econòmica i les actuals taxes d’atur, com mesures ineludibles per reduir el dèficit de l’Estat”.

Anglada també ha denunciat que “amb les mesures proposades per Zapatero per disminuir el dèficit, la crisi econòmica es transformarà definitivament en crisi social i, de persistir aquesta, acabarà sent una crisi política d’envergadura que posarà en perill el sistema polític espanyol”.

Departament de Premsa de la Plataforma per Catalunya (PxC)

Vic, 14 de maig de 2010

http://www.pxcatalunya.com

 

QUAN LA RECONQUESTA COMENÇA A TOLOSA

 En l'any 721 un poderós exèrcit islàmic que continuava la conquesta de terres europees iniciada en Guadalete, és derrotat en les muralles de Tolosa, antiga capital del regne godo. Poitiers, onze anys més tard serà el fre definitiu,-almenys durant l'Edat Mitjana- a les aspiracions islàmiques de conquistar Europa. A partir d'aquest moment, Tolosa i Septimania, i els incipients comtats pirerenencs de la futura Catalunya, terres totes elles d'empremta goda, i per això denominades Gothia, es convertiràn, amb el suport de l'imperi carolingi no només en la difícil frontera militar d'Europa, sinó també en el bressol d'una important Reconquesta no sempre tinguda en compte. Que aquest procés va ser iniciat pels visigots que van deixar una empremta germànica en el primitiu regne asturià i les seves posteriors extensions, és una mica que a dia d'avui queda fora de tot dubte malgrat els intents de confusió referent a això per part d'historiadors com Barber i Vigil, tal com han demostrat sobradamente Claudio Sánchez-Albornoz o més recentment el professor Besga Marroquín entri altres. Després de la victòria de Tolosa, tan sol deu anys després de Covadonga, i la batalla de Tours, en les proximitats de Poitiers en l'any 732, la cavalleria germànica a les ordres de Carlos Martel va frenar l'avanç de les tropes musulmanes en terres d'Europa. El resultat d'aquesta batalla va iniciar una política militar, en principi defensiva, en la frontera de l'imperi franc que donarà origen a una nova marca o frontera europea, coneguda més tard com "hispànica", ja que com "hispani" eren coneguts pels seus germans godo-septimans els godos peninsulars refugiats en Septimania, fruit de la qual, naixerà el que segles més tard coneixerem com Catalunya. Ja amb Pipí el Breu en l'any 759 queden fora del perill musulmà Provença i Septimania i en el 768 es reconquesta Aquitania, coincidint la majoria dels historiadors que el domini efectiu d'aquestes zones es va assolir gràcies a la resistència contra l'invasor musulmà i posterior suport i connivència amb els francs per part de la noblesa visigoda de la regió. A partir de l'any 798 s'inicia una penetració militar en territoris musulmans organitzada per Lluís de Aquitania que també va contar amb la plena col·laboració de l'aristocràcia visigoda pirinenca assolint-se el control de les comarques d'Urgell, Pallars i Ribagorça mentre que en l'any 801 Lluís el Pietós conquesta Barcelona quedant com governador el comte visigot Bera, substituit posteriorment pel magnat franc Bernat de Septimania, comte de Narbona. En el marc de les disputes polítiques entre Lluís el Pietós i el seu germà Lotari, es va recompensar la fidelitat cap al primer per part de la casa comtal visigoda de Carcassona quedant encarregats dues membres de la mateixa, els germans Sunifred i Sunyer dels comtats d'Urgell-Cerdanya i Ampuries-Rosselló respectivament. La formació del nucli original català sorgirà posteriorment, fruit de la divisió d'aquestes marques meridionals de l'Imperi carolingi paral·lelament a la unió dels comtats de la mateixa marca, sota l'autoritat del comte responsable militar o "marquès". Aquest marquès, que per aquell temps era el comte de Barcelona, descendia, com hem apuntat, de l'estirp goda de Carcassona, comtat que quedarà associat durant molts anys a la casa d'Aragó-Barcelona, i serà el tronc del llinatge real d'aquesta Corona. Wifred, fill de Sunifred de Carcassona va quedar com comte d'Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona i Bassalú i el seu germà Miró amb el Rosselló. El nét de Wifred, Wifred Borrell serà l'últim marquès i comte de Barcelona a prestar homenatge de fidelitat a un sobirà franc, encara que legal i formalment els comtats catalans van quedar sota la dependència feudal dels francs fins al tractat de Corbeil en l'any 1258, durant el regnat de Jaime I, possible fre legal a l'existència fins a la unió amb Aragó d'un rei català. Es tractava doncs, de pobles germànics, francs i gots de la Septimania, al costat d'altres gots refugiats que s'organitzen política i militarment per a defensar Europa de la invasió islàmica

És evident, i es comprova en la omomástica documentada de l'època que l'estructura dirigent de les marques pirenenques i de les terres de l'antic regne de Tolosa, la Septimania i Aquitania era d'estirp visigoda. Aquesta zona era terra visigoda des de tres segles abans, i per això era coneguda com  Gothia, i els seus habitants com goths i gods. Coneixem també que van existir pactes entre aquesta població i els francs per a organitzar la defensa d'aquestes terres frontereres, i que grups nombrosos fugits de la Hispania musulmana hagueren d'unir-se als seus germans dels Pirineus. També en la mitologia dels orígens catalans es comprova amb els nou barons de la fama o en la llegenda de l'heràldica dels quatre pals de gules en camp d'or convertida posteriorment en símbol nacional català l'empremta germànica en el nucli primordial de la nació catalana. En qualsevol cas, quedaria comprovada una important col·laboració inicial entre visigots i francs en l'inici de la nació catalana, i una dependència feudal voluntària dels comtats catalans cap a l'imperi carolingi que duraria més de quatre segles. Hauríem d'esperar també alguns segles, probablement cap a finals del segle XI, amb els últims Berenguer, perquè els habitants de la Marca, fossin coneguts com "catalans", amb els gentilicis més arcáicos de "catalanicus", "catalanensis", "catalving" o "cathalan". Anteriorment, eren coneguts com "francs" pels musulmans, i com "ibèrics", "barcelonenses", "hispans" i "gots" pels francs. També sembla constatat, que els habitants dels comtats catalans, igual que els seus germans septimans, eren coneguts com "gods" i "gots". També el nom Catalunya, sembla procedir, i malgrat ser una etimologia discutida, és reconegut per alguns historiadors, de Gothland o Gotholunia, és a dir, "terra de gots". Per altra banda en les estructures i documents jurídics catalans estaran presents les lleis godas, primerament amb la Lex Visigothorum i posteriorment amb les constants referències en els Usatges, o bé en la Costum de Tarragona (1242) o de Lleida (1228), que va servir també de legislació els primers anys en la ciutat de València i altres poblacions, en les quals s'especificava que després dels Usatges s'haurien de seguir les lleis godas i en últim lloc les lleis romanes. Catalunya es va anar obrint pas a través de segles de guerres i conquesta dirigides per una noblesa visigoda de caràcter militar, i les noves terres van ser repoblades per gents de les comarques pirinenques i de Occitania, Narbona, Conflent o Cerdanya. Aquest origen geogràfic, la seva onomàstica i estructures polítiques denota la importància de l'element germànic en la creació de la nova realitat catalana. Definitivament es tractava d'una "terra de visigots", i el seu eixamplament geogràfic no acabava més que començar.

LES PATÉTIQUES POLÍTIQUES DEL PARTIDO POPULAR A CASA NOSTRA

Ho deia clarament els últims dies Jordi Serra, cap de l’ajuntament de Badalona pel PSC i un dels majors defensors de les postures pro-immigració en aquesta localitat: el PP local es posiciona de cara a les pròximes eleccions autonòmiques en contra de la immigració per a aconseguir els vots de molts catalans que sap s’estan plantejant votar a una opció identitaria com PxC en lloc de donar el seu suport a un partit com el PP que ha participat com la resta dels altres grans partits a propiciar la situació d’inseguretat, crisi i perdua de la identitat de Catalunya.

La campanya contra la presència d’immigrants romanesos a Badalona realitzada durant la passada setmana i que s’uneix a altres discretes declaracions de líders locals del PP català ha trobat no obstant això diverses reaccions contràries- i més coherents amb la línia del seu propi partit- per part de la presidenta autonòmica del Partit Popular a Catalunya, i la d’altres dirigents nacionals de la formació que immediatament van demanar disculpes per la "imprudència" del seu delegat a Catalunya les declaracions del qual van ser qualificades de "estremadament desafortunades" anant més lluny com en el cas del vicepresident del govern d’una altra de les comunitats més castigades per la immigració, el dirigent del PP canari José Manuel Soria qui va demanar la dimissió del lider local del PP a Badalona. Reaccions lògiques per part d’una formació l’actuació política de la qual és una dels majors responsables de l’arribada descontrolada de grans contingents d’immigrants a Catalunya, com també a la resta de l’Estat espanyol i les conseqüències del qual pateixen avui els ciutadans del nostre país. Reaccions que formen part d’una línia ideològica mai negada per un partit que en aquests com en altres aspectes no és diferent als altres partits de l’espectre parlamentari català. Les declaracions i actuacions polítiques del Partido Popular en matèria d’immigració sempre han estat les mateixes que tenen els altres partits parlamentaris i en aquest sentit podríem il·lustrar amb el clarificador exemple de la presidenta del govern de Madrid i representant de la línia "dura" del partit, Esperanza Aguirre qui en el passat trobada amb immigrants del PP de la localitat castellana de Coslada, definia, envoltada de simpatitzants romanesos, equatorians, cubans i xinesos, a aquests com "nous espanyols", oferint la cobertura del Partido Popular contra una suposada retallada de drets dels mateixos que pugui portar a terme el govern Zapatero, curiosament un dels més permissius en matèria d’immigració en la història d’Espanya, declarant "volem més immigrants!" i demanant , és clar, el vot dels mateixos per a les pròximes eleccions a l’Assemblea de Madrid. Suposem que molts madrilenys prendràn nota d’aquestes declaracions

El que ens sembla més patètic és l’ambigüitat del mateix partit a les nostres terres. Posicionar-se suposadament contra la immigració en una demarcació on existeix un alt descontentament social mentre es forma part d’un partit que amb les seves polítiques col·labora i propicia la greu situació a la qual han arribat els catalans en els últims anys, i alhora critica però no calla aquestes declaracions, suposa almenys un acte d’hipocresia, una falta de respecte i un engany. Criticar la immigració sense un mínim de discurs que abordi les conseqüències d’aquesta problemàtica ni analitzi les seves causes és a més una irresponsabilitat política. I finalment fer-lo quan per primera vegada existeix una opció política identitaria que espresa el sentir dels ciutadans que pateixen aquesta situació, i en un dels llocs on més es pateix, havent callat durant tots els anys en els quals aquest problema s’ha desenvolupat, és una incoherència i un insult a la intel·ligència dels catalans, que estem segurs, no van a perdonar. El Partido Popular, com CIU, ERC, IU i tots els altres, són els responsables d’un problema tan greu com són les conseqüències d’una immigració descontrolada com la qual pateix aquest país. Però hi ha una mica en el que també s’equivoquen. No es tracta solament d’un problema de seguretat i marginació social. Els partits polítics del sistema, entre els quals vam incloure al PP, propicien polítiques favorables a la immigració i estableixen com opinió políticament correcta la defensa d’una mal cridada integració destinada a crear una societat mestissa desarrelada i sense referents, i agreugen la situació d’internacionalització del treball i de l’economia, situació que posa en perill l’estabilitat social i la identitat del nostre poble com únic referent vàlid amb el qual plantar cara a aquestes situacions, i tot allò en una situació de crisi econòmica i social sense precedents . Aquestes polítiques destruïxen el que som pretenent esborrar més de mil anys d’història per a crear una societat desarrelada , allunyada de la seva història, cultura i mitjà natural, a la mercè de la inseguretat, ciutadana, laboral, econòmica i també espiritual. Fomenta una situació a més de permanent tensió social prèvia a confrontacions ètniques les conseqüències de les quals encara no coneixem, i els primers brots de les quals estan apareixent. Aquesta ha estat la labor dels polítics del sistema en els últims anys. I enfront d’això molts catalans estan reaccionant. Parlar de la immigració, a favor o en contra, no els va a ajudar ara. El problema ja existeix, i té uns responsables als quals podem assenyalar clarament, ara cal solucionar-lo, i al més aviat possible. La veritable necessitat dels actuals parlamentaris catalans, lluny del que pretenen fer-nos creure, no és treballar per la seva societat i el seu poble, sinó aconseguir vots per a mantenir-se en la seva corrupta situació de poder, dient el que faci falta i costi el que costi. El Partido Popular així ho ha intentat. Nosaltres recomanem al senyor García Albiol, i a tots els quals realment pensin que la immigració incontrolada és una arma dels poders internacionalistas destinada a acabar amb la nostra societat i el nostre futur alhora que un greu problema que és urgent solucionar, que abandonin les seves formacions polítiques i si de debò volen treballar per la defensa dels interessos i de la identitat de la seva gent i del seu país, s’uneixin a la lluita identitaria.. No obstant això, no creiem que això vagi a passar. El que si pensem, és que els catalans, aquesta vegada, no ens anem a deixar enganyar pels de sempre.

 

Per la seva banda el president de la Gemeralitat Valenciana, conegut a més de per suposats casos de corrupció, per la seva política d’ajudes als immigrants de la Comunitat Valenciana, amenaça amb deixar sense emissions de l’emissora Catalunya Ràdio als oïdors de la Comunitat Valenciana. Segons el diari Avui, "la Generalitat Valenciana ha fet arribar a Acció Cultural, l’entitat que gestiona els repetidors, un requeriment administratiu perquè en els propers deu dies tanqui els dotze antenes que emeten la freqüència de Catalunya Ràdio al territori. Si no ho fa, l’executiu de Camps amenaça l’entitat de multar-la, i Acció Cultural ja te sancions acumulades per valor de centenars de milers d’euros per no haver tancat els repetidors de TV3". A pesar que la Televisió Valenciana Canal 9 emet sense cap problema legal ni tècnic a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona des de l’any 2008, el govern valencià de Camps no solament continua amb les seves traves a l’emissió de la cadena pública TV3 sinó que ara amenaça també amb impedir les emissions de Catalunya Ràdio. Curiosa actitud d’un govern que permet i promociona canals, emissores i mitjans de comunicació aliens a la nostra cultura i dirigits a la immigració extraeuropea. No té cap sentit que puguin ser legalitzats mitjans de comunicació o fins i tot partits polítics per a immigrants no europeus i al mateix temps es posin traves cap a altres cadenes unicamente perquè s’expressen en la nostra llengua. Un exemple més de cap a on van les polítiques del Partido Popular: cultura americanomorfa, polítiques de llibre mercat que comparteixen amb els altres partits, i amb les seus consequències que ara patim, protecció de la immigració extraeuropea i un total oblit per la defensa de la nostra identitat. Per a socialistes, comunistes o pretesos nacionalistes, com per al partido Popular, el nostre Poble i la nostra Identitat no signifiquen gens.

 

PUBLICAT IDENTIDAD-CATALUNYA Nº28

Sumari:

Actualitat
Éxit de la presentació de la candidatura de Josep Anglada

Entrevistes
Pablo Barranco
Secretario General de la PxC

Filip Dewinter
Portaveu del Vlaams Belang.

ANGLADA ADVERTEIX EN UN LLIBRE QUE SI PxC NO ENTRA AL PARLAMENT ARA, EN 15 ANYS L’ISLAMISME POT SER LA TERCERA FORÇA POLÍTICA DE CATALUNYA

COMUNICAT DE PREMSA El setmanari “Alba”, del grup Intereconomía, es fa ressò en el número d’aquesta setmana de la imminent publicació del llibre “Sense mordassa i sense vels”, de Josep Anglada. En concret, el setmanari publica les pàgines introductòries en les quals Anglada indica que si ara no es fa res, ja, en les eleccions catalanes, a l’any 2025 seran els partits musulmans els qui decidiran i imposaran la xaria o llei islàmica a Catalunya.

VIC, 16/04/2010; ANGLADA ADVERTEIX EN UN LLIBRE QUE SI PxC NO ENTRA AL PARLAMENT ARA, EN 15 ANYS L’ISLAMISME POT SER LA TERCERA FORÇA POLÍTICA DE CATALUNYA

El setmanari ‘Alba’ es fa ressò de la publicació del llibre ‘Sense mordassa i sense vels’

Vic.-

No es tracta d’una simple declaració alarmista, perquè al llarg del llibre, Anglada exposa suficients dades empíriques que demostren com la nacionalització d’immigrants canviarà per complet el mapa polític de Catalunya, especialment amb la derivada islamista.

El llibre d’Anglada, de més de quatre-centes pàgines, ha estat publicat per l’Editorial Rambla, qui llançarà una primera edició de 10.000 exemplars, que estarà a les llibreries abans del mes de maig.

A ‘Sense mordassa i sense vels’, Josep Anglada desenvolupa la ideologia del populisme-identitari de manera novedosa i exhaustiva.

Aquest és el text que reprodueix el setmanari ‘Alba’:

“Dilluns, 29 de gener de 2025. La nit del diumenge ha estat intensa, llarga i freda, molts l’han passat en blanc enganxats a les veus metàl•liques del transistor o davant la pantalla de televisió. La ciutat ara es desperta amb l’alba, emetent els primers clàxons gemegaires enmig de vianants encara mig adormits camí de la seva feina. Són les set del matí. Els tertulians de les emissores es mostren incrèduls, com si estiguessin encara arrossegant algun malson d’una mala nit, però les dades són tossudes i no deixen cap dubte. El PSOE i el PP han tret en aquestes eleccions més o menys els mateixos escons. Qualsevol dels dos podria governar. Però a diferència de moltes altres vegades, del que ha succeït sempre fins a ara, ha esclatat una cosa que molt pocs haurien endevinat només uns mesos abans: el Partit Islàmic d’Al-Àndalus ha aconseguit quaranta diputats en el Congrés i té la clau de la governabilitat!

Els diaris revelen alguns detalls importants. Dels quaranta diputats islamistes, quinze són clergues, un va ser un antic combatent a l’Iraq i un altre fill d’un vell guerriller talibà. Les comunitats musulmanes instal•lades a Espanya i compostes per immigrants nacionalitzats i els seus fills nascuts aquí, ben estructurades a partir dels centenars de mesquites imponents erigides en els últims anys, han votat com un sol home sota el lema “Al•là ens crida per Al-Àndalus”, tal com li havien ordenat les fatwes dels seus clergues com imperatiu religiós. Se sospita a més, en conformitat amb algunes dades d’investigació periodística recent, que la costosíssima campanya electoral d’aquest emergent partit ha estat finançada per fundacions internacionals regades amb els petrodòlars saudites.

Què passarà ara? Algun comentarista, amb sornegueria no exempta d’afilada raó, ha dit que recomana als líders del PSOE i del PP que, descartada una gran coalició a la manera centre-europea –atès que ni tan sols van poder posar-se d’acord davant la pitjor crisi econòmica que va travessar el país en el primer decenni del segle XXI, quan un de cada cinc espanyols va quedar en atur–, haurien d’afenyar-se a llegir precipitadament l’Alcorà encara que fora “en la intimitat”. La resta de tertulians se n’enriu de l’ocurrència. Jo no, la veritat.

De fet, tant el candidat del PSOE com el del PP han mostrat des del minut zero la seva disposició a negociar “sense complexos” el suport dels islamistes per a les seves respectives investidures. Els islamistes, en canvi, plens de joia mal dissimulada, han reconegut descaradament que els dóna igual que governi el PSOE que el PP, que el que volen és saber qui dels dos està disposat a complir les condicions programàtiques que van a exigir “en nom d’Al•là” i basades en la xaria, que inclou la lapidació de les adúlteres i la pena de mort per als homosexuals.

A tenor d’aquest panorama, una desolada comentarista en una altra emissora es preguntava com havíem pogut arribar a aquesta situació. I, parafrasejant a Bertolt Brecht, va concloure: “Primer els deixem construir mesquites amb diners procedents de grups radicals saudites. Com jo no sóc religiosa, vaig callar. Després els deixem treure els nostres crucifixos dels llocs públics i els permetem dur vels i burques a les seves dones en aquests mateixos llocs públics. Com no volia que em cridessin intolerant, vaig callar. Més tard els vam concedir el dret a votar en les municipals i anys més tard també en les generals, en les autonòmiques i en les europees. Com a mi la política mai m’ha interessat gaire, vaig callar. Però ara els diputats islamistes són els qui decideixen qui ens governa i per tant demanaran concessions a canvi del seu suport. Sóc dona i estic preocupada. Ja és massa tard?

La història em sona. A la Unió Europea la cosa tampoc pinta gaire bé. Les “minories nacionals” islàmiques, que superen el 20% dels cossos electorals en una dotzena de països (entre ells, Gran Bretanya, França, Alemanya, Itàlia, Àustria i la mateixa Espanya), unides als diputats elegits a Turquia, Albània, Kòsovo i Bòsnia, són ni més ni menys que el segon grup del Parlament Europeu. I cada quatre anys, la presidència rotatòria de la Unió l’exerceix un premier de creences musulmanes. Dels 25 comissaris europeus, 7 són islàmics. Dos d’ells wahabís.

Apago la ràdio. Decideixo no seguir llegint els diaris. Em miro al mirall i, davant la catàstrofe, em dic a mi mateix: “Anglada, ho vas intentar. No et van fer cas, encara que Déu sap que ho vas intentar”. Però això no em consola. Estic profundament trist. Estem al 2025 i em pregunto: “Com viuran els meus descendents dintre de 25 anys, quan jo ja no sigui ni tan sols viu? Me’n recordo de la meva néta. I un calfred recorre tot el meu cos. En efecte, ho vam intentar, però molts van callar llavors, entabanats per les soflames d’un pensament únic dictatorial i autoritari que donava per assentat i indiscutible un mal entès concepte de “tolerància” i “integració”. D’aquells llots, aquests fangs. I ara és, per desgràcia per a tots nosaltres, massa tard”.

http://cat.novopress.info

http://www.pxcatalunya.com

DIADA DE SANT JORDI

La figura de Sant Jordi està associada des dels seus inicis a la identitat catalana. Intimamente lligat a la idea de canvi cíclic i d'inici d'una nova marxa, es tracta d'un mite regenerador que es vincula amb la idea de la regeneració del sòl i del triomf de la primavera solar. Otger Kathaló i Wifred el Pilós personifican en els mites i en la història del nostre poble la derrota del drac mitjançant la lluita heróica , símbol mitològic antic,el del drac, que es perd en ancestrals orígens indoeuropeos i que representa la foscor del caos, la ignorància, l'absència de llum i la negació del superior. Enfront del drac sorgeix l'Heroi, el Cavaller que amb la seva espasa i el seu cavall fa renéixer la llum allí on havia estat negada. Per això les antigues cofradies de cavallers catalans vinculats a l'aristocràcia d'origen visigot que va ser germen de la identitat catalana, es van mostrar tan partidàries de Sant Jordi, heroi nacional primordial que van assumir com patró i referent de la nova cavalleria que va lliurar a la nostra terra de l'invasor i que va establir les bases d'una nova realitat política i espiritual en les terres que s'estenen des de les valls d'ambdós costats del Pirineus fins a la vega del rio Segura, i que  també va arribar a les seves més pròximes illes en el Mediterrani. Aquesta és la raó per la qual l'Heroi-Cavaller Sant Jordi va ser el triat com capità espiritual dels guerrers catalans, i la seva creu com un dels principals símbols heràldics de la nostra identitat. Sota el regnat de la dinastia catalana d'Aragó-Barcelona que va tenir el seu origen en la casa visigoda de Carcassona i fins a l'arribada dels Borbó va ser patró de Catalunya i roman en la memòria espiritual del poble català i en el seu cos identitario. Des dels inicis del nostre poble cavalca amb nosaltres, i a tots els nivells el 23 d'abril, més que un bucòlic dia en el qual els enamorats es regalen llibres i roses, hauria de ser el dia de la celebració de la nostra herència, la nostra identitat i la nostra memòria. Un dia nacional, per descomptat molt més apropiat que la celebració d'una derrota que va significar l'inici d'una decadència i de la pèrdua de molts dels nostres drets nacionals.

EL RETORN DEL NOSTRE LLOP

L’udolar del llop evoca, dóna cos a un món d’històries i consells que ve del més remot dels segles fins al moment mateix que estem vivint. Ve de temps infinitament llunyans, ens fa així com si volguerem recordar una cosa que no sabem el que és. No sabem si és una mica racial o una mica còsmic, cosa que es manifesta en aquesta forma. Que ànimes o que divinitats venjadores animen les goles o les dents dels llops, centellegen de nit en els seus ulls, ens paralitzen amb el seu alè i infonen en el nostre cos escalofro astral?. El llop és un enigma metafisic.
(Vicente Risco)

El llop és un animal extraordinari, misteriós i llegendari, habita en els boscos sagrats dels nostres avantpassats, va ser part important de la nostra mitologa més antiga, company de guerrers, de déus i de herois, personatge imprescindible de contes, llegendes i rondalles i representant heràldic de les hazanyes guerreres dels nostres avantpassats en l’Edat mitjana. Clànic, jerarquic, i lluitador lligat al que és sagrat, és més a més un important instrument de la natura. A dir, de l’escriptor Vicente Risco, es tracta d’un dels primitius totems de la nostra raça.
En els temps antics, el llop compartia la seva existència en els territoris montanyencs de Catalunya amb els seus habitants. Amb forta presència als Pirineus i en les zones més boscoses i rurals de la nostra terra des del Roselló fins a la serra de Martes, durant molts anys el llop sempre va estar ahí, com a testimoni d’epoques antigues, refugiat en boscos sagrats i exercint de guardià d’antics somnis que es negaven a desaparèixer. Tanmateix, el trànsit de l’Edat Moderna a la Contemporànea va ser terrible per al llop. L’augment de les ànsies de producció i riquesa d’alguns va produir un canvi dràstic en la disponibilitat dels recursos alimentaris del llop que va entrar en competència directa amb els interessos de la ramaderia. Els poders oficials no van cercar alternatives i ja en 1788 Carlos III de Borbó dicta una Real Cedula per exterminar a alguns animals especialment molestos per al desenvolupament de la ramaderia, com ara llops, guillis, genetes, gats mesquers i linxs entre altres, establint l’obligatorietat de dues batudes anuals remunerades per acabar amb aquest tipus d’animals, publicant mesos després una nova Cédula en què duplicava els premis, especialment si es tractava de cries o femelles amb ventrada. Per posar un exemple, es sap que al Corregiment de Girona, on s’anotaven en actes davant notari les captures de llops realitzades, la població de llops en aquesta demarcació es va reduir entre els segles XVIII i XIX dues vegades i mitjana, massacre incentivada des de les autoritats de Madrid mitjançant importants pagaments que pugueren ajudar definitivament a moltes famílies catalanes sense recursos. La persecució continuà sense pausa fins a finals del segle XIX arribant en aquestes dates a la pràctica extinció del llop en les terres de parla catalana. Es creu que en 1876 durant les guerres carlistes van ser abatuts els darrers exemplars del Principal dels què es té constància, una femella amb cria en els voltants de Lluera, mentre que a València desapareixen per complet a l’any 1918, després de la matança massiva amb verins i ceps en la serra de Martes.
Tanmateix, el llop català mai desaparegué del tot. En 1935 és capturat un exemplar a la Terra Alta, i el 1999 es té constància de l’albirament d’un llop en la serra de Mares (Catalunya Nord), fent-se pública el 2004 la presència de llops en el Parc Natural del Cadí-Moixer i el 2008 a Cerdanya, mentre que durant el passat mes de març es publicà la presència de sis llops en la mateixa serra del Cadí.
Per preservar la seva presència en la nostra terra, les autoritats tenen el deure de protegir aquesta espècie tan amenaçada i lligada a la nostra identitat. Es fa necessària la creació de mesures que regulin la seva presència i que facin compatible l’existència d’aquest animal tan lligat a la nostra cultura amb la productivitat dels nostres recursos mateixos, en equilibri amb els interessos de l’home i la protecció del nostre entorn.
Benvingut, doncs, el llop. Incomprès, odiat i perseguit, però fidel als seus costums i part irrenunciable de la nostra identitat.

PER UNA TERRA NOSTRA I VERD

 

CARLANS, LLINATGES I CASTELLS

Carlans o castlans, figura clau de la Catalunya medieval.

 Catalunya és terra de Castells.

Com ja s’ha dit,entre d’altres possibilitats el seu propi corónim podria procedir com a Castella, dels nombrosos castells que van ser edificats des dels principis de la seva creació, al ser aquesta terra de caràcter fronterer en els principis de la seva marxa. La marca fronterera de la que va neixer Catalunya, sorgeix en els inicis de la reconquesta al crear-se una sèrie d’enclavaments agrícoles i guerrers en la frontera pirinenca entre l’imperi carolingi i les terres conquistades pels àrabs. En els primers anys, es produïx un degoteig constant des de les superpobladas àrees muntanyenques dels Pirineus cap al sud de la serralada. Els nous pobladors sota l’adreça militar dels supervivents visigots refugiats al sud de la frontera franca prenen possessió de les terres ermes que baix la aprisio que va ser autoritzada pels comtes carolingis constituint-se com comunitats lliures sota autoritat condal i amb la col·laboració dels monestirs. Es tracta de petits propietaris lliures disposats a prendre les armes per a defensar el nou territori conquistat i de servir de suport per a continuar la reconquesta i repoblació, els anomenats ingenui, dels quals més tard derivaria la petita noblesa amb una doble funció, la productiva i la militar, homes armats que quan disposaven de cavall seran la base de la cavalleria catalana, i que sorgeixen igual que en altres pobles europeus, entre els segles VIII i X en plenitud del feudalisme. Aquestes comunitats van ser organitzades sota petites fortaleses militars que depenien d’un senyor feudal o baró i que així mateix quedaven sota l’autoritat del comte. D’aquesta manera, es constituïa una organització agrícola-militar en permanent expansió amatent a la defensa del funcionament productiu de cada zona que serà el germen de la futura nació catalana. En el si d’aquesta organització es desenvoluparà un element militar important que serà figura clau tant en la defensa militar com en l’administració d’aquests petits enclavaments. Es tracta del carlà o castlà. Es tracta de guerrers de l’estament de la cavalleria, de la petita noblesa, els milites, prou nombrosos en la documentació medieval catalana dels segles posteriors. Delegats del senyor del castell, tenien al seu càrrec la guarda efectiva de la fortalesa que els era encomanada quedant al capdavant de la guarnició que l’habitava. Són feudataris dels barons dels quals rebien un feu de cavalleria o conjunt de béns que permetia la seva existència com cavallers així com la de la seva família i servidors. Tenien l’obligació de mantenir armes i cavall amb els quals estar disposats a acudir sempre a la cridada del seu senyor i de la defensa del castell i el seu territori. El terme castlan sembla derivar del llatí castellanus el significat literal del qual és habitador i responsable d’una fortalesa o guarnició, possiblement derivat en les zones franques a chastelain i ja en el romanç català a castlán o castlà, popularitzat probablement per influència del lèxic germànic en el català medieval com carlà. En els Usatges, el carlà era definit com un vassall que tenia el castell en feu d’altre senyor, no obstant això, des de molt aviat aquests milites rebien en canvi del seu servei militar una part de les propietats que administraven pel que en virtut de les seves accions d’armes moltes d’aquestes famílies, el càrrec de les quals era heretat entre els barons de la mateixa família, van anar acumulant terres, honors i fins i tot altres castells del mateix rang convertint-se en alguns casos en senyors poderosos equiparables en categoria i propietats al veritable senyor feudal al que servien. Entre finals del segle XIV i finals del XVI adquireixen legalment el mer i mixt imperi així com l’alta i baixa justícia que justament els corresponia convertint-se en titulars del senyoriu ple de les seves possessions de les quals en temps anteriors solament havien estat subfeudataris. Van ser, doncs, els veritables senyors de la guerra i personatges claus en la formació de Catalunya. Amb l’avanç de la reconquesta cap al sud, aquestes famílies van perdre part de la raó de la seva existència al desapareixer la necessitat militar en les terres del nord. Això unit a la proliferació de branques menors d’aquestes famílies va propiciar que nombrosos individus procedents de famílies de carlans passessin a formar part de les Ordres militars de Cavalleria, de llocs funcionarials i notarials o participessin en les diverses campanyes militars catalanes, tant en el propi territori català com en el Mediterrani. Mentre que algunes branques principals dels llinatges de carlans van poder convertir-se en nobles titulats durant els segles XIV i XVII, nombrosos plançons d’aquestes famílies van passar a engrossir amb el poc que posseïen - les seves armes, el seu llinatge i el seu codi d’honor- les hosts del rei Jaime I en la conquesta de Mallorca i el nou regne de València, participant activament en la conquesta de les noves terres i fundant allí noves cases i assentaments, colonització que va continuar durant el difícil segle XIV. La documentació de la reconquesta valenciana fa referència a aquests llinatges, els més importants d’entre els nous pobladors, cognoms que avui set-cents anys després recorden en les terres de València i Mallorca els orígens guerrers de les seves principals famílies, cognoms que podem trobar facilmente en la toponímia catalana d’avui dia, com memòria del seu origen i gesta històrica. El carlà és una figura poc recordada, però importantísima en l’origen i consolidació de la nació catalana. Un patrimoni històric difícil d’oblidar i necessari d’honrar i recordar.

ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA VOL AMPLIAR EL DRET DE NACIONALITAT ALS INMIGRANTS A CASA NOSTRA

Esquerra vol donar la nacionalitat espanyola només després de 5 anys de residència, sense importar l’origen, i així ho proposarà al seu programa per les properes eleccions autonòmiques

Es inversemblant, delirant, que ho proposi ara quan “actualment estan apareixent nous elements de vulnerabilitat, com són les famílies del país aturades que suporten costos d’habitatge o hipoteques que representen més del 70% dels seus ingressos. O les famílies d’origen africà / llatinoamericà que varen optar pel reagrupament familiar i ara no poden suportar l’augment de les despeses per habitatge i els seus serveis.

A tot això s’afegeix la incorporació de nous segments de població que van exhaurint els temps de subsidi per atur, que sovint són molt curts d’acord amb els pocs anys cotitzats. Les entitats benèfiques que estan situades a primer front d’escomesa del problema estan renovant esforços i donen uns greus senyals d’alarma davant la immensitat de la problemàtica de difícil solució.”

Què malgrat aquest context Esquerra proposi el que amb tota probabilitat no farà més que agreujar-lo molt seriosament, com si encara no fos prou seriós, palesa la seva perillosa estupidesa. Molt progressista i d’esquerres, compartida amb la resta de partits amb més o menys mesura, però no per això menys estupida i perillosa

http://cat.novopress.info

http://taranis.wordpress.com/

REVISTA IDENTITAT CATALUNYA 15 DE FEBRER-15 DE MARÇ DEL 2010

Página 1 – PORTADA

El problema de la immigració Després del Cas Vic DEBAT OBERT Encara d’esquena a la realitat.

CONTRA LA IMMIGRACIÓ I LA XENOFÒBIA per Josep Anglada

 

Página 2/31– ACTUALITAT

Laporta... “preparat per a governar Catalunya”

 

Però quina immigració ens està arribant?

 

MESQUINS I RUFIANS ALGUNS POLÍTICS CATALANS?

 

ANTONIO SÁNCHEZ concejal de Manlleu por la Plataforma per Catalunya

 

Página 32– PUNT DE VISTA

Mario Borghezio “La islamización d’Itàlia i d’Europa no és un perill, sinó una realitat”

SUSCRIPCIONS:

[e-mail]    TEL: [phone]

 

TRADICIONS DEL NOSTRE POBLE: PASQUA/OSTARA, LA FESTA DE LA PRIMAVERA

Els catalans, com la resta de pobles europeus, celebrem aquests dies les Festes de Pasqua, antiquísima celebració de raices germàniques. Vinculada a Eostre, divinitat de la primavera, és coneguda com Ostern als països germànics i Eastern en els de parla anglosaxona, indicant que en aquestes dates el Sol es posa per l'Oest.
Amb l'arribada del temps de Pasqua la lluita entre l'hivern i l'estiu es decideix a favor d'aquest últim, perquè quan arriba el temps de Pasqua, l'equinocci ja ha passat. La Pasqua no és una festa de data fixa, ja que no està determinada sol pel sol sinó tambien per la lluna. El diumenge de Pasqua és el primer diumenge de lluna plena després de l'equinocci de primavera.
Per això, l'Església cristiana ha elegit aquesta antiga festa germànica de renovació i resurrecció, per celebrar la resurrecció de Crist. La Pasqua és la festa de la primavera victoriosa, durant la qual les lleis de la vida eterna de la naturalesa se'ns mostren en els milers de capolls que creixen i les milers de llavors que germinen al nostre voltant. La Pasqua catalana és un temps festiu que dura diversos dies. Comencem les festivitats el diumenge verd (diumenge de rams) sent el diumenge de Pasqua el major dia festiu.
En aquestes festes, és un element important l'ou de Pasqua, símbol de la vida renaixent, ou que ha de ser real i mai no substituït per imitacions dolces o de xocolata, i que antigament eren pintats en família. L'ou junt amb la popular mona eren amagats i buscats pels membres de la família a les sortides i passeigs al camp i a la natura renovada.
Tradicionalment la mona de Pasqua és una coca o pastís de diferents formis però generalment va rodar guarnit d'un o més ous durs amb la cloca i enclavats dins la pasta de farina. Moltes famílies del nostre poble continuen mantenint el popular costum d'amagar la mona amb l'ou de Pasqua i menjar-lo en família a les sortides al camp.
Es tracta d'una tradició molt arrelada als territoris de parla catalana, que s'ha preservat de forma similar a la dels països del centre i nord d'Europa. Costums amb un significat de vegades oblidat, però amb un significat bell i profund, tradicions que no s'han d'oblidar i que formen part de la nostra identitat.

LLIBRES: ELS POBLES BÀRBARS I LA GÈNESI GODA DE CATALUNYA

Continuant amb l'estudi de l'origen del nom Catalunya, ens ha sorprès la sortida d'un llibre escrit per l' historiador Joan Blasi Solsona titulat Els pobles bàrbars i la gènesi goda de Catalunya. Fragments de la història d' Europa. Aquest treball ve a confirmar el que ja dèiem sobre la presència goda a Catalunya i el fet que un dels llegats més importants que deixaren fou precisament el nom del nostre país.

Blasi comença analitzant els pobles bàrbars i les seves societats, basant-se en els relats dels autors clàssics com Cèsar, Tàcit o Jordanes. Passa desprès a descriure els regnes germànics d'Occident (regne dels Sueus, regnes Gots -Visigots i Ostrogots- i regne Franc). Però la part més interessant es quan exposa l'ús del nom GÒTIA per referir-se al territori que avui es Catalunya. Tant en documents francs com autòctons o, fins i tot, en referències fetes en documents àrabs, queda clar que la nostra terra agafa el nom de la classe dirigent que hi havia: els gots. També cal saber que desprès del 711 (inici de l' invasió àrab de la Península) fou precisament a Catalunya on els gots resistiren per més temps, fins al 721, quan l'últim rei visigot Ardó morí a Narbona. Els francs que posteriorment crearen la Marca Hispànica sempre tingueren clar que els visigots seguien senyorejant aquests territoris, i fins i tot preferien posar comtes gots com a governants que no pas francs, parlant d'un regnum francorum et gothorum

Pel que fa a l'estudi etimològic, hi trobem diverses proves de l'evolució de Gotholaunia, Gotholonia, Gòtia fins a Catalunya i de gothlans fins a catalans. Referint-se a la teoria que fa derivar català de castlà, només cal remarcar que si bé els castells eren un element important de defensa desprès de l' invasió àrab, el poder tant polític com econòmic es trobava a les ciutats, o sigui que un element rural com solen ser els castells poc tenen a veure amb la gènesi del nom Catalunya. Això per no parlar de la Gòtia dels francs.

Recomanem doncs la lectura d'aquest llibre per saber qui som i d'on venim realment.

Els pobles bàrbars i la gènesi goda de Catalunya. Fragments de la història d' Europa.
Joan Blasi Solsona
Ed. Farell
2010
172 pàg.
Preu: 17€

ITALIA: EL PARTIT IDENTITARI LEGA NORD CLAR VENCEDOR DE LES ELECCIONS REGIONALS

El partit identitari Lega Nord, molt pròxim a la Plataforma per Catalunya ha estat el clar vencedor de les eleccions regionals italianes celebrades entre els dies 28 i 29 de març. Al Veneto, la Lega s’ha convertit en la primera força passant del 14,7% aconseguit en el 2005 a un 35% superant per primera vegada el PDL, mentre que a Lombardía, l’altra gran regió de la Padania, passa del 15,8% al 26,7%. A més ha aconseguit imposar-se al Piamonte, aconseguint a més una important presència en regions historicamente controlades per l’esquerra com l’Emilia Romagna.
L’avenç de la Lega suposa la segona gran victòria d’aquesta formació identitària que ja es va rellevar com la principal força en apogeu del país itàlic durant les passades eleccions al Parlament Europeu, aconseguint avenços que desbanquen al nord als dos partits més importants del país, el PDL de Berlusconi-Fini i l’esquerrà PD. Berlusconi, soci de govern de la LN ja ha anunciat que iniciarà les reformes federalistes i contràries a la immigració que proposa la Lega.

La Lega Nord , partit identitari  que destacat en la lluita contra la inmigració descontrolada, manté contacte amb altres forces identitàries europees com Vlaams Belang , Adsav, així com el FPO austriac, i ha recolzat en nombroses ocasions a la Plataforma per Catalunya estant present en diferents actes d’aquesta formació identitària catalana.

 

UN 48% DELS CATALANS OPINA QUE LA INMIGRACIÓ ÉS DOLENTA PER AL PAÍS I FINS I TOT UN 24% PODRIA VOTAR LA PXC

El Periodico de Catalunya donava la notícia el passat dia 25 de març: segons un sondeig elaborat per l’esmentat mitjà, "el 48% dels catalans opina que la immigració és dolenta per al país". Segons les mateixes dades "un 7.5% afirma que possiblement voti a PxC" i "el 16% admet que podria arribar a recolzar-lo". És a dir, que fins i tot gairebé un 24% podria estar en aquests moments pensant votar la candidatura que la Plataforma per Catalunya presentarà a les pròximes eleccions al Parlament. La intenció de vot del 7,5% contrastaria amb els valors que els enquestats donaven quant a intenció de vot per altres formacions polítiques com a ERC (5,9%), ICV-EUIA (5,3%) o PP (4%). A més es deixava clar que el vot favorable a PxC provindria d’exvotants de CIU i PP principalment i que Anglada és conegut per un 51,3% de la població catalana.
Casualment, l’endemà van ser publicats sondeigs d’intenció de vots, realitzats, aquesta vegada, per l’empresa GEOSP, en els mitjans de comunicació que silenciaven completament el nom de Plataforma per Catalunya, apareixent aquesta vegada Ciutatans que en el sondeig d’El Periodico de Catalunya no rebria cap suport. Ambdós sondeigs coincidirien en la possible victòria de CIU i la caiguda d’ERC. En lletra petita, apareixeria un revelador 8,3% de vots que n’anirien a parar al genèric "d’altres". Tanmateix, els mitjans, aquesta vegada, van posar bona cura en silenciar els qui serien aquests "altres".

 

LA MOMIA DE PERE EL GRAN

Pere el Gran va viure com un rei
L’anàlisi de la mòmia del monarca revela bona salut i una alçària extraordinària per a l’època
Pere el Gran va viure com un rei. La seva salut era molt bona encara que havia perdut algun dent, segons revela el primer estudi de les restes parcialment momificades rere l’obertura de la seva tomba. El monarca, a qui se li ha realitzat un TAC, era molt alt per als estàndards del seu temps, 173 centímetres.
Els resultats s’han presentat avui en el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBM), en Sant Cugat, on es va traslladar el cos del rei el passat 17 de març per al seu estudi i on descansa en una cambra aïllada en condicions d’asèpsia ambiental.
Per accedir fins i tot el rei, com va poder fer aquest diari, és precís revestir-se amb un vestit especial i col·locar-se guants i una màscara. El monarca descansa en posició corbada -la que va adoptar el cadàver al seu estret sarcòfag, una banyera romana de pòrfir reutilitzada- i apareix a primera vista com una massa fusiforme marronosa de la qual brollen alguns ossos com els de la pelvis. Amb màscara no es detecta cap olor, encara que els tècnics indiquen que desprèn un lleuger tufillo "a florit". Si t’apropes és possible apreciar al cap -de fet el crani bastant pelat- restes de pell a la galta esquerra. Des del costat dret un buit permet observar les dents. La impressió general no és en absolut sinistra sinó de pau, revestida d’una certa majestat.
No s’ha trobat cap tipus d’aixovar en l’enterrament del monarca, ni entre les seves robes ni sobre el seu cos. I ni de bon tros tresors amagats. El rei, que va néixer a València en 1240 i va morir a la localitat barcelonina de Vilafranca del Penedès en 1285, està cobert per un teixit de llana que possiblement sigui l’hàbit monàstic amb què, segons les cròniques, es va voler enterrar el sobirà. Un teixit diferent, de seda granada, va ser col·locat sota el cap del rei a tall de coixí i també hi ha evidències de teixit de lli sota l’hàbit. Ni rastre de corona o joies.
Tanmateix, sí que ha aparegut una petita bosseta de tela amb un floc de cabells en el seu interior i que estava col·locada sota del cos a la part inferior del sarcòfag. Els estudiosos creuen que els cabells són del propi rei i que la seva col·locació en l’enterrament indicaria algun tipus de ritual. De conservar-se la raiz dels cabells podria realitzar-se anàlisi que permetrien conèixer dades d’alimentació i possibles patologies.
La investigació confirma que les restes van ser embalsamades. El cos conserva restes de pell, musculatura i fins i tot podria allotjar part d’algun òrgan. El rei no descansava en un taüt sinó directament en la banyera de pòrfir, col·locat sobre una planxa de fusta que es va enfonsar pel centre amb el temps i que és la que ha provocat que el cos adquirís la seva característica postura corbada. La semimomia té les mans creuades i, el que resulta sorprenent, els peus tallats i recol·locats entre les cames. Òbviament això es va fer perquè el gran rei cabés al sarcòfag. Es descarta que el sobirà portés cap tipus de casquet, però si presenta una espècie de banda o cinta al cap.
Després dels estudis, el cos tornarà a ser dipositat a la seva tomba, al Monestir de Santes Creus (Tarragona) amb una cerimònia cap a finals de juny, però es seguitá treballant amb totes les dades que s’hagin obtingut de l’anàlisi del cos. Està previst realitzar una reconstrucció facial del rostre del monarca.
El trasllat de Tarragona a Sant Cugat, després de la minuciosa extracció del rei del seu sepulcre, va durar sis hores i va requerir 40 persones. Durant el camí, amb escorta -un rei al cap- dels mossos d’esquadra, es va fer una parada en l’Hospital Joan XXIII de Tarragona on se li va realitzar un TAC al monarca, que serà utilísimo per a la investigació.
Al sobirà se li realitzaran també proves de l’ADN, que serviran per verificar si les restes d’ossos que es conserven en altres tombes pertanyen a monarques de la seva família com Jaume I (pare de Pere el Gran), Jaume II, Blanca d’Anjou o Alfons III.

 Tret del diari "El País", 22/03/2010

ALMOGÀVERS, LA COMPANYIA CATALANA

"Eren d’elevada estatura, ben proporcionats els membres, àgils i curtits a la fatiga. Ferotge el posat, regirada la cabellera. Els músculs semblaven d’acer. Una xarxa de ferro els cobria el cap i els baixava el tors a tall de sayo. Una corretja penjada de l’espatlla sostenia la seva espasa. Coneixien totes les aspreses dels camins i totes les inclemències de les estacions. S’havien fet en la guerra secular contra l’Islam i res no refrenava la seva ànsia d’aventures i de domini. Es cridaven almogàvers. " Així descriu el catedràtic Luis Ortiz Muñoz aquesta intrèpida milícia al servei de la gran Corona d’Aragó. Sorgits en les guerres de la reconquesta AL segle XIII, poc se coneix el seu origen. La paraula "almogàver", encara que d’etimologia poc clara sembla provenir de l’àrab podent significar "el que fa incursions a terra enemiga", tal com apareix al diccionari de la RAL, i sobre els seus membres, tot sembla indicar que es tractava d’una tropa heterogènia en la qual va confluir gent pirinenca, nous pobladors de frontera de les zones serranes de les de nou terres conquerides valencianes, habitants de les muntanyes aragoneses, guerrers de la profunda Catalunya o els coneguts golfines a qui Bernat Desclot descriu com|com a guerrillers muladíes de Sierra Morena dirigits per un descendent de la noblesa visigoda. Eren els soldats més braus i temibles de la seva època. Reclutats des de molt joves, gairebé nens, i endurits en una vida sotmesa a múltiples privacions. No portaven escut ni darga. El seu lema era vèncer o morir, i el seu crit de guerra "Desperta Ferro".
Els segles XIII i XIV van ser el seu moment. Els finals de la reconquesta catalano-aragonesa i la perduda de Muret, al costat de l’enfrontament entre gibelinos i güelfs, van fer girar l’ànsia conqueridora d’aquells europeus que van crear la Corona d’Aragó cap a la Mediterrania. Adobats en la lluita contra l’Islam sofreixen a partir de la segona meitat del segle XIII una importànt evolució numèrica, convertint-se en un dels més importants i temibles cossos de combat de la Corona d’Aragó formant-se d’aquesta manera l’anomenada Companyia Catalana. Els seus membres que difícilment no se sotmetien a disciplina o llei que no fos la pròpia, únicament obeïen i respectaven els seus propis líders.
Aquests temibles, i en part, desconeguts guerrers, fidels a un codi d’honor que els lligava amb els monarques catalano-aragonesos i amb els descendents de l’Emperador Federico, seran els protagonistes de la gran epopeia de la conquesta de la Mediterrània. Perquè va ser precisament la conquesta de la Mediterrània i l’extensió de les possessions de la Corona d’Aragó, des de la península ibèrica fins a Atenes i Neopatria la gesta per la que seran principalment reconeguts per la història aquests combatents sense igual, empresa que faria afirmar Ramón Muntaner que "cap peix al mediterrani no s’atrevís a sortir a la superfície sense portar sobre el seu llom la bandera catalana".
L’epopeia almogávar s’inicia a l’illa de Sicilia, emmarcant-se els seus orígens en la confrontació entre Papat i Imperi. Es trobaven els almogávares combatent el moro en terres de Tunísia a les ordres de Pere III, quan es va produir una seriosa rebel·lió a Sicilia, governada llavors pel güelf Carlos de Anjou, que havia desposseït d’aquesta possessió a Manfredo i Corradino, legítims Hohenstauffen. Aquesta revolta coneguda com a vigílies sicilianes, es va produir contra els ocupants francesos de l’illa i va suposar la intervenció esperada de Pere d’Aragó, considerat successor legítim dels Stauffen pel seu matrimoni amb Constanza. Malgrat de l’oposició de França i sobretot del Papat, que va arribar fins i tot a excomunicar el monarca aragonès i a tot el que li deixés ajuda en 1282, els almogávares , van anar desembarcats per les naus al comandament de Roger de Lluria conquerint després de la presa de Malta i Nàpols tota l’illa siciliana sense trobar pràcticament cap resistència al seu pas. Aquesta derrota i la mort de Carles de Anjou van suposar l’inici d’una croada papal contra la Corona d’Aragó , en la qual una vegada més l’acció dels almogávares al comandament de Roger de Lluria no sol van frenar la temptativa d’invasió de Catalunya per les tropes papals sinó que van arribar a penetrar en territori francès i combatent a Itàlia contra francesos i güelfs arribant a capturar 5.000 homes i 48 galeres afectes a les tropes del Papat i el seu aliat francès.
Amb el tractat d’Agnani, en 1295, el nou monarca aragonès Jaume II cedeix Sicilia al Papat per recuperar Mallorca, prerrogativa a què es van oposar els sicilians que van lliurar el tron de l’illa al germà del rei, Frederic d’Aragó i Stauffen, conegut com l’Almogáver, que aviat es convertirà en rei de l’illa comptant sempre amb el suport dels seus fidels guerrers de la Companyia Catalana quedant Sicilia com un petit focus gibeli d’oposició al Papat, enfrontada fins i tot a la Corona d’Aragó, nova aliada del Papa. I en aquestes circumstàncies, un expert marí alemany de fosc passat, fill d’un oficial de l’Emperador Frederic II, veterà de les Croades i procedent de l’Ordre del Temple, de nom Roger de Flor apareix en escena, convertint-se en virtut de les seves gestes en el principal cabdill almogávar. Amb els seus almogávares, una vegada heretats a Sicilia, van partir cap a Bizanci, on l’Emperador Andrónico Paleologo II havia contractat els seus serveis per fer front a l’amenaça turca.
Els resultats de la intervenció dels almogávares no es van fer esperar. Van derrotar els genovesos que tutelaven l’emperador bizantí, conquerint les ciutats de Filadelfia, Magnèsia i Éfeso, mentre derrotaven gairebé completament els turcs malgrat la seva inferioritat numèrica. L’Emperador agraït per aquests serveis va concedir a Roger de Flor el títol de manduc i li va donar la mà de la seva neboda. Tanmateix, no van acabar aquí les victòries dels almogàvers. A la batalla de les Portes de Ferro, Roger de Flor, l’aragonès Berenguer de Entença i 8.000 almogávares derrotaven de forma contundent a 30.000 turcs, majoritàriament jeníçars causant 18.000 morts, sent l’última vegada que un exèrcit europeu penetri victoriós en territori turc. "Feren tal carnissería que era meravella", apuntarà l’escriptor i membre de l’expedició Ramón de Muntaner. D’aquesta manera Roger de Flor es convertia en Cessar de l’Imperi i el seu lloctinent Entença en magaduc.
El poder assolit a Bizanci pels almogávares va fer sospitar alguns notables bizantins entre els quals destacava Miquel, fill d’Andrónic, que al mig d’un banquet donat en honor dels catalans, va assassinar a traïció a Roger de Flor i a part de la seva plana major intentant acabar amb la Companyia Catalana, tanmateix aquesta no sol es va resistir sinó que van aconseguir contraatacar al comandament de Berenguer de Entença, acabant amb la vida dels conjurats i arrasant diversos territoris. Les tropes imperials enviades contra ells són destruïdes en pocs dies, morint en aquests xocs mes de 25.000 bizantins. Es tracta de la coneguda com a Venjança Catalana . El cert és que, advertida la Companyia sobre la traïció bizantina, van sortir del seu campament a Galípoli i durant dies van lluitar i van matar de com bizantí se’ls va enfrontar. El cronista Montaner cita|citació que "Va ser feta tan gran revenja [...] ja que valia més morir amb honor que viure en deshonor". Encara persisteix en l’actualitat el record d’aquestes accions sota la figura del Katalan, un guerrer-gegant assedegat de sang que s’usa per espantar els nens en alguns països balcànics.
Després de la Venjança Catalana, i mort Roger de Flor, van crear els almogàvers un consell de govern denominat el Consell dels Dotze, i van passar al servei dels barons francs que controlaven el sud de Grècia des de l’època de les Croades a les ordres de Gualterio de Brianne. A causa de la negativa d’aquests de pagar-los la soldada pels seus serveis, es van rebel·lar contra els francs, vencent i assassinant els barons, apoderant-se de les seves possessions, castells i vídues i fundant els ducats d’Atenes i Neopatria, posats sota la sobirania de la Corona d’Aragó.
En 1331 un gran exèrcit francès amb el suport d’una bula papal en la qual qualificava els ocupants d’Atenes, descendents dels primers almogávares, de "fills de la perdició i deixebles de la iniquitat", va intentar recuperar els territoris grecs i expulsar als almogàvers, però la dura resistència d’aquests últims a les seves ciutats va impedir l’èxit de l’esmentada expedició. Tanmateix, en aquest cas, sol "van resistir" als setges en lloc de sortir a lluitar en camp obert com era habitual en els seus antecessors. Presagi d’una decadència militar que portaria a l’expulsió dels almogávares en 1388, setanta-set anys després de la seva arribada.
L’aburgesament, les comoditats de la vida pacífica i el luxe, van minar l’esperit guerrer dels últims exponents de la Gran Companyia Catalana, repetint-se així la tragèdia d’altres pobles indoeuropeus en aquests mateixos territoris helénicos, que no van saber defensar la terra guanyada pels seus avantpassats. D’aquesta forma, els últims almogávares, a les ordres de Pere de Pau, arrien per sempre a l’Acròpolis, el seu últim focus de resistència, la bandera de les quatre barres, aquella que segons Muntaner havia de portar cent anys abans tot peix a la Mediterrània.
Amb el temps, l’epopeia dels almogávares fers i indomables va caure en l’oblit i la seva gesta es va convertir en llegenda. Tanmateix, formen part del nostre directe passat i són part de la nostra identitat. Procedien de Jaca, de Tárrega, d’Urgel, del Pirineu, de la serra ibèrica, de Segorbe i Chelva, i del Mestrazgo, de les profunda terres  catalanes i de les seves guerres contra l’invasor. Avui pocs recorden que la bandera de les quatre barres va onejar orgullosa a l’Acròpolis d’Atenes, i aquests intrèpids i oblidats guerrers molesten avui una societat com l’actual que fa del cosmopolitisme, el pacifisme i la covardia els seus principis. Van ser fidels a la seva manera de vida, als seus caps naturals, al seu codi d’honor i sobretot a la Corona d’Aragó, de la que sempre es van considerar súbdits. Els seus crits de guerra "Desperta Ferro i "Aragó", amb els quals ells es vinculaven orgullosos als seus orígens, encara ressonen en la nostra memòria.
Com diu Fernando Díez Villanueva: Havien lluitat contra corrent, contra el signe dels temps, contra tot i contra tots, fins i tot contra si mateixos. Avui ningú no els reivindica; són, en certa manera, incòmodes records d’una època de la qual pocs volen recordar. Fins i tot en la mort són temuts i respectats.

Desperta, ferro!

 

MONTILLA I EL INMIGRANTS NO VOLEN VEURE ALS IDENTITARIS AL PARLAMENT

Fa uns dies Jemel el-Meziani membre de "Catalunya Plural" i del Consejo Islámico de Vic deia que l'elecció d'Anglada com a membre del Parlament seria pitjor que la grip A. Dilluns passat el va tocar el torn a Montilla, president de la Generalitat, qui va afirmar en la mateixa línia que el preocupa la possibilitat de la qual el dirigent identitari català pugui arribar a ocupar un escó en el Parlament. No són els únics. El dia 13, mentre més de vuit-cents catalans recolzaven la seva proclamació com a candidat per les llistes del partit identitari català Plataforma per Catalunya al Parlament de Catalunya, poc més d'un centenar de persones convocades per diverses associacions d'immigrants i col·lectius d'esquerra llançaven la consigna d'"Anglada, pim, pam, pum" en clara clau d'apologia del terrorisme, mentre demanaven mesures perquè no es permetés la llibertat d'expressió per als identitaris catalans.
Conseqüents amb aquesta actitut, en els últims dies, associacions d'immigrants musulmans com Veus Diverses, Associación de Recién Llegados o el Centro Islámico de Vic han denuciat a Josep Anglada per uns pamflets que van ser distribuïts a Vic fa més de dos anys amb comentaris irònics sobre la immigració musulmana i que no portaven la firma de PxC. L'objectiu, inhabilitar Anglada per a la seva presentació en la candidatura al Parlament.
L'objectiu està clar,evitar una oposició al nou partit  musulmà que pretén entrar amb força a les institucions d'aquest país i que sembla agradar a Montilla, i per altra banda frenar el necessari canvi en el rumb de l'actual política catalana del "Tripartit". Sembla que molesti que l'opció identitària pugui arribar al Parlament i que es vulguin apaivagar les veus cada vegada més nombroses d'aquells que pensem que la defensa de la identitat i dels interessos dels catalans poden sanejar la democràcia del nostre país.
Des d'aquest blog recolzem l'arribada dels identitaris al Parlament. Som molts els que volem oir una veu diferent, clara i catalana, que lluiti pel que som. Perquè la nostra forma de ser, de parlar i de sentir no pot desaparèixer, perquè les coses han de canviar, perquè Catalunya té fins i tot molt que dir. Perquè som i serem.
Identitaris al Parlament!